Índia/Bharat és un país molt poc habitual en el monocultiu de notícies, però dir que des de fa dues setmanes un esdeveniment està sense mirar no és una exageració. Ni molt menys sorprenent en la seva excepcionalitat, que és el perfil humanitari de l'incident.

El diumenge 12 de novembre, a l'alba, entre Silkyara Band i Barcot 134 de l'estat nord-americà d'Uttarakhand. Una part dels 4,5 quilòmetres de túnel que s'estan construint per a escurçar i facilitar la Carretera Nacional, de 65 metres, va caure a uns 200 metres de l'únic accés que tenen actualment les obres. El salt de pedra no va inundar a ningú, però va deixar atrapats a 41 treballadors en el seu interior. Els treballs per a rescatar-los, que en principi semblaven no ser tan complicats, s'han anat enganxant i, malgrat la vida i dels recursos bàsics (aire, electricitat, aigua i aliments), han hagut de passar setze dies atrapats.

A mesura que els rescats es van enganxant i allargant, juntament amb l'ansietat dels familiars de les persones atrapades, s'ha tornat agressiva la ira de l'opinió pública, almenys en part. Potser no tant per la lentitud del rescat (treballen en condicions adverses: El túnel es troba a 1.700 metres d'altura, el socors ha de procedir d'una carretera diabòlica, s'ha trencat l'excavadora de túnels…), sinó per les condicions indegudes que tenien les obres i els treballadors.

Però en això no s'esgota la crítica, perquè també es parla de les circumstàncies i de l'oportunitat del propi projecte. En la construcció del túnel s'està construint en un medi ambient vulnerable, i l'objecte de l'obra és el de comprar l'accés als diferents santuaris hindús que queden més integrats a l'Himàlaia, segons l'agenda política del primer ministre Narendra Modi. Quan falten sis mesos per a les eleccions, el fet no és fútil. I està tenint molta atenció en els mitjans locals.

Per als quals estem més lluny, clar, la notícia no tindria tanta atracció. Però la memòria ens recorda el cas dels joves atrapats en la cova de Tham Luang a Tailàndia durant disset dies en 2018, notícia mundial. I sobretot per afinitat, en 2010, que va enterrar durant més de dos mesos a 33 miners de l'explotació xilena San José de Copiapó, el rescat de la qual es va convertir en un espectacle mundial.

En aquest cas de l'Índia no ho és en absolut. La notícia a penes s'ha conegut entre nosaltres. Perquè el govern local també el prefereix? Perquè ocorre a l'Índia? Perquè tenim altres anteriors?

En la informació també hi ha vista en túnel.