Encara que fora del concurs de la Petxina d'Or i altres premis, en la Secció Oficial s'estrenen altres treballs –normalment– bons. En concret, són setze els que competeixen i 22 cintes –vint pel·lícules i dues teleseries- estan en projecció.

Una de les sèries que hem vist fora de concurs, serà una de les més potents ofertes de Movistar per a aquesta tardor: Voler (Estimar). Es tracta d'una minisèrie de quatre episodis dirigida per la barakaldesa Alauda Ruiz d'Azúa i gravada a Bilbao, principalment en el Casc Vell i en els barris de Zorroza i Abando.

La sèrie és curta i dura, ben dosada. Quatre episodis d'una hora cadascun, és a dir, tres hores i 32 minuts cadascun. Ideal per a veure una nit plujosa, sempre que, sent conscient, el tema no sigui tan senzill.

La història gira entorn d'un cas de violència masclista. Entrem directament des de la primera escena. Mirin (Nagore Aranburu) es divorciarà del seu marit després de 30 anys de matrimoni i, a més de presentar el divorci, també haurà d'interposar una denúncia en el jutjat, al·legant que ha estat violada, humiliada i perseguida de forma continuada. És més una persecució psicològica que física, i la dificultat de demostrar-ho, la credibilitat, complicarà el fil conductor del drama. A poc a poc anirem coneixent el seu testimoniatge, la naturalesa de la seva relació amb els marits. Un altre detall a tenir en compte és que Mirin s'encarrega de les tasques domèstiques, no fa treball assalariat, i que l'home és d'alt nivell econòmic i també de família rica, a diferència de Miren.

La sèrie conté detalls interessants, sobretot discursius. Aquesta cinta és un exemple pràctic de Jo et crec. Però, sobretot, m'agradaria subratllar el fort que ha estat i com la directora ha reflectit la relació de Miren amb els seus dos fills. El context és complex. De fet, abans que Mirin s'anés de casa i denunciés, els seus fills portaven ja prop de tres anys vivint fora de casa, i no han estat testimonis de la persecució; fins i tot abans, i sempre, un home que li havia atacat de forma menys identificable, que abans no es veien a simple vista.

La sèrie està ben organitzada i treballada, de manera que sigui dura, emocionant, emocionant i viva. Totes les entrevistes donen més o menys que parlar, però es nota que no hi ha necessitat d'allargar, com ocorre en altres sèries de televisió. Els actors en general són bons; cal destacar el treball de Nagore Aranburu. Em va semblar terrible, fins ara insuficientment visible.

Per contra, un sent pena per Nagore Aranburu i Loreto Mauleon, que exerceixen d'advocats del protagonista, en escoltar en castellà. I on i pels carrers de Bilbao. No s'escolta basc en la sèrie, i això hauria de donar què pensar. Per exemple, en la pel·lícula On Falling que hem vist en aquesta mateixa Secció Oficial, el protagonista, d'origen portuguès, parla de portuguès amb un altre portuguès amb el qual col·labora; o en Johnny Depp, en Modi, dos italians parlen tranquil·lament a l'italià –l'idioma triat de la pel·lícula de Depp no és el millor exemple; el detallarem de seguida–.

Per a quan una producció feta per una gran empresa compagina el basc amb la naturalitat i la freqüència?

Sí, el llegendari Johnny Depp ha vingut a Sant Sebastià per a presentar la pel·lícula. Però la veritat és que no s'ha parlat tant de la pel·lícula, sinó de llocs que ha visitat molt més, de restaurants, de la visita a l'hospital... Serà per alguna cosa.

Però bo, la veritat és que Depp no ha fet una mala producció: Modi, Three Days on the Wing of Madness (Modi, tres dies de bogeria). S'ha notat que el pressupost no ha estat limitat –un llegat de milions de dòlars, amo d'una illa en l'Atlàntic i molt conegut a nivell mundial, la qual cosa facilita la capacitat de cerca d'inversors–.

S'esperava que no faltés els diners, així com el següent apunt: no li han faltat les característiques úniques de la volta d'Hoolywood. En tota la història que se situa a París fa cent anys, el francès s'escolta entorn de l'1%. L'italià és més –té sentit, en el fons, perquè és un protagonista innat italià–, però tot ha estat en anglès. És més, s'observa que els dos amics de la protagonista –els actors– no dominen fàcilment l'anglès –també influiria el fet de ser una persona estúpida i ingènua–. O ha estat buscat intencionadament. El que passa és que, quant a l'idioma, perd tota credibilitat amb la pel·lícula a París i escoltant tothom... però això no importa.

És una història real i fictícia. Modi, l'artista italià Amedeo Modigliani, viu a París en 1916, en plena Primera Guerra Mundial. Són evidents aquests detalls de l'època en la vida quotidiana, al carrer i en la pròpia situació personal econòmica. Modi és pintora i escultora, una vida molt precària, sense diners i sense grans suports personals. Dos bojos, estúpids i rars amics s'assemblen o empitjoren. I un amic/amant que escriu sobre obres artístiques, periodista/crític d'ofici, també és bastant precari. Modi fa art amb plaer, i en això està la clau, encara que després costa molt vendre-ho.

El segon treball de Depp és una pel·lícula fàcil de veure. Entretinguda, amb una imatge elegant, amb colors groguencs clars i foscos, i la música triada també és molt adequada, encara que a mode d'apunt, a l'estil de la qüestió del llenguatge, amb la música que passa el mateix: han posat alguna cançó o una altra molt actual, que podríem sentir aquesta nit del dissabte. I potser aquesta cançó no la tenia massa pegada en aquesta escena. Això també sembla buscat intencionadament, la veritat. No sé amb quin propòsit.

Crec que el començament de la pel·lícula el defineix molt bé. Primera escena: en el primer minut i mig, veurem a Modi dibuixant el retrat d'una dona en un elegant restaurant i fent uns comentaris que la fascinen, fins que comença a barallar-se amb un home. Després d'una baralla de cinc segons, Modi s'enfilarà a la taula i saltarà de taula en taula, imitant els gestos i el passo a mode de Jack Sparrow. El petit gest de Depp a Depp. El gest està fet de qualitat i s'aprecia, i l'actor Riccardo Scamarcio, que encarna a Modi, ho fa de la millor manera possible.