Bona nit a tots:

Aquí estem parlant de dues víctimes de les violències que ha sofert el nostre poble i tenim dos objectius en comú: d'una banda, que volem deixar als nostres fills i nets una societat reconciliada, que viu en pau, millor que la que hem rebut dels nostres majors; i per un altre, que apostem per un nou temps que la societat basca està demandant, que posi l'equitat i la justícia per sobre de l'odi i el neguit.

Tots tenim la tendència natural a submergir-nos en el nostre dolor, sense veure el dolor que sofreixen els altres. Però nosaltres no volem donar per bo l'abandó d'altres víctimes, o l'oblit de la vulneració de drets que sofreixen els presos o de la marginació que viuen alguns col·lectius de familiars.

No volem que ningú parli en el nostre nom. Representem a nosaltres mateixos. No obstant això, creiem que si diem alt i clar que els drets humans han de ser la base de les presons d'Espanya i França, rebem el que altres víctimes senten. A més, aquesta activitat està emparada per la llei.

Per això demanem que no hi hagi discriminació en la gestió de beneficis penitenciaris, que els presos s'acostin al País Basc, que s'alliberin els presos i presos amb malalties greus, que es puguin canviar de grau, que es revisin les condemnes injustes…

Si realment volem construir la convivència democràtica al nostre país, és imprescindible que els drets humans es prenguin com a punt de partida i de trobada per a aconseguir qualsevol acord social, com a eix mínim de la vida política.

Així haurien de reconèixer-ho totes les associacions amb vocació constructiva, allunyades de la manipulació de qualsevol força política, o al marge de vies que anteposin la venjança al dret.

A Euskal Herria, a poc a poc, avancem en els processos de reconciliació i empatia, mentre les institucions de l'Estat romanen silencioses. Cal reconèixer el valor que li correspon al que s'ha aconseguit en una situació sense diàleg polític: la decisió unilateral d'abandonar la violència fa gairebé 10 anys; la dissolució d'ETA fa any i mig; la implicació de la societat civil en aquells àmbits en els quals les institucions no van intervenir per falta de valentia; el respecte a tota mena de víctimes; l'empatia amb els familiars dels presos davant els seus llargs desplaçaments…

Tot això ens porta a pensar que estem en el camí de construir una convivència democràtica basada en la inclusió social i en la cultura dels drets humans i la pau, per a garantir que el succeït no es repeteixi.

Desgraciadament, no és aquesta l'actitud de l'Estat espanyol. El mes d'octubre passat, després de 19 anys a la presó, va morir Ángel Ochoa d'Eribe als 4 mesos de la seva excarceració. De fet, malgrat haver patit una greu malaltia des de 2015, no va ser alliberat abans que es produís el desnonament. No ens enganyem! És l'Estat el que està mantenint aquesta situació, ja que són molt pocs els passos que ha donat en matèria d'humanització en l'àmbit de la política penitenciària.

I avui volem recordar als presos i preses catalanes, volem traslladar-los novament el nostre afecte i la nostra solidaritat.

Estem preocupats perquè el constant estat d'excepció en els jutjats i en les presons ha canviat les normes per a una justícia adequada i un sistema penitenciari integrador.

Parlem de drets humans. Aquestes no són reivindicacions polítiques. Ens correspon a la ciutadania defensar aquests drets, ja que no és possible construir una societat reconciliada a partir d'una política penal basada en la venjança, sense superar les ferides o les conseqüències de dècades de conflicte o desacord. I defensar aquests drets ha de ser la prioritat de les institucions que nosaltres triem.

Malgrat l'avanç de la dreta i de la ultradreta en les eleccions de novembre, les forces de tendència progressista han aconseguit majoria, per la qual cosa, amb determinació, s'ha obert la porta a incloure aquest tema en l'agenda de l'Estat. Més encara quan els partits polítics d'Euskal Herria i Catalunya han considerat inevitable i urgent aquesta petició.

I la negativa de l'Estat al fet que es respectin aquests drets portarà tres conseqüències en la situació dels presos bascos i els seus familiars:

- els presoners i els seus familiars seran segrestats en una guerra inexistent, ja que la guerra només existeix en l'imaginari d'un poder que pensa en una situació de vencedors i vençuts.

- la víctima, perquè és directament sensible als excessos d'un Estat de Dret que no val la pena considerar com a tal;

- i finalment, deixar de ser presoner o familiar d'aquest o d'aquest i passar a ser una persona amb família i presa. I la seva situació serà responsabilitat de tots.

Volem recordar que el que han donat suport als milers i milers de bascos que avui s'han congregat als carrers de Bilbao també s'ha recolzat en les institucions basques: En els parlaments de Vitòria i Pamplona, en les juntes generals i en molts ajuntaments. Sobre la base d'aquest ampli suport, podem afirmar amb fermesa que l'Estat no té un problema amb una organització ja dissolta. El problema el té l'Estat amb la majoria de la societat que s'oposa a la vulneració de drets, que no vol que es vulnerin els drets de les persones privades de llibertat en el seu nom i els seus familiars.

Gràcies per estar avui aquí. Gràcies per treballar en la Defensa dels Drets Humans. Gràcies per treballar per una societat millor per a tots.

MOLTES GRÀCIES.

Rosa Rodero i Asun Lassa (víctimes d'ETA i del GAL)