Sempre ocorre el mateix. En política no és bo ser tan enginyosos, si no ens enganyen una vegada i una altra. De què parlo? Miri, fa poc, i després d'una llarga i complicada negociació, ens van fer creure que a Catalunya, per fi, es va formar un Govern independent, repartint càrrecs de responsabilitat a fifty-fifty i acordant el càrrec de president. "Ja era hora! Al final s'ha complert el mandat lògic que provenia dels resultats de les n eleccions: s'ha format un govern independentista que pertany a la majoria independentista!”

Perquè als pocs dies d'haver esclatat l'olla, des de la presó, a l'espera de l'indult, la carta la va obrir el líder d'ERC, Oriol junqueras, provocant un terratrèmol que enterrés la possibilitat de la independència. Les següents reaccions, tant a Catalunya com a Madrid, ens han donat la mesura del sisme. A Euskal Herria, per contra, el silenci ha estat absolut durant tot el dia. Potser aquesta postura d'ERC ha posat en un lloc molt incòmode als quals abans s'havien considerat aliats estrets i s'havien abraçat amb ell. Ara ningú vol aparèixer en el mirall d'Oriol junqueras.

És comprensible. Des de l'honestedat intel·lectual, perquè aquesta última actitud de junqueras és absolutament inacceptable. No sols perquè és tot el contrari del que ell i els seus companys defensaven fins fa poc amb fermesa. Més enllà d'això, perquè aquesta posició política actual no té cap coherència lògica, ha de saber-ho com a tal i també ho ha de saber Junqueras. Si vostè anuncia que rebutja totalment la iniciativa unilateral i diu que solucionarà el conflicte amb l'Estat espanyol a través del diàleg, amb qui va sense efecte. Oblida't de la independència. Oblida't del referèndum. Oblida't de qualsevol objectiu que Espanya no vulgui. L'indult i poc més. I punt.

Si tot això és tan evident, com ha jugat ERC el seu paper polític fins ara? Perquè a través de la teoria que pot dir-se independència del segon temps. Encara no tenim possibilitats objectives de saltar a la independència, però ara hem d'ampliar el nombre de partidaris, i en una segona ocasió, diguem 20 anys després, la possibilitat serà. Aquesta curiosa i infundada teoria també l'hem trobat últimament a la nostra casa, entre els aliats o seguidors d'ERC. Què ocorre en la pràctica en el desenvolupament d'aquesta “teoria”? Doncs que el comportament polític i fins i tot el propi llenguatge va canviant, ja no es parla tant d'independència, sinó de sobirania, sobirania, capacitat de decisió i conceptes d'aquest tipus més ambigus. Al final, l'un o l'altre govern que hi ha en l'Estat, i ajudant-lo, s'ajuda a estabilitzar a l'Estat, i així en la pràctica s'oblida de la reivindicació del nostre propi Estat. No es considera necessari. En el seu lloc, es negocien amb el Govern de torn les millores de les situacions més dramàtiques, siguin els indults, o l'eliminació de les situacions dels presos.

Llavors, a què ve fer promeses d'independència als ciutadans, sobretot en vespres electorals? A què ve formar governs de majoria independentista? A què lloar que en els Parlaments hi ha majories sobiranistes? Parlem clar: sense mobilitzacions de carrer contundents, sense desestabilitzar el govern de torn de Madrid ni posar-lo a ballar, sense mantenir ferms els nostres valors i objectius nacionals, la independència mai serà una opció real i no serà creïble. Serem subditos d'aquest Estat que hi ha, si no volem anar a la independència.