Vuit dècades cap enrere. 1 d'abril de 1939: II Campionat d'Espanya en tres anys. Els militars revoltats contra la República van proclamar oficialment la victòria a través d'un comunicat de la guerra manuscrita del general Francisco Franco. Com en molts països europeus, el feixisme es va imposar en l'Estat espanyol. El nou règim polític es va denominar franquisme, identificat amb el general que encapçalava el moviment.

En anys anteriors, uns van lluitar per la unitat d'Espanya i altres per la democràcia i el socialisme. Per a molts pobles que van caure, durant aquests tres llargs anys va ser un malson. A Bilbao, per exemple, al juliol de 1937 va caure l'últim símbol de la resistència basca. En el cas de Tolosaldea, no obstant això, la separació es va produir abans, en els inicis de la guerra, quan els colpistes de la comarca es van reunir en Leitza. A l'agost de 1936 van entrar victoriosos a Tolosa. La resistència, encara que humil, va venir de la mà dels socialistes. I en alguns racons de la comarca s'han conservat fins a la data algunes restes físiques d'aquelles lluites. Les conseqüències van ser espantoses. La pena de mort, la presó, l'exili o l'assetjament van ser coneguts pels qui els van considerar derrotats, entre els quals es trobaven els polítics i culturistes més representatius de la comarca.

Visites de Franco

La por i l'opressió provocats pel franquisme, en els primers anys, van tenir una gran força i presència en la localitat. El cap d'Estat, Francisco Franco Bahamonde, va estar molt rarament a Tolosa, on va romandre Tolosa. En concret, en tres ocasions: 1941, 1948 i 1952. Sempre aprofitant la seva estada a Sant Sebastià durant l'estiu. Durant l'estada, detenien i empresonaven als opositors al règim. Franco era enaltit a Espanya i també en Tolosaldea. La banda de música tocava l'himne d'Espanya i els pobles es regatejaven sota la bandera espanyola. Va visitar la fàbrica de boines Elosegi de Tolosa el 13 de setembre de 1941, i va ser rebut per l'Ajuntament en la plaça d'Idiakez, on va haver de sortir al balcó per a respondre als crits dels veïns. I no sols llavors. I és que Franco va passar diverses vegades per Tolosa, Madrid a Sant Sebastià i de tornada. Segons les cròniques de l'època, en 1939 els tolosarras li van mostrar “una calor tremenda”.

No obstant això, la força feixista tenia una característica especial: l'expansió il·limitada de la por. La repressió, més enllà de personatges públics significatius, també va afectar la població en general. Només a la regió van ser assassinades cinc-centes persones, centenars de ciutadans van ser empresonats i deportats, i 106 persones van ser enviades a la zona de concentració de Gurs. Mentrestant, els que es van quedar, van romandre amb fam, silenciosos de terror i de ràbia. Cal tenir en compte que, després de la fi de la guerra, el règim franquista va deixar més de 200.000 morts en tot l'Estat.

A partir de 1939, un petit nombre de persones valentes van continuar en la política, molts d'ells lluny i en l'exili. D'altra banda, la vida dels habitants de la comarca va canviar radicalment i es va establir Tolosa en el centre. La fàbrica de paper marcava el dia a dia al poble, i el basc va retrocedir de manera notable; la majoria es dedicaven exclusivament al castellà. Als pobles de voltant, el treball predominava sobre el caseriu i es parlava en basc. La dissidència política, per contra, es quedava a casa de cadascun en general. Tots portaven amb si la guerra, en la memòria, en algun calaix secret.

El franquisme va intentar abolir tot el relacionat amb la dictadura, però la part dels camps de concentració es va mantenir durant molt de temps en la memòria de molts. El tolosarra Manu Aiertza, per exemple, va conèixer els successos d'aquella època i és conscient, almenys, que en la plaça de toros de Tolosa, com en molts pobles de Guipúscoa, els franquistes van establir un camp de concentració. El pare i el seu sogre li van contar aquestes històries. “El meu germà i jo anàvem a preguntar, perquè ens agradava conèixer la història”.

“Anàvem a la recerca de ràbia”

En 1903 es va obrir la plaça de toros de Tolosa. A més de realitzar nombroses corregudes de toros, també s'han organitzat altres actes culturals i en els últims anys les festes taurines dels Carnestoltes han atret l'atenció de nombrosos veïns i veïnes. No obstant això, per a la guerra del 36, els franquistes buscaven un lloc especial.

Als 18-19 anys, Aiertza tenia al costat del seu germà un gran interès a conèixer el succeït a Tolosa durant la guerra. “Sabíem que els nostres pares ho van passar molt malament per culpa dels tolosarras. I, com és comprensible, érem joves i anàvem a buscar ràbia; volíem saber qui van ser i què els van fer”. A més, vivia al costat de la plaça de toros el sogre d'Aiertza. En la seva joventut va conèixer de prop la situació. “També era necessària la disposició de la ciutadania per a poder viure. Ell anava a rentar els plats als soldats a canvi d'una mica de menjar”.

En concret, en el recinte de concentració de la Plaça de Toros es va situar una divisió d'oficials militars amb toros. “Em contaven que havien començat a portar a gent allí, com si fos una presó. A canvi de res, els reclusos havien d'arreglar carreteres i ferrocarrils. La mort secreta era com un càstig, durant quatre o cinc anys, amb infinites tortures. Moltes vegades, segur que era millor morir d'un tret”.

A donar a conèixer

Aiertza diu que les places de toros eren “llocs estratègics”. “Eren zones tancades d'alta paret, segures i relativament fàcils de controlar, perquè tenien poques portes”. Quant a les xifres, al tolosarra se li nota una gran ignorància. “És molt difícil calcular, però serien milers. A més, en condicions desfavorables, la plaça de toros comptava amb capacitat per a acollir a un gran nombre de persones. Allí hi havia moltes malalties i poca neteja”.

Explica que abans es parlava molt poc de totes aquestes qüestions. “Estava prohibit parlar de sentiments”. No obstant això, ha subratllat la importància de saber la veritat. “Cal aprendre de la història, perquè això ajuda a no repetir els mateixos errors”. En aquest sentit, ha afegit que, en l'actualitat, "s'està picant la història". “Els joves no coneixen els vells temps i això és important perquè cadascun tingui els seus propis principis i criteris. No volen dir tota la veritat”. Creu que es pot treballar el tema en l'àmbit de l'educació. “Volem treure als treballadors dels centres, però no hem d'oblidar que hem de treure a les persones”. D'altra banda, ha subratllat que amb el pas dels anys s'ha perdut la curiositat de molts ciutadans per veure com s'ha anat transformant la societat. “És comprensible que els joves d'avui no es preguntin per això. Ara són coses llunyanes i més pròximes per a nosaltres”.

Aquesta notícia ha estat publicada pel Portal de Tolosaldea i l'hem portat gràcies a la llicència CC-by-sa.