És Delegat del Sàhara en Bizkaia, Llaurava i Guipúscoa. Nascut a Villa Cisneros (Sàhara Occidental) el 4 de febrer de 1959, durant el colonialisme espanyol (l'ocupació es va prolongar des de 1884 fins a 1976), i demanant la seva autodescripció, comença així: «He practicat molt d'activisme a favor del poble sahrauí».

Periodista; professor de llengua castellana en els campaments de refugiats sahrauís (segona llengua oficial en la República Sahrauí); participant en l'elaboració del Pla Nacional d'Educació del Sàhara; membre de la Unió Nacional de Dones Sahrauís i de la Delegació Espanyola del Front Polisario des de 1986; graduat en Traducció i Interpretació… En l'actualitat, té com a prioritat els «drets i autodeterminació de les dones del poble sahrauí».

El dia 15 en Donibane, organitzat per l'Associació Bixi-Bixi, va presentar el documental ‘Sultana Jaya 558 egun ilunpean’. Quina mostra el vídeo?

Es tracta d'una denúncia documental de Sultana Khayaka. És President de la Lliga per a la Defensa dels Drets Humans en les Terres Ocupades del Sàhara, però també és víctima directa; víctima de la violació dels drets humans en general i dels atacs contra les dones en particular, per part del règim marroquí i de la mà dels seus militars i paramilitars.

Aquest va recopilar imatges i evidències en el documental durant dos anys de vida de la pandèmia. Se situa al poble de Bojador [Sàhara Occidental ocupat], a la seva casa, on va viure assetjat sota l'excusa del virus.

Són imatges molt dures en les quals es veu clarament l'assetjament, la restricció de la llibertat i la mobilitat, els atacs quotidians… També es van vessar líquids enroscats i nocius a casa, es van destruir els seus mobles, es van col·locar barreres per a no sortir en finestres i portes, es va tallar el subministrament d'aigua i llum… També es pot veure una violació durant la nit, sota la protecció de la foscor. La campanya realitzada pel sultà va ser presentada sota el nom de Sultana Jaya 558 dies foscos.

El vídeo pretén treure a la llum aquesta constant vulneració dels drets humans com a condemna als agressors. El documental va ser presentat per ell en totes les xerrades de repulsa, i nosaltres, activistes, també tenim permís per a demostrar-ho, sempre amb aquest propòsit.

El documental es va gravar en el context de restriccions justificades per la pandèmia. Però el Marroc ha perpetuat aquestes retallades en els territoris ocupats.

el Marroc, des del primer moment d'ocupació del Sàhara Occidental, arriba amb la intenció d'enterrar la terra. Com a qualsevol força ocupant, agressora i invasora, li interessen els recursos naturals d'aquesta, per això ens explota il·legalment i sense distinció. D'altra banda, el que fa és ferir al poble sahrauí, i especialment als qui reivindiquen activament els seus drets, com és el cas de Sultana Khaya.

Per tant, sí que van provar la pandèmia, però no és la primera vegada. Moltes dones conegudes, i també anònimes, han sofert en la seva pell la violència que exerceix el Marroc sobre qualsevol veu que s'aixeca contra l'ocupació.

La pandèmia continua sent immillorable per a reduir més, si això és possible, els drets i moviments dels sahrauís. Els pobles dels territoris ocupats pel Marroc són presons a l'aire lliure. És la major presó del món.

Marroc imposa un silenci mediàtic, la terra està totalment tancada per a periodistes internacionals, monitors. Només en 2022, el Marroc ha expulsat dels territoris ocupats a més de 170 agents, activistes, polítics… i amb total impunitat. No hi ha ningú que enalteix la veu sobre el tancament que imposa el Marroc en els territoris ocupats.

El poble sahrauí es divideix en tres.

Efectivament. El poble sahrauí es divideix en tres, mentre que el territori sahrauí es divideix en dos, una part ocupada pel Marroc i una altra alliberada i gestionada pel Front Polisario. En aquest últim, els sahrauís ja havien construït escoles, hospitals, centres administratius… i els civils que vivien de l'agricultura o la ramaderia. Però quan va esclatar la segona fase de la guerra [3 de novembre de 2020], el Marroc va bombardejar tot aquest territori alliberat per a obligar a tots els seus civils a tornar als campaments de refugiats.

Ara mateix, més de 45.000 sahrauís que abans vivien en terres alliberades estan en l'exili, i l'ajuda humanitària no el tenia previst, clar. Per tant, ara el Front Polisario ha de construir nous centres i ambulatoris, que aconsegueixin habitatges i recursos per a tots.

Així, els ciutadans, el poble, es divideix en tres: alguns viuen sota la repressió del Marroc. Un altre grup, de més de 200.000 persones, viu en els campaments de refugiats, que desgraciadament només pot sobreviure gràcies a l'ajuda internacional, que són gestionats majoritàriament per dones sahrauís, ja que la majoria dels homes es troben en el front de batalla. I, finalment, hi ha una part mínima que viu en la diàspora, principalment a Espanya i a França, perquè aquesta població està fora o perquè necessita tractaments mèdics, perquè són joves que estan estudiant, o perquè treballen fora per a mantenir a les seves famílies.

No obstant això, la diàspora també està organitzada en col·lectius que d'alguna manera intenten difondre el missatge del seu poble. Són sobretot dones.

Perquè porten més de dos anys en aquesta guerra secreta.

Cal fer aquestes batalles a més de la guerra militar, perquè hem de fer veure aquest veto imposat pel Marroc i destruir el bloqueig informatiu. Les grans corporacions de mitjans de comunicació són també còmplices, no són més que empreses i multinacionals.

En definitiva, no volen parlar de la guerra del Sàhara, però sí de la guerra d'Ucraïna. Per què? Perquè hi ha una espoliació total dels recursos naturals, on hi ha un munt d'empreses implicades en l'Ibex-35, i no volen que se sàpiga que hi ha una guerra al Sàhara, perquè viuen gràcies als negocis dels seus recursos. Perquè si hi ha una guerra en un territori, no es pot fer una crida oberta a les empreses perquè inverteixin en aquest territori. Per això, el Marroc inverteix un munt de diners en els mitjans de comunicació, comprant molts redactors perquè no parlin de la guerra sahrauí.

Amb motiu del 25 de novembre d'enguany, el Moviment Feminista d'Euskal Herria reivindicarà la ‘justícia feminista’. Les seves paraules són: «El Sàhara Occidental és una qüestió de justícia i drets humans».

La lluita sahrauí és inseparable de la lluita feminista; la lluita de les dones és un component que reforça encara més la lluita popular.

Les dones sahrauís sempre ens hem unit i continuarem denunciant la violència que es produeix contra totes les dones a tot el món. Perquè en l'una o l'altra terra es dona aquesta violència de diferent manera, però l'agressor sempre és el mateix; la violència és la mateixa.

En el que la violència és el pa de cada dia, vostè mateix va dir en la presentació: els nens mantenen la il·lusió.

I això és en gran manera gràcies a les dones. La lluita del poble sahrauí és també una lluita per la identitat. Nosaltres, com a poble, tenim enormes diferències amb el Marroc, i el Marroc, imposant la seva presència colonial, tracta de destruir-les. Només veient les diferències del poble sahrauí amb el Marroc obtindrem arguments per a reclamar el nostre legítim dret a la independència.

Aquest treball ho entenem encara millor les dones. Perquè a més de lluitar pels nostres drets i llibertats, lluitem per mantenir i reforçar la nostra identitat. Hi ha molts prejudicis a Europa Occidental, creuen que les dones sahrauís tenim ara aquests drets perquè estem en un procés d'alliberament i els nostres homes ens necessiten per a ajudar-nos en el camí de la llibertat. Però la realitat és una altra. Això ens ve de la nostra cultura, del nostre caràcter nòmada, i per això precisament volem secundar-lo.

Al poble sahrauí, les dones tenim una presència molt destacada, la qual cosa perjudica els països del nostre entorn, que sempre han dominat a les seves dones sota una interpretació estricta de l'Islam. Les dones marroquines estan dominades. Per això, el 64% d'ells són analfabets i els utilitzen per als treballs més durs, sense llibertat.

Ha dit que les dones sahrauís són, en el seu entorn, les úniques realment lliures.

En els nostres usos i codis socials les dones sempre han estat lliures, poden divorciar-se tantes vegades com vulguin, sempre tenen la tutela dels seus fills. Aquesta és la cultura sahrauí, pura, en la qual hem educat les nostres generacions. Per això, la presència de les dones majors en la lluita per l'alliberament és major que la de les joves, bé perquè molts joves han nascut en l'exili o en el context de la dominació marroquina. Per això també ens preocupa molt l'exili, com més s'allargui i l'ocupació, més s'afeblirà la cultura sahrauí paritària.

En això crec que la cultura sahrauí té una gran similitud amb el basc, perquè les dones tenen un paper fonamental en aquest arrelament identitari.

La lluita de Sultana Khaya a casa i fos

Sultana Sidi Brahim Khaya (Bojador, Sàhara Occidental, 1979) és activista pel dret a l'autodeterminació i independència al Sàhara Occidental.

En parlar d'ell, i per a explicar qui és, el terme que Jadiyetu El Moht ha pres en les seves primeres paraules és «la dona sahrauí». Li segueix President de la Lliga per a la Defensa dels Drets Humans en terres ocupades i President de la Lliga contra l'Espoliació Il·legal de Recursos Naturals.

Des dels 17 anys lluita contra l'ocupació marroquina. Tant ell com la seva mare i la seva germana.

En 2019, quan va esclatar la segona fase de la guerra d'alliberament, el Marroc va trencar la treva a Espanya en tractament mèdic i va decidir tornar al seu país d'origen.

De tornada, en l'aeroport, va ser descobert pels marroquins. Li van fer una «revisió mèdica profunda», despullant-lo, per a afirmar que no portava cambra, per a no poder documentar les violacions dels drets humans que es donen en els territoris ocupats. A partir d'aquest moment, els militars marroquins van ser empresonats a la seva casa. Dos intents d'assassinat, segons explica la representant d'Euskadi, van aconseguir sobreviure. Fins i tot: «Van intentar derrocar la seva casa utilitzant un camió gegant».

Davant això, organitzacions internacionals van cridar a l'ajuda i van aconseguir que alguns activistes entressin a la seva casa en plena pandèmia, on van romandre més de tres mesos per a protegir-se.

Gràcies a la pressió internacional es va aconseguir que el Marroc autoritzés l'activista per a sortir del país i fer un examen mèdic, la qual cosa va permetre a Khaya fer una denúncia internacional sobre el documental.