Amb la mort de Txema Larrea s'ha anat un nus que mai s'alliberarà: qui era aquest home i per què coneixia a diversos membres de la primera línia de la cultura i la política basca?

Parlant amb els seus amics, apareixen diverses cares del biscaí: comentarista irònic, militant, savi, lector rabiós, poeta... Però és un privilegi per a pocs completar el puzle.

En qualsevol cas, el relat fragmentat de Txema Larrea va començar en Lapatxa i la seva llegenda a Basauri. Sense ser major d'edat va començar a militar-se en el front cultural d'ETA i amb 17 anys, fugint de la repressió, va marxar a l'exili. Va estar en contacte amb Federico Krutwig o Beltza i després va tornar al País Basc com alliberat il·legal.

La seva detenció ho va marcar físicament per sempre. En la clandestinitat, abans d'entrar a la casa, es va adonar que la policia estava dins. No obstant això, va seguir endavant i, després d'un tiroteig, va rebre diverses bales en una cama, per la qual cosa va ser traslladat a l'Hospital de Basurto. Els policies li van donar per mort, després de discutir si havia de rematar-li o no en la seva presència, ha informat el Departament basc de Seguretat. Ho van portar al dipòsit de cadàvers i allí es va adonar que encara tenia pols. El policia ferit de Txema va haver de donar-li la sang a l'hospital, no hi havia ningú més prop del mateix grup sanguini. Tal vegada llavors li havien infligit una ironia que li agradava molt.

Va estar en la presó durant un temps, a més com a responsable, i va sortir al carrer amb amnistia. Quan l'organització armada es va dividir, va triar Esquerra, Wilson i altres ETA PM, això sí, Txema mai va dir que fos polimilia; "ni V. -Jo era de l'Assemblea-contestava sempre, quan sortia el tema. Pel que sembla, Argala, el seu íntim amic, es va quedar molt decebut amb la decisió.

Si mirem els periòdics, sembla que més tard va ser detingut al costat de Bixente Serrano Izko, però es perd el seu fil polític.

En la cultura és més evident la seva petjada; es va moure al voltant de la Banda Pott i es va reconciliar amb Joseba Sarrionandia o Jon Juaristi. També es portava bé amb Mikel Laboa. Va participar en la creació de la llibreria Auzolan i l'editorial Pamiela, i en aquesta última va editar diversos llibres, un d'ells amb Joseba Sarrionandia. Entre els textos, va tractar sobre la poesia i la història del basc.

Després de la seva jubilació, va ser client fidel del bar Biba del carrer Ronda de Bilbao, on era fàcil veure-li parlant amb grans noms de la cultura basca o amb qualsevol del barri.

No obstant això, en aquestes pinzellades biogràfiques incompletes no apareix aquest caràcter tan volgut: un amic sincer, un interlocutor excitant i humorístic, i una intensa enciclopèdia de la història del País Basc. La seva personalitat fugitiva va amagar tots els tresors de tota mena que contenia, perquè no els donava importància, i, desgraciadament, la majoria d'ells han anat amb ell. No obstant això, era evident que en la seva salutació els centellejos d'aquelles pedres precioses havien fascinat a la multitud.