El dimecres 6 de gener, els Estats Units va tenir a veure amb sorpresa un espectacle que no havia vist mai en la seva història (el seu imperi ha estat darrere de molts moments similars ocorreguts en el passat en molts països) però sí en la seva pròpia casa. Convocats pel president Trump, els manifestants que van entrar en el Capitoli, facilitant als policies que no obrissin les portes, van obligar a desallotjar l'edifici i a suspendre la reunió que havia de certificar els resultats de les eleccions de novembre, més les de Geòrgia, celebrades el dimarts.

Un intent de cop? Probablement una mica més simple i menys perillós (de moment), però en qualsevol cas desconcertant. En part, el succeït en el Capitoli ha estat el tancament perfecte i òptim d'aquests quatre anys, el tancament de tot el que Trump i el seu Govern han fet i representat.

Crec que se'ns venen a la memòria aquells famosos passatges del Brumario de Marx, 18a. El govern de Trump va començar com una farsa, amb una baixada en les escales mecàniques de Trump Tower. Va continuar com a tragèdia amb la repressió i l'assassinat de la població afroamericana, la persecució dels migrants, l'amputació dels nens, la criminalització dels manifestants i els sorolls de tambors d'alarma que s'emetien tots els dies. Trump li dona per finalitzat un tercer acte, tornant a la farsa (esperem que no es produeixi una última gira tràgica).

Les imatges de Trumpistak en entrar en el Capitoli mostren paranoia, ximpleria, por pura, sense necessitat de màscares i barba falsa, però amb un tatuatge confús, parafernàlia militar, samarreta nazi i simbologia vikinga. Fins i tot amb pells de llop, va pujar a l'escenari del Senat, com anava, oferint una foto que guardarà el buf de la història. Banderes confederades en els passadissos del Capitoli. Al carrer, patíbuls i creus al més pur estil Ku Klux Klan. Disfresses llogades pel passat (de nou Marx). Inconscient, el salvatge jo d'un país, emergint i d'un costat a un altre, idiotes i furiosos, corrent pels corredors desmantellats i cridant: -On han entrat? ".

Potser aquestes imatges ridícules o dramàtiques ens han servit per a assenyalar el que el trumpismo ha deixat en el fons de la casserola del neoliberalisme quan, al final de tota l'hegemonia de les dècades, el neoliberalisme, cansat del seu monòleg, ha quedat atrapat entre els fantasmes que ell mateix ha creat. En un pla simbòlic, aquest dia ha estat el de la humiliació de les institucions dels Estats Units. Les puntades de l'era de Trump (les últimes puntades? ), Tal com suggereix Keeanga-Yamahtta Taylor en Twitter, expressa la fi de l'escepticisme nord-americà. En la dècada de 1940, Sinclair Lewis, en la seva famosa novel·la It ca 't happen here (Això no pot succeir aquí), advertia mitjançant una narració distòpica del risc que un líder feixista es pugés al poder als Estats Units. El del passat dimecres ha llevat la raó als creients que criticaven els títols de Lewis: això pot passar aquí, això ha ocorregut aquí, això li ho ha cuit molt abans que aquí arribés Trump.

De fet, és convenient no fixar-se únicament en l'aspecte de la bufonería del vist. De moment, han mort quatre persones [a l'hora de publicar aquesta traducció són cinc els morts, Avís de la Redacció]. I encara més sagnant va ser el dia en què es van trobar dos artefactes explosius dirigits contra les seus del partit demòcrata i republicà. D'altra banda, també es diu que aquest atac no ha estat més que un assaig, que podria ocórrer més en els pròxims dies, fins al dia 20, quan Biden comença el seu mandat.

La politòloga Laleh Khalili ha dit que malgrat el seu aspecte caòtic i desapacible, l'atac no ha de ser entès com una acció espontània, sinó com a part d'un esforç coordinat: l'atac ha tingut eco en els capitolis de deu estats, amb conseqüències més petites i variades, i podria –segons Khalili– tenir l'objectiu de reclutar gent nova i internacionalitzar l'assumpte, com a mostra la presència de banderes de diversos països en l'atac.

A això cal afegir l'actitud de la policia, que ha deixat passar als manifestants, tal com mostren diversos vídeos. Podríem creure amb bondat que es tracta d'una conseqüència de les actituds individuals dels policies. No obstant això, aquesta generositat amb els manifestants trumáticos... 1) no és un fet aïllat, com s'ha demostrat en moltes ocasions; i 2) s'uneix a una tendència que s'està enfortint en el trumpismo, que l'escriptor Jeff Sharlet ha anomenat nacionalisme policial, amb una tendència que s'ha reforçat enfront de les protestes del Black Lives Matter: la simpatia amb les forces policials manté sota els seus peus una profunda adhesió al racisme estructural, que l'equipés la de ser americà.

Hem d'estar atents –i mirar des dels ulls de Poulantzas– a veure quina actitud adopten els aparells repressius. Com recordava el politòleg Rafael Khachaturian, deixeble de Poulantzes, l'anomenat Estat profund, que ha generat tantes teories de la conspiració, no és en absolut un ésser unitari, sinó que ha mostrat divisions entre els seus propis aparells: molts cossos policials, patrulles frontereres i el servei ICE (Inmigration and Customs Trumpen Enfort una vegada). Per contra, les agències nacionals de seguretat, l'FBI i la cia, en general, s'han mostrat en contra de Trump.

Al cap i a la fi, pot ser que aquest fals cop o cop de proto hagi tingut una dramatúrgia ridícula i feble. Però, com diu Richard Seymour, aquesta estupidesa no li lleva el que té del feixista, i podríem pensar que el dimecres ha estat un més en els experiments, la prova de vestir i en els processos de radicalització recíproca des dels aparells de l'Estat com des del carrer, i que aquests passos poden donar lloc a l'aparició d'una ultradreta organitzada, extraparlamentària, però molt més organitzada des de la col·lisió. Com comentàvem en un article anterior, podrien influir en la progressiva cristal·lització de les tendències, sensibilitats i actituds individuals en una organització més coherent i perillosa.

(...) Fins al desconcert del passat dimecres pensava –com uns altres– que el sistema polític estatunidenc no anava a rebre represàlies contra Trump. Però aquesta última i sagnant astúcia, que al mateix temps ha estat farsa i tragèdia, és una humiliació per a tot el sistema, una taca inexcusable per a la pura imatge de somni que té de si mateix.

No crec en la bondat o justícia pròpia d'aquestes institucions, però crec que la raó d'estat –raó imperial- obliga als Estats Units a derrocar a Trump. No hi ha un solo "Estat seriós", com diria la CIA des d'una ambaixada de qualsevol altre país, que pugui deixar passar una cosa així. En qualsevol cas, la raó més important per a posar fi a aquest tràgic pallasso és la supervivència de la pròpia democràcia i d'una societat que la materialitzarà, practicarà i transformarà. Pot passar aquí també?

(*) Vicente Rubio-Pueyo és professor en la Universitat Fordham de Nova York.