Jorge Riechmann és de Madrid, membre dels grups Ecologistes en Acció i Esquerra Anticapitalista. Impulsa l'ecologisme " social que és patoso" (decrezentista). És professor d'ètica i filosofia política de la Universitat Autònoma de Madrid i escriu poesia, a més d'assajos ecològics.

En la introducció de la seva intervenció a Vitòria-Gasteiz ha denunciat que en plantejar les solucions d'emergència climàtica, el discurs vigent simplifica el tema i amplia una perspectiva reduïda: relaciona la transició ecològica només amb la transició energètica i l'equipés amb l'augment de la transició energètica. Ha recordat que la transició eco-social és molt més: treballar el model de mobilitat, treballar el sistema alimentari, considerar la destrucció de la biodiversitat també en la base dels plantejaments... Però en el tema de l'energia hi ha tres vies: la primera és seguir com fins ara o accelerar encara més; la solució anomenada "transició energètica", és a dir, el capitalisme verd, és la segona via, i ha recordat que hi ha una tercera via d'igualtat ràpida i de desigualtat.

Camí de A, ultradreta i porta de l'infern

Riechmann ha explicat que una de les vies davant l'emergència climàtica és seguir com fins ara, "o accelerar encara més el desenvolupament de les societats industrials i buscar un ús creixent de l'energia basada en els combustibles fòssils". Dins d'aquesta actitud situa la ultradreta, que amplia discursos contra el feminisme i l'ecologisme i Trump ho permet en els seus discursos, repetint la frase "perforar, nenes, perforar". "Aquest camí ens porta a un gran desastre. Com ha dit Antonio Guterre, secretari general de les Nacions Unides, ens obre les portes de l'infern".

Camino B, premisses falses i vides imperials

La segona via, la dels quals permeten la "transició energètica", és el capitalisme verd i "es basa en premisses falses", assenyala Riechmann. "Indiquen que és possible fer una transició sense canvis significatius socialment". La manera d'entendre el benestar i el desenvolupament és la mateixa que el capitalisme i segueix les formes de consum de les "vides imperials". Però Riechmann ha anunciat que "aquest camí no ens sortirà de l'infern": encara que les renovables creixin espectacularment, si el model no canvia, l'única cosa que s'aconseguirà serà consumir una mica menys combustibles fòssils.

Al llarg de la conferència s'ha qüestionat el propi terme "transició energètica" en les intervencions que s'han realitzat des del públic, i Riechmann ha recordat que mai en la història s'ha produït una transició en el tema de l'energia: "Mai s'ha passat d'un vector energètic a un altre vector energètic", les noves fonts d'energia s'han sumat a les anteriors fonts d'energia. "I n'hi ha prou amb fer unes matemàtiques senzilles per a adonar-se que els combustibles fòssils són un regal geològic, un regal enverinat. No hi ha res que ens doni la força que ells ens han donat. Per a obtenir una unitat elèctrica mitjançant eòlics es necessita 25 vegades més material que el que necessita un carbó central. Amb això no vull dir, per descomptat, que hàgim de seguir amb els carbons centrals i altres combustibles fòssils, el que vull dir és que hem de viure amb molta menys energia".

Existeix un camí D, assumit per petits sectors

"No hi ha solució?" s'ha escoltat la pregunta retòrica a la sala de l'Artium. "Sí, però molt difícil", reconeix Riechmann: "Fa falta un decrimiento ràpid i un nivell d'igualtat social que mai hem conegut. Una societat postcapitalista". Una societat que seria una societat austera energètica i materialment. Però ho té clar Riechmann: "Sense igualtat social no hi ha manera de donar cabuda al decrezentismo. Per això cal treballar l'ecosocialismo i l'ecofeminisme". Contestant a les preguntes del públic, explica que l'exercici que planteja l'ecofeminisme és bàsic: "Pensem el que realment necessitem per a tenir vides significatives. I analitzem el veritablement necessari de qui depenen aquests béns i com podem ordenar la seva producció i distribució dins dels límits de la Terra". Riechmann diu que aquest camí aborda la justícia social a nivell mundial: "No es tracta que hàgim de ser benèfics amb els cosins llunyans per qüestions de justícia o moral, sinó que, si volem evitar l'infern, hem de cooperar". També ha considerat necessari reforçar l'antimilitarisme. I Almazán ha subratllat "el paper que pot jugar la contracultura per a treballar altres models de vida i valors". En la societat actual, els sectors petits adopten aquesta tercera via.

Dilemes del moviment ecologista davant les tres portes

Davant aquests tres camins, quina actitud han d'adoptar els moviments ecologistes? Riechmann va assenyalar que no hi ha camins fàcils:

"Si diem que hem de viure amb molta menys energia, el que estem dient és que hem de sortir del capitalisme, i dit això ens quedem en la marginalitat, perquè xoca de viure bé amb la idea imperant en la societat".

Un altre dels punts febles és que viure amb menys energia i materials comporta directament un "empobriment material", i per a combatre'l és necessari garantir la igualtat social, perquè en cas contrari les persones que avui estan molt precàries no poden afrontar aquesta situació: "Avui no tenim forces per a avançar en la igualtat social, i sense aconseguir-ho no podem garantir socialment una bona vida".

Però el fet de ballar a la melodia del capitalisme verd també té els seus riscos per al moviment ecologista, segons ha advertit Riechmann: "Això aviat ens vindrà en contra, perquè els ciutadans ens diran, que els vam fer una promesa de bona vida amb les renovables i que no ha estat així".

"Sabem cap a on hem d'anar: a l'agroecologia"

Riechmann ha afirmat que l'aliança de l'ecologisme amb els agricultors i les zones agrícoles és "prioritària", al contrari de les preguntes del públic. Explica que "sabem cap a on hem d'anar: a l'agroecologia. L'agroecologia està molt ben definida, té sòlids coneixements i pràctiques". Ha donat un missatge a favor de l'enfortiment i la proliferació d'agricultors en agroecologia.

Al mateix temps, fent referència als baserritarras que s'han mobilitzat als carrers, assenyala que entre ells també hi ha potencials aliats: "No tots són grans capitalistes de la indústria alimentària. Cal separar-los, alguns senten que estan atrapats en el parany i hem d'ajudar-nos mútuament a alliberar-los. Aquest és el camí, aquestes aliances cal articular-les políticament".

Almazán s'ha sumat a aquesta idea i ha afirmat que si s'aconseguís transformar el sistema alimentari, aquest seria l'assoliment estratègic més fort davant l'emergència climàtica: "Si aconseguim canviar a l'agroecologia el sector que avui és més contaminant, la diferència és enorme. Per això hi ha una qüestió política tan forta en l'alimentació".