Si donem un cop d'ull a la nostra cuina descobrirem que el plàstic és el protagonista. La major part dels residus van al recipient dels plàstics, molt més que al menjar o orgànic. De la mateixa manera, els envasos, pots, taulons de treball i trangadel tot de plàstic. Mengem plàstic i el plàstic ens menja. En nom de la neteja i en la cerca de la benedicció de la modernitat, el plàstic s'ha imposat per complet. Vindrà inevitable, tard o d'hora, la necessitat de dimensionar el plàstic, si és que volem viure. El vidre, la fusta, el paper, etc. hauran de prendre força i presència en aquest ampli traster d'aliments que formen part de la nostra cadena alimentària.

Portarem el cap a un món sense plàstic anterior. Els temes derivats de les plantes eren el primer tema del nostre estil de vida. Per a fer cordes i cordons, sacs, cistelles, cistells, cistelles, campanes, fundes, bosses, bols, gots, fonts i fonts, barrikotes, atuells, tasses, botes, prestatgeries, nassos, gratacels, coixins, coixins, culleretes, tasses, etc., s'utilitzaven les fulles, les banyes, la fusta.

Mentre contemplava les carabasses, va venir a mi aquesta imprecació. Durant milers d'anys, les carabasses han estat les nostres embarcacions principals. Abans d'aprendre a treballar la fusta, l'argila i la pell, la galleda ens donava plantes de carabassa, disposades a utilitzar-lo gairebé sense necessitat de treballar. S'assequen els grans de fruita, es buiden i es va acabar. Vam portar les carabasses d'Amèrica, per la qual cosa l'amor entre elles i nosaltres és un amor entre iguals.

Hi havia una carabassa de l'època dels bascos que ni tan sols feien olor que Amèrica era allí. Es diu que va ser portat del costat d'Àfrica, com nosaltres. Pel que sembla, abans de treballar les hortes ja estava amb nosaltres. En un i una altra trobada el seu nom “edankuia”; també està recollit el “curcubit” amb les seves múltiples variants; a la nostra casa ho cridem “kurkubia”. El nom científic és Lagenaria siceraria; abans estava classificat com Cucurbita lagenaria, però el gènere Cucurbita és el de les coves d'Amèrica. El nom “Lagenaria” prové del matràs grec lagenos i “siceraria” de l'arrel skr semítica. Aquesta arrel s'utilitzava per a denominar a les begudes alcohòliques i és la font de la majoria de les paraules europees per a dir sidra: cider, cidre, sidra, cidra, sidro, cidro, sidru, sidrs, sidres, sèidear, seicuersa,sistr, cydr, ???? ?, siideri, etc. En la part mediterrània li diuen “la carabassa del vi”, sobretot perquè bevien vi de raïm, però nosaltres haurem de cridar-la “la carabassa de la sidra”, com el seu nom científic diu, i suposant que l'ús principal que li donàvem els bascos des de fa anys… En aquells temps no hi hauria sidra, clar, i alguns preferiran dir “xiular-kuia”…

La corba és ideal per a recollir i manipular aliments, sobretot líquids, d'aquí la “edankuia”. Els pelegrins del Camí de Santiago el portaven penjat a mode de cantimplora en l'extrem del pal de bàcul, fins i tot per set…

Aviat es rebrà la collita de la corba; una vegada seca, la polpa interior es trencarà per complet i només tindrà llavors. Heus aquí una ampolla molt elegant, que em va fer un forat prou gran com per a treure'ls i després ficar el suro. Ni plàstic, ni vidre, ni metall… La corba!

Sembra tots els anys les seves llavors i renova la flota domèstica embellint la cuina. I agafar el que Graziano Anduaga, del caseriu Gesaltza d'Oñati, va deixar en la seva col·lecció Aitona: “Que bevia una corba de vi en el menjar”.