D'entre els apartats que aborda l'Avantprojecte de Llei d'Educació, la principal i més preocupant novetat és la incorporació dels centres concertats com a part del servei públic educatiu. Se'ls atorga un estatus similar al dels centres públics, equiparant la naturalesa de tots dos mitjançant trucs jurídic-financers, com els “contractes-programa”.

D'aquesta manera, s'atén les demandes dels centres privats concertats. Aquests aconsegueixen un major finançament públic i un nou estatus més “popular”, que s'integraran en un “Servei Públic d'Educació Basca” replet d'eufemismes, però mantenint la titularitat privada i el patrimoni, juntament amb el seu caràcter elitista, en la majoria dels casos. Una jugada hàbil per a confondre a l'opinió pública.

En el text no es té en compte l'anomalia estructural que presenta el nostre sistema educatiu, un model dual, públic i privat pactat, en el qual cada xarxa escolaritza entorn del 50% de l'alumnat. Aquest percentatge de la xarxa pública està molt lluny del 80% de la mitjana dels països de la Unió Europea. I és que compten amb sistemes públics d'ensenyament ben consolidats, sent el principal referent en els seus sistemes educatius, a més de garantir el dret a una educació inclusiva i de qualitat. L'escola pública és el pilar bàsic d'una societat plural i democràtica per a un país que vol reduir les desigualtats socials, perquè ofereix la igualtat d'oportunitats des d'allí.

Per contra, l'avantprojecte reconeix l'statu quo i considera normal aquesta presència desmesurada de la xarxa públic-concertada, que serà encara més forta amb aquesta llei. No obstant això, es nega a corregir aquest repartiment i a adoptar mesures que promoguin la xarxa pública i incrementin progressivament la seva taxa d'escolarització (fins a aconseguir una majoria qualificada similar als nivells de la UE). Per a això seria imprescindible dur a terme un Pla Estratègic de reforç de l'educació pública, juntament amb un major finançament. Entre altres coses, un nou disseny del Mapa Escolar que prioritzaria la xarxa pública, garantint places suficients a tota la població en edat escolar, així com l'oferta d'escoles públiques en cada municipi. Desgraciadament, avui dia no hi ha res semblant.

D'altra banda, no s'esmenta el greu problema de segregació que es produeix en l'escolarització de l'alumnat vulnerable per raons d'origen, socioeconòmiques o de qualsevol altra índole, ja que la majoria es concentra en centres públics. Es produeix així un fort desequilibri que obliga a fer esforços excessius. Però, encara que és incomprensible, l'Administració mira quieta i a l'altre costat, com si aquest flux de matrícules, totalment desequilibrat entre totes dues xarxes, fos un fenomen natural, sent ell el principal responsable.

Tampoc s'esmenta el cobrament de les quotes il·legals que es produeixen en la xarxa públic-concertada, si bé es possibilita amb l'autorització de Lakua. Encara que aquesta pràctica de finançament irregular és coneguda com vox popular, sembla que mai s'ha dut a terme, ja que una cosa similar a l'amnistia fiscal quedarà ocult.

Es tracta, per tant, de mostrar la suposada paritat entre els centres públics i els privats concertats, encara que siguin completament diferents, tal com demostra qualsevol anàlisi. N'hi ha prou amb entrar i mirar en el portal dels centres.

El més sorprenent i alhora descoratjador és que el Govern Basc compta amb el suport de les forces polítiques que es defineixen d'esquerra, que es mostren a favor de la publicitat en tots els àmbits, excepte en l'educació. Què té l'educació per a equiparar el públic amb el privat? Seria inacceptable en qualsevol altre àmbit, com a exemple d'un model net de neoliberalisme.

En l'àmbit sanitari seria impensable una situació similar, una llei que equiparés a Osakidetza amb les clíniques i hospitals privats. I seguint el paral·lelisme, quan podrem llegir alguna cosa semblança en la web d'Educació? “… Osakidetza té com a objectiu garantir a totes les persones un sistema sanitari públic, universal i de qualitat. En l'actualitat, la sanitat pública basca és un assoliment col·lectiu de la societat basca, un model de referència”. Pot dir-se que l'Administració no vol veure's a si mateixa a l'Escola Pública Basca, encara que sigui el seu titular i el seu màxim responsable.

En definitiva, aquesta llei suposa l'inici d'una dissolució programada del sistema educatiu públic que, en benefici d'una xarxa públic-concertada, orientaria a l'escola pública gairebé exclusivament a l'escolarització dels casos d'exclusió social. I per a donar llit legal a aquest parany, es deroga la Llei d'Escola Pública Basca de 1993, deixant a l'escola pública lliure de cobertura legal. Això és un greu retrocés quant al reconeixement institucional, perquè s'oblida que és una escola de tots, oberta, plural i igualadora de les diferències.

En altres paraules, l'Escola Pública Basca es fon en aquest frau “Servei Públic Educatiu Basc”, dissenyat a mesura dels centres polític-concertats, per a garantir el seu futur econòmic amb diners públics en les pròximes dècades gràcies a una nova estructura jurídic-financera. Paradoxalment, aquesta llei ha arribat quan s'ha constatat la importància dels serveis públics al llarg de la pandèmia en àmbits clau. Pel que sembla, l'educació no és un àmbit fonamental per als qui promouen aquesta llei, sinó un servei que es pot vendre i comprar, encara que el sistema educatiu públic quedi exclòs.

Eli LAMARKA ITURBE, Jon MOÑUX ARGOTE i Iñaki IZAGIRRE IRIONDO

(membres de la plataforma Euskal Eskola Publikoa Harro)