Per quin So Krask? D'on li ve el títol?

En els últims anys he llegit desenes de casos de tortura: alguns de violència, uns altres de tortura psicològica, de mil maneres. Alguns testimoniatges definien la tortura d'una determinada manera, mentre que uns altres posaven límits diferents. Però hi havia un concepte que amalgamava tot d'alguna manera, encara que cadascun l'expliqués a la seva manera: una certa ruptura. El moment en el qual et cruixs com a persona. Segons les descripcions que m'han quedat gravades al cap en els últims cinc anys, ets un ninot de porcellana que t'has caigut a terra, una panerola que se li trenca la pell calcigada, que et sents com si et trenqués el tronc d'un arbre… mil sentits per a dir el mateix.

Aquesta és l'essència de la tortura: escoltar el teu so. Quan el torturador escolta això, fa el seu treball. Sap que a partir d'aquí és seva: que faràs el que ell vulgui, que signaràs el que ell vulgui. Llavors, el que amalgama la tortura no és el braç trencat, l'ull magolat o el dur interrogatori de 48 hores, sinó la cerca d'aquest krask. És destruir la personalitat de la persona per a dominar-la.

El documental Krask Soinua part de la història del teu pare Joxe Iriarte, per a després abordar el tema de la tortura des d'una perspectiva molt més àmplia. Tenies clar des del principi que tenies aquesta perspectiva discursiva?

No, i li he donat moltes voltes des de quin punt de vista havíem de fer aquesta recerca. Al final, ho vaig fer també en l'anterior documental amb Etxebarria: que les preguntes que m'han sorgit es facin per l'espectador a través de mi o al costat de mi. Fa temps que tenia la idea de fer un documental sobre la tortura, però tenia una idea concreta sobre la tortura. Quan vaig ser a la presentació del projecte vaig tenir la sort que comencessin a parlar de molts altres conceptes. A casa sabia que el meu pare havia estat en la presó, que l'havien colpejat, la qual cosa havíem llegit en el llibre… però mai assumim que això va ser tortura, ni jo ni ell. De fet, després em vaig adonar que hi ha moltes coses per aquí: no dormir, no saber on estàs, sempre més amenaces, amenaces a la família… moltes coses. T'adones que això és un manual, i que ja existia aquest objectiu, i estem parlant del franquisme. Llavors ens vam adonar: nosaltres no ho crèiem. Si podem sospitar ara que la tortura va ocórrer a la nostra casa, quantes persones podrien estar en la mateixa situació? I el més important: què és la tortura?

He anat a veure a Paco Etxeberria, Olatz Retegi, per a entendre com s'ha dut a terme la recerca. També he anat a veure a Olatz Barrenetxea perquè em doni una explicació psicològica. De pas, també intentarem buscar a nivell internacional què és el que amalgama la tortura. És un punt de partida perquè l'espectador pugui realitzar aquest viatge.

Quin ha estat la principal motivació per a fer el documental, a més de conèixer de prop a un torturat?

Per a començar, és rar que es digui així, però a mi la tortura m'ha semblat una cosa sorprenent. És una dels meus majors malsons, i crec que pot pertànyer a molta gent. Ser torturat per la militància política, sempre he tingut aquesta por: no havies d'acabar amb la militància radical si algun dia et trobes en un mal lloc per a acabar en la comissaria i que això succeís. Després, una vegada que vaig reflexionar sobre això, em va fascinar el llibre L'ombra de la noguera de Jon Arretxe. Sempre portava això al cap i m'atreia investigar científicament. Què ha passat? Des que he entrat en això, al meu voltant m'han aparegut successivament els casos de tortura. Terrible. La gent que no esperaves m'ha dit: “Si això és tortura aquí tots som torturats!”. Quan els preguntava si havien estat en la comissaria responien que sí i em descrivien. És realment sorprenent: els números comencen a ballar, perquè ja conec a algunes persones que saben que han estat torturades i que no estan en l'informe. Llavors, et preguntes: [Aquesta xifra de 5.000] publicats pel Govern Basc, on acaba? Tens por.

Començaran a rodar a principis de 2021, però en el trailer ja hi ha diversos testimoniatges significatius. Quins són els perfils que heu buscat per a les entrevistes?

Portem cinc anys treballant amb això. Hem arribat a ampliar molt el projecte, i al final ens hem adonat del que hem de fer com el que va fer Darwin amb l'evolució: Seguint la petjada de l'evolució de Galápagos es pot entendre com funciona l'evolució a tot el món. Tornant al nostre tema, aquí tenim un cas molt concret, molt investigat, que ens dona una gran mostra al llarg del temps. Analitzant això d'aquí, es pot veure el que passa en el món amb la tortura.

No anirem tant als torturats (que anirem), sinó que és més aviat centrar-nos en la recerca dels qui valoren que s'ha realitzat la tortura i com funciona. És a dir, prendrem com a representant a Paco Etxeberria, que és el que ens explicarà íntegrament el projecte de recerca, per a analitzar la seva creació i les xifres que transmet. Seguirem amb Olatz Retegi, que continua investigant sobre les persones torturades i les xifres de les tortures. Tractarem de comprendre com es realitza aquesta labor de recerca. Amb Olatz Barrenetxea i Miguel Ángel Navarro veurem com funciona psicològicament l'anomenat Protocol d'Istanbul, al costat dels efectes psicològics de la tortura tant física com moderna. Ells ens explicaran, holísticamente, com funciona. Com han passat molts la prova més exigent que existeix avui dia en el món: Protocol d'Istanbul.

Després, si podem, anirem a Copenhaguen per a prendre casos i comparar-los amb els de tot el món. És el centre de rehabilitació de la tortura més important del món.

Han subratllat que el fenomen de la tortura no és només un fenomen del País Basc, sinó que també afecta a diversos països occidentals. D'on arribareu a aquesta temàtica tan profunda?

Després de la Segona Guerra Mundial, es crea l'Organització de les Nacions Unides. En ella hi ha un cert consens amb la filosofia d'Auschwitz i després amb la filosofia dels drets humans. Llavors, els que es diuen “societat progressista” decideixen escriure una carta de drets humans. En ell es determina la tortura entre coses que no es poden fer. Què passa? Això està molt bé en la postguerra, però després en tots els estats es van encendre conflictes. Si es tortura com es feia abans, queden marques. Llavors, trien utilitzar la por i s'adonen que és molt més eficaç. A partir d'aquí hi ha una escalada a tot el món. El que tenim a Euskal Herria és, al cap i a la fi, una petita mostra d'aquest procés general. En una societat que comença pel franquisme i passa a una hipotètica democràcia, l'evolució es veu clarament comparada amb l'exemple de Darwin.

Quines peculiaritats ha tingut l'ús de la tortura a Euskal Herria?

La tortura s'està aplicant internacionalment contra qualsevol moviment sindical, ecologista, i en general, contra qualsevol moviment que es pretengui destrossar. Aquí ha estat clar que hi ha hagut alguns moviments, més focalitzats últimament en el nacionalisme d'esquerres. No obstant això, no són els únics, molts dels quals van sofrir tortures no tenien res a veure amb el nacionalisme en la dècada dels 80. Llavors, he vist que és més la guerra bruta que utilitza l'Estat contra els moviments que poden destruir l'statu quo .

Què heu percebut de la pràctica que s'ha transformat amb els anys?

Aquesta és una de les coses que es veuran al llarg del documental. Com encara no ho hem fet, ens referim a les sospites. Però hem vist que la tortura psicològica ha augmentat i la física ha disminuït. Hi ha menys casos com el d'Unai Romano. Però això està causant alhora conseqüències psicològiques molt més greus, sobretot pel difícil que és mesurar-ho i pel que no sabem.

A partir del 8 d'octubre posareu en marxa la campanya de crowdfounding per a finançar la producció. Quin és el pressupost que necessiteu i per a què espereu aconseguir?

Si nosaltres no comptem ningú ho explicarà. El lema de la nostra campanya serà “Explica'ns”, i m'agradaria deixar-lo clar. De fet, hi ha altres històries que cal tenir, com a Pàtria. L'existència d'aquestes versions és saludable com a societat, però tenen una protecció específica. Nosaltres ara mateix volem garantir la realització d'aquest projecte, i el mínim que necessitem és de 10.000 euros. L'òptim, per a fer-ho més tranquil, seria de 30.000 euros. Tot el que es vol donar a partir d'aquí, ja se sap el que costa fer alguna cosa en format audiovisual. Per tant, el topall està gairebé en el cel, perquè com més recursos tinguem més dignificarem.

Quant a la data, ara veurem quin tipus d'acolliment popular té. Jo crec que si el poble respon ràpid i ràpid s'animarà a més gent. Tenim 40 dies per a aconseguir el mínim, però espero que ho aconsegueixi molt més ràpid i que sigui òptim en la mateixa data. Després, si és superior, millor.

A més, la Diputació Foral de Guipúscoa ha decidit duplicar l'import de les ajudes públiques, és a dir, per cada euro invertit es destinarà un altre més a aquest efecte.

Quin acolliment espereu per al documental?

Aquest no és un documental dirigit ni a convençuts ni a cap sector polític en concret. Està dirigit a qualsevol persona que cregui en els drets humans. Seria el meu somni arribar a ells. De fet, aquest debat, com se sol dir en moltes ocasions, els ocorre a alguns, però mentre no em passi a mi, és pitjor. És una base que ha d'entrar en els nostres principis: si estàs a favor dels drets humans, has d'estar en contra de la tortura. Després, si no estàs d'acord amb tot el que es diu, almenys has de parlar d'això. Se sol dir que hi ha dos tipus de persones que no creuen i no volen creure.