L'endemà de la realització del curs el compte va canviar totalment. Revisant els conceptes del dia anterior, em vaig adonar de la força de la sintropía trencant el meu dur cap.

L'agricultura sintrópica ha estat desenvolupada per Ernest Gostch durant tota la seva vida en Badia, el Brasil. Apassionat amant de la naturalesa, Gostch ha comprès en profunditat el funcionament dels ecosistemes i ha desenvolupat la seva capacitat de treballar amb ells buscant el benefici del tot. Avui dia, continua conreant abundants fruits, com el cacau i el cafè.

La sintropia consisteix a crear ecosistemes, convertint a l'ésser humà en mers gestors, espectadors, acompanyants. En formar part d'aquest ecosistema ens beneficiem de la prosperitat local, fent-nos també rics. La sintropia no utilitza ni ximaurris ni agrotóxicos, cerca (i troba) l'equilibri amb recursos autòctons. Aquest concepte deixa a la naturalesa en si mateixa i ens convida a convertir-nos en part integrant de l'entorn.

Aquell dia del curs (Ametxe, Gordexola), després d'una breu explicació teòrica, comencem a sembrar i plantar una única banqueta de 14 x 0,8 metres, i la meva ment dura va tornar a explotar. En aquest petit espai sembrem milers de llavors, plantem desenes d'arbres i dipositem més de 100 branques en el sòl. La densitat era enorme i la seva observació m'inquieta. Com es desenvoluparan les plantes sanes? I la competència? Marc de plantació?...

Vaig haver de passar un dia i una llarga sessió de youtube per a prendre consciència del valor d'aquesta tècnica. Al final vaig entendre que amb aquesta enorme densitat donava oportunitats a la naturalesa, dissipant les possibilitats expressives, la necessitat de control de l'agricultor. La clau està en la gestió d'aquests recursos, jugar amb diferents estrats, realitzar podes de gran envergadura en diferents èpoques.

El més cridaner que has de tenir en compte a l'hora d'instal·lar un ecosistema sintrópico és que doneu el bosc ideal de climes que cerques: quines espècies vols que romanguin allí durant molt de temps i quins fruits vols sumar en el futur. Tenint en compte això, a mesura que pugen les diferents espècies, les branques es van podant i controlant, i a conseqüència d'aquesta poda s'allibera el bacteri i l'hormona al voltant de la bomba, potenciant la microbiologia. Aquí està el tascó, accelerar el dinamisme del sistema, dirigint tot l'ecosistema cap a l'objectiu.

La poda es realitza en diferents temps i espais (1,3,6,12... mesos) i en funció d'això es realitza la sembra o plantació. Podríem utilitzar qualsevol planta o arbre, per exemple aquells que t'envolten o que et resulten fàcils de duplicar. En aquell dia de Gordexola es va plantar el bosc climàtic (préssec i aguacatate) que buscàvem en el centre del bàndol, envoltat d'espècies de suport (eucaliptus, salze, freixe...). Movent del centre cap a fora utilitzem arbustos i plantes de menor port (lavanda, romaní, agapantus, generositat, bleda, carxofa...), ja que ocuparan menys temps en la banqueta. Finalment, en la vora del bancal sembrem plantes de cicle molt curt (ravenet, mostassa, pèsols, enciam...).

Llegint l'anterior se m'explota el cap avui dia, perquè va en contra de tot l'après. Però en això consisteix l'agricultura sintrópica, a trencar els marcs.