37 dies de vaga. Ferrovial, una multinacional subcontractada amb la multinacional Michelin. Treballadors migrats (el Marroc, Mauritània, Ghana, Benín, Nigèria, Mali, el Senegal, Togo...), precarietat total. Contra David Goliat en la plana alabesa, en Araia, en concret. Un sindicat: ELA. 37 dies de vaga i un triomf (increments salarials superiors a 3.600 euros en cinc anys, conversió de tots els contractes parcials a jornada completa, pagant catorze hores de lliure disposició, millora de plus, inici del 100% de baixes laborals...).

No ho sé a vosaltres, però a mi això em sembla una passada. En un conflicte d'aquestes característiques, amb aquests protagonistes i en les condicions en les quals es trobaven, una victòria d'aquest tipus hauria d'estendre's a tota velocitat en tots els racons d'Euskal Herria, en tot l'Estat i a tot el món, sobretot en els temps del que està, dels treballadors pobres, de la por. Però sobre aquest conflicte i aquesta victòria ningú sap res.

Segurament perquè, amb l'acord, les persones i els grups de treball que han portat el conflicte han abordat les següents tasques, responent al seu dia a dia. On queda el que es fa? M'imagino que estan massa ocupats i que no li donen tanta importància a aquest tema de la comunicació...

Un error, sí. Però prefereixo aquest defecte al contrari. M'agraden més els que fan i els que no diuen, els que diuen i no fan. Això no vol dir que no sigui fonamental donar a conèixer les lluites i victòries, la qual cosa s'ha aconseguit en Araia, perquè es pot replicar en qualsevol altre lloc de treball contaminat per la precarietat.

Aquesta batalla guanyada pels obrers de Ferrovial, amb un gran nombre de persones racialitzades entre els treballadors, m'ha recordat la lluita dels cambrers de pis dels hotels NH i Barceló-Nervión de Bilbao (47 dies de vaga i victòria), dels de Navarpluma de Pamplona (41 dies de vaga i victòria), dels treballadors de les obres del port de Bilbao i de l'Estadi de Donostia (sense vaga, però amb tot el treball migrat). També m'ha recordat la labor realitzada pels representants d'ELA d'Inditex per a denunciar la situació dels treballadors de la mateixa cadena a Myanmar.

I em pregunto: com es construeix el sindicalisme decolonial? Amb teoria i debat? sí. Amb ideologia i formació? també. Amb discursos i aliances? també... però no és suficient.

El més important per a construir el sindicalisme decolonial és la praxi. El sindicalisme decolonial es construeix amb un sindicalisme decolonial: afiliació, construcció col·lectiva, organització, lluita, vagues en els centres de treball més precarizados, racionalitzats. El sindicalisme decolonial es construeix de la mateixa manera que es construeix el sindicalisme feminista: des de la pràctica.

El camí es fa en caminar, encara que mai arribem a meta (el més important és el procés). El cas de la sindicalización dels sectors feminitzats és més conegut, sobretot, per la vaga en les residències de Bizkaia (378 dies de vaga i victòria). Però també pels èxits sindicals obtinguts contra la bretxa salarial, en la neteja de comissaries i tribunals de Guipúscoa (vaga de 9 mesos i victòria), en la neteja de l'Ajuntament d'Elorrio (vaga de 5 mesos i victòria), en la neteja de l'Ajuntament de Zarautz (aquesta vegada sense vaga, però gràcies a una reeixida vaga anterior), i també per la victòria dels treballadors de Lidl en plena pandèmia.

Continuem fent camí a més: des de la tardor tres vagues de cures en Hego Euskal Herria, la lluita en les residències de Guipúscoa (ja són 247 dies de vaga), les vagues en les residències d'Àlaba i Navarra, les vagues en el servei d'ajuda a domicili...

El capitalisme, el patriarcat i el racisme ens travessen a fons, ens serà difícil treure'ns per complet d'ell. El nostre sindicalisme sempre es quedarà curt, cometrem errors, continuarà sent principalment blanc i masculí; ens costarà dir-ho algun dia, "ja tenim el sindicalisme feminista decolonial".

Com deia Galeano, la utopia serveix per a seguir endavant, encara que ens escapem quan pensem que tenim alguna cosa a les nostres mans. I avançarem pas a pas, des de la praxi, de la lluita a la lluita, de la victòria a la victòria, per petits que siguin. Així s'avança en la lluita de classes, donant protagonisme a les dones i a les persones racialitzades. I una bona notícia: les bones pràctiques i els bons resultats es contaminen.

És complicat, ho sé. La situació és difícil, són tantes les necessitats dels treballadors que venen dels països empobrits a buscar una vida millor, i tants empresaris que volen enriquir-se explotant aquestes necessitats! Per això és tan important comunicar cada lluita, cada victòria. Des de la humilitat, sí, des de la petitesa de l'aconseguit, però que se sàpiga, que es vegi. Fes la llum. Hi ha una solució.

* Unai Oñederra és membre de la Fundació Manu Robles-Arangiz