Quan es parla públicament de la tortura, ens adonem de fins a quin punt la societat interioritza l'opinió que el propi “sistema” posa en marxa sobre aquest tema. Per a això utilitza una àmplia gamma de ministres i consellers, jutges i experts, tots ells amb l'ajuda dels mitjans de comunicació orgànics, per descomptat. I cal dir: aconsegueixen el seu objectiu. En la democràcia espanyola no hi ha tortura, no es tortura. Aquest és el resultat. La raó és axiomàtica i asustante: “A Espanya i al País Basc no hi ha tortures perquè no es poden demostrar”.

Malgrat veure moltes coses sorprenents en aquesta estranya democràcia, tant a Madrid com a Pamplona i Vitòria-Gasteiz encara tenim molt a veure.

Ni tan sols en l'època del franquisme es podien demostrar les tortures i els assassinats. Llavors no, però ara sí, alguns demòcrates “de sempre”, no tots, acaben de començar a lamentar-se, però molts altres no. Mirant cap enrere, retraient que posen en perill la democràcia.

No som els únics que vivim en aquesta mena de situacions. La raça política de “els guanyadors” és universal i la seva iniciació ideològica té aquest tipus de resultats. Cambres de gas, esterilitzacions, etc., també en camps de concentració de l'època d'Hitler. No hi havia manera de provar-ho. Una comissió “neutral” a Alemanya, dirigida per un suec, va dur a terme una recerca. No va trobar res. Per això, Goebbels no podia ocultar que aquelles acusacions eren calúmnies per a danyar al Tercer Reich.

Però l'any 1945, l'Exèrcit Soviètic va descobrir aquestes realitats que, pel que sembla, no existien i no podien provar-se. I clar, llavors sí que existien.

Alguna cosa semblança succeirà d'aquí a uns anys, aquí a Euskal Herria. Llavors sabrem avui el que és impossible, per què en el nostre petit País som tants i punts d'ETA, i a Espanya, per contra, cap dels GAL.

El PSOE de Felipe González no va saber distanciar-se dels membres del GAL, i ara en lloc d'allunyar-se de la violència encoberta, el pp recorre als recursos polítics que genera. Ja se sap, estan acostumats a fer paranys.

És una simple pregunta, potser el senyor Goebbels, com Hitler i Franco, no sabia res? El mateix ha ocorregut amb F. González i tots els altres presidents, ningú sap res.

Dècades després, ens asseiem enfront de la televisió i tots vam veure el “Holocaust”. Impossible de provar. El que la recerca no havia presenciat. La calúmnia es va inventar per a danyar al tercer Reich.

En l'Estat espanyol, com l'exèrcit soviètic encara no ha entrat, haurem de seguir altres vies per a posar fi a la pesta que tan bé protegeix el sistema. Però mentrestant, la democràcia espanyola mantindrà la seva, la tortura, alimentant al maleït guardià ocult del sistema. Aquestes són algunes de les conseqüències de la ruptura del Franquisme.

Crec que tots sabem que quan reformem el que tenim ho fem amb la intenció de mantenir-ho. Per això en la democràcia espanyola, com el Franquisme, la llei que impedeix al torturat provar les tortures, és la que s'ha donat amb totes les benediccions dels partits polítics “democràtics”. Al meu entendre, encara que no hi hagués tortures, per si mateixa, i sense més, una nauseabunda i cruel eliminació dels drets humans. En els estats democràtics o feixistes, no importa.

No és el ciutadà –a qui se li demana el vot de tant en tant– el que ha de tancar les portes a la tortura i el que ha d'intentar que no hi hagi tortures. És una tasca de l'Estat. Les presons i la tortura són el “termòmetre” de la democràcia. Com l'índole de la llei mostra la forma del legislador, la veritable naturalesa de l'Estat es manifesta en ell.

No obstant això, si la democràcia es fonamenta en els drets humans i el diàleg, les lleis situen al pres, torturat, al marge del diàleg i dels drets humans. Per tant, fora de la democràcia, fora de l'Estat.

Així, el que no és persona no és persona. Un Estat que podria “deshumanitzar” a la persona no és l'Estat de la Humanitat. Quina democràcia, per tant, o quin estat, que els presos, torturats, i que se sumin als seus sofriments, han de defensar de l'atac al terrorisme? Per a què defensar-nos, una democràcia que no ens defensa?

En la presó, és la solidaritat dels estranys la que cura lentament els ossos trencats i les carns abonyegades. Però, d'altra banda, és aquest cinisme que sempre apareix transparent, just i “pacífic”, que provoca un plor d'impotència en les fredes nits del pres. Una font amarga de ràbia i desesperació. El que destrossa l'ànima. I finalment, la violència com a generadora. Sí, senyor, inspirador de la violència.

La vida en la presó és llarga. El torturat, al final, arribarà a odiar als que, més que a ell mateix, en la seva pròpia impotència, haurien d'ajudar, però als quals ho menyspreen. “Els demòcrates de sempre” i la democràcia dels demòcrates de sempre.

Democràcia de partits polítics i convenis. La democràcia electoral i parlamentària. Demòcrates que porten tants anys corrompent la democràcia amb total impunitat en la cúspide del poder.

A costa del torturat d'ahir, que avui, cridant, ha aconseguit que aparegui en imatges de màrtirs. Les que li siguin sol·licitades proves de la seva tortura, després d'haver estat imputades per aquestes.

Encara que el que he dit fins ara és innegable, alguns diuen que podem estar davant una altra cosa. Segons ens van informar recentment, les declaracions que la Policia ha obtingut "per si mateixa" seran anul·lades. Val, suposem que compliran la seva paraula, però no han fet cap referència a l'aïllament dels detinguts. Per tant, mantenen la protecció obligatòria de la tortura de diferent tipus; l'aïllament dels detinguts.

Jo crec que en el segle XXI, per a mantenir el seu sistema, l'estat que necessita dels torturadors no hauria de tenir cabuda dins d'Europa.

Per a què la solitud dels detinguts?

Josu Iraeta, escriptor