Han passat dotze anys i a conseqüència de les voltes de la vida he tornat a la capital d'aquesta illa que no sembla tan gran en el mapa. Record que la primera vegada que vaig estar a Terranova vaig passar allí un dia. Vaig trobar la ciutat canviada, amb una mica més d'aspecte en qualsevol ciutat de l'Oest. Bars hipster, cafeteries molt boniques que venen pastissos fets amb ingredients orgànics, llibreries de segona mà gegantesques, un mural modern fet per algú que va ser graffitero… És curiós que et fiquis en un bar i prenguis una cervesa, com en St Johns, tinguis la sensació que estaries igual a Sant Sebastià, Londres o Bangkok.

El meu guia per la ciutat viu l'evolució de la ciutat i del país com una immensa contradicció. Cada vegada som més globals, més igualitaris. Abans teníem una altra manera de fer als Ternuarras, una altra manera de veure el món, una forma especial de viure aïllats del mainland. Ara? M'agrada asseure'm en un bell cafè i prendre un cafè calent, perquè abans això era impensable. Però això em causa una certa inquietud. Esmenta la gentrificació i diu que sí amb el cap, que coneix la paraula. Un nou colonialisme que ha arrodonit. Sí, en molts llocs del món, com en el nostre entorn, ens mouen les mateixes contradiccions i desafiaments.

La ciutat es caracteritza per les seves cases pintades de colors vius, amb dos pisos construïts en els empinats carrers que desemboquen en el port. Les antigues cases de mariners, que antany pintaven de color ocre les làmines de fusta per a protegir l'edifici, que obtenien de la mescla de greix dels lleons de mar i pols extreta del mineral. A més de la característica de la ciutat, el color ocre va ser característic dels vedells d'origen, ja que els membres del poble beothuk cobrien els seus cossos amb aquest pigment per a protegir-se la pell. Per aquesta raó es diu que els anglesos van donar el nom i la definició de pellroja als originaris d'Amèrica.

M'he referit a la biblioteca de segona mà i m'he assabentat que l'excèntric poeta que em va donar la benvinguda fa dotze anys segueix allí. Vaig passar molt de temps parlant (o tractant d'entendre'm) amb aquell home i vaig haver d'admetre que, amb alguna cosa que ell m'havia dit, m'havia travessat per sempre. Mira, el basc! No li sembla bé que hagis nascut fa centenars d'anys, que sàpigues que anaves a caminar per aquestes terres? L'esment em va sorprendre una mica, però el que se'm va ocórrer no era cosa fútil.

No, jo no tornaria a navegar fa cinc-cents anys per St. Johns, Terranova o Labrador. Si em marxava, passaria pels ports de Pasaia o d'Euskal Herria per a vendre oli de balena o ficar el bacallà en les barraques dels arenals; es parlava molt d'idioma en els bars repartint sidra o remant en bateles d'atracada de viatgers arribats en galeones; tirant de les gabarras per a moure els vaixells o recollint diners per a finançar una expedició; potser se n'anirien a Terranova fent pa de mariner o menjant amb vaixell. Déu meu!

I quan ho penso dues vegades, tampoc. Perquè jo soc de l'interior. Potser també tindria lloc en aquesta gegantesca empresa que va enriquir Euskal Herria en el segle XVI (encara que em sembli absurd fer hipòtesi sobre el que seria fa cinc-cents anys), però en altres labors. És sabut que les dones van jugar un paper important en el finançament i comercialització de la producció d'acer en la ferrería de Debagoiena. En l'acer es coneixen referències de la historiadora Ana Ugalde com Francisca de Basterra, Catalina i Maria de França, Mari Sant Joan de Bedoya o Ana de Mitarte d'Arrasate. No obstant això, i encara que les de llavors no s'assemblaven massa a les actuals, preferiria treballar en la taverna a la ferreteria, com els meus compatriotes Magdalena de Mendibil o Catalina de Vergara.

Tal com assenyala Jose Antonio Azpiazu en el seu llibre “Dones Basques, submissió i poder”, les absències en les vides de les dones basques del segle XVI són la principal línia transversal. Si el mariner viatjava deu vegades a Terranova, quant temps haurien de passar a la ciutat? Azpiazu diu que les dones d'aquella època van construir una societat marcada per les absències, la qual cosa va fer que les dones basques anessin sòlides, emprenedores i de fort caràcter, capaços de prendre decisions per si mateixes, que van mantenir l'economia dels ports sense un home.

Si les vides de les dones d'aquella època estaven plenes d'absències, les pàgines de la nostra història i en la narrativa del nostre passat l'absència de les dones és l'eix. Tinc la sensació que en l'última dècada hem anat aprofundint en la història dels balleneros i pescadors que m'han portat fins aquí i que hem anat escrivint algunes pàgines de la història basca que fins llavors no se'ns havien obert. Però també tinc la sensació que, com ocorre amb freqüència en aquests exercicis, almenys la meitat de la societat continua sent invisible. La història és un exercici reflexiu i dinàmic, que es manifesta tant en l'oblit com en l'exercici dialèctic de cosir i descosir. I una vegada que s'han posat les ulleres per a veure les absències, no es veu gens igual.

Des d'aquest punt de partida vull fer una aportació a l'expedició que m'ha portat fins aquí després de les petjades dels balleneros bascos, ja que les conferències i visites sobre el tema donaran al fil d'aquesta aventura. Intentar posar en el centre les vides de les dones del segle XVI, és el meu petit granit. Durant set dies visitarem les costes de Terranova i Labrador en el vaixell The Ocean Endeavour i en les pròximes setmanes publicaré en aquesta finestra titulada Titarea i Orratza els resums de les explicacions que visitarem, i sobretot les qüestions que em mouran en aquest viatge marítim. És hora d'aixecar els ancoratges. Benvingut a la terra del gel.