El que hem viscut en els últims 40 ens indica, encara que ens ajudi a concretar els objectius, a qui beneficien la confrontació i les divisions. No hi ha més que veure qui i amb quins objectius gestionen els palaus de Carles III i Ajuria Enea. I la capacitat d'exercir l'acumulació de forces per a poder. Però l'experiència ens diu que sempre hem tingut forts enemics enfrontats. Perquè avui no és l'amor pervers que ens posen des de París i Madrid: vivim en democràcia, les institucions són imparcials i democràtiques. El límit insuperable per a la supervivència del nostre poble és el federalisme. I ja està.

Però la veritat és que el govern decideix les oligarquies dels partits, i que els parlaments no són el centre central de les decisions, ni la sala de debat real. El que va aprendre molt d'això és el que va néixer a Llodio, preguntar-li.

Ho estan fent en va, aquest discurs està obsolet i mentit. Amb l'ajuda dels mitjans de comunicació porten anys aprofundint en la guerra ideològica. És veritat que ideologia i psicologia són eines importants en el procés d'assimilació. Recordem d'això el que deia el filòsof anglès Thomas Hobbes: “Force, and fraud, fins i tot in war the cardinal virtues” (La força i el frau són les virtuts cardinals de totes les guerres).

Fins que França i Espanya no alteren el seu discurs, no ho faig i prefereixo que sent el 28è president dels EUA, Thomas Woodrow Wilson, s'agarri al que s'ha dit en 1918. Amb l'esperança de contribuir a la pau internacional a Europa, va publicar les raons i continguts del dret a l'autodeterminació, encara que sigui cert, que entra jurídicament en vigor en 1976.

No fa falta dir que el significat d'aquesta decisió és molt important i profund, per descomptat, per a tothom, però especialment per als pobles sense Estat com Euskal Herria. Això significa que les legislacions que patim, les institucions, les administracions, les estructures polítiques, militars, culturals, socials, administratives, etc., són injustes mentre se'ns prohibeix l'exercici del dret d'autodeterminació. Per què? El dret d'autodeterminació dels pobles com a principi i font de democràcia, pau i de totes les institucions.

Per tant, mentre l'Estat nega la sobirania al poble, utilitzant l'exèrcit o altres violències, no hi ha democràcia i renúncia a la democràcia.

Així, els que estan a la vora del fang de les corrupteles polítiques, i a pesar que el suport no té la suficient força, estan gestionant els diners i el poder. Orgullosos com a guardians de la democràcia. Sempre estan on hi ha diners. Els diners és la seva alimentació principal. Per a balafiar sense mesures quan estan saturats i quan estan famolencs, per a assimilar-ho.

Moltes vegades les deixem en veu alta i sense cap mena de vergonya, intentant evitar l'enfrontament, quan escoltem paraules tan tímides com perverses plenes de mentides. Perquè és veritat que podem participar entre iguals “però en la mesura en què acceptem que formem part de la nació imponent”.

En la mateixa línia, a Navarra, el fill de Corella ens diu el mateix que deia, ara nascudes en Cintruénigo, que els navarresos som espanyols. No hi ha canvis, el senyor Patxi López, president de la CAB, quan es va enfrontar a la identitat basca o espanyola en el Parlament de Vitòria, va dir “M'agraden els peixos de colors”. No soc qui ho posi en dubte. Reconec que li agraden els peixos acolorits, per què no? Però ho tinc clar, només dos colors, groc i vermell.

Aquest tipus de polèmiques són el folklore de tota la vida, no tenen gens de fons, no són més que el “farratge” dels periodistes. L'important és que el recorregut clar i conegut que porta el PNB, això sí que és important. Perquè la manera de fer la seva política no és l'actual, no canviaran el seu guió tradicional; quan rebin un missatge de consens des de Madrid, només faran l'últim pas; com posar en escena la convivència. I això ho sap el PNB.

Josu Iraeta, escriptor