La postura del Partit Castellà-Terra Comunera sobre la qüestió de Treviño és molt clara: “El comtat de Treviño no és el més hàbil. El comtat de Treviño pertany a Castella. I tots els castellans de les cinc comunitats que conformen Castella-Lleó, per unanimitat, no podríem canviar de vuit segles d'història i cultura completament en castellà. El territori no és nostre. Ho hem rebut dels nostres avantpassats i hem de deixar-ho als nostres descendents, corregit i inflat, mai i en cap concepte. Els castellans no podem renunciar al territori de Treviño, ni tan sols si volguéssim fer-ho. No és un conflicte territorial irracional, una espècie d'illa de Julivert entorn del riu Ebre. Parlant amb claredat, es tracta de posar en valor el nostre compromís amb la nostra terra”.

De tot això es desprenen dues coses importants que fonamenten l'actitud dels castellans: el territori domina, però la voluntat dels seus habitants és absolutament excloent. I aquesta posició contundent és compartida pel PP i el PSOE, encara que no es digui de forma tan descarada com el Partit Castellà. Estic convençut que el primer comte de Treviño, Diego Manrique de Lara (1409-1458), seria del mateix tenor.

En qualsevol cas, aquesta ha estat la manera d'actuar i actuar dels conqueridors. En l'est, la llegenda del consell de Khan al seu fill sobre el bon govern és molt coneguda: ”Si en el teu regnat sumes una terra al teu territori de domini, seràs un gran Khan. Si no afegeix o perd una polzada, Khan serà mediocre, però bo, acceptable. Però si perds una polzada de terra, encara que sigui només una, la gent et maleïda i Khan serà dolent. Així que protegeix la teva terra com la teva mà dreta”. Ha passat molt de temps des de l'època dels Khanerris, les societats han evolucionat i en qüestions relacionades amb la política el subjecte humà es pren en primer lloc. Però, desgraciadament, sembla que no és així el cas de Treviño.

Com és sabut, els dos municipis enclavats, Treviño i Arganzón, volen ser la vuitena quadrilla d'Àlaba. No tenen res a veure amb Burgos, ni amb Castella, ni amb els seus habitants, però la seva principal connexió és Àlaba, per la qual cosa volen integrar-se políticament amb Àlaba.

Amb data 8 de març de 1998 es va realitzar a l'interior una consulta sobre aquest tema, impulsada pels alcaldes de llavors. L'objecte de la consulta va ser conèixer si la ciutadania volia fer algun referèndum o no. Amb una participació del 76%, el 68% va votar a favor del referèndum, el 31% en contra. Les autoritats de Castella i Lleó no van acceptar la consulta.

Segons totes les dades històriques, els ciutadans de Treviño mai s'han deixat decidir lliurement el seu futur administratiu, i quan s'atreveixen a expressar col·lectivament la seva voluntat, aquesta ha estat silenciada del poder. Les autoritats castellanes han pretès perpetuar llaços administratius no desitjats pels treviñeses, construint per a això una muralla de llei, la disposició transitòria tercera de l'Estatut de Castella i Lleó, per la qual resulta absolutament impossible una solució respectuosa amb la voluntat dels treviñeses.

Davant aquesta situació de bloqueig s'ha creat un sistema de concertació entre les Diputacions Forals de Burgos i Àlaba per a la millora d'infraestructures i serveis. Però aquest sistema de concertació és una solució transitòria que exclou la legítima reivindicació dels dos ajuntaments per a la seva integració a Àlaba des de sempre.

En aquests temps en els quals vivim, la solució del cas de Treviño ha de partir de la voluntat democràtica i dels interessos de les majories socials dels seus habitants. És absolutament impensable negar als treviñeses una via legal i democràtica, i en aquest cas queden exclosos i es converteixen en ciutadans secundaris. No obstant això, els pobres treviñeses estan sofrint durant molt de temps aquesta situació anòmala. La dignitat de les persones de Treviño ha de ser respectada mitjançant el diàleg, reconeixent la voluntat majoritària de la societat. Tota la resta és animar per a evitar la resposta.

Abans els “constitucionalistes” espanyols deien que fer un referèndum en Treviño significava donar la raó a ETA. Des de la desaparició d'ETA, el discurs sobiranista basc és pacífic, arrelat en la modernitat, però les seves reivindicacions nacionals, com la d'un referèndum legal en Treviño, s'entenen com un repte o una amenaça contra la democràcia espanyola. I la resposta del nacionalisme estatal és sempre la mateixa: dogmes repetits com a mantra, tallats a la fi del segle XX. Entre ells, el més utilitzat és la defensa estricta de la legislació vigent, que sovint confon l'imperi de la llei (rule of law) amb l'imperi de la llei (rule by law), i que, d'altra banda, condiciona la concepció profundament legalista de la democràcia.

Com es pot veure, democràcia i Estat de dret es barregen. La democràcia no és només complir les normes, és també un ideal d'autogovern col·lectiu, segons el qual les decisions polítiques haurien de basar-se en les prioritats de la ciutadania. El conflicte de Treviño genera tensió entre el principi de legalitat i el principi democràtic. A Europa, quan es produeixen conflictes territorials o estatals, s'intenta aconseguir un compromís entre tots dos principis, mentre que a Espanya s'imposa el principi de legalitat.

Reflexió final. La qüestió de Treviño no és un problema exclusiu dels treviñeses, sinó que afecta també els alabesos i, per extensió, a tota Euskal Herria. Ara sembla que a Espanya s'està obrint una altra època política... Resoldre la qüestió de Treviño mitjançant un referèndum legal seria una bona pedra probatòria dels partits polítics bascos per a testar la fiabilitat del govern estatal.

Ja és hora. Que Treviño decideixi!

Jesús Pérez de Viñaspre Churruca