Fa dos mesos la Policia Municipal de Barakaldo va disparar contra tres joves que dormien en un túnel. El temps ha confirmat les nostres sospites: la versió oficial ha situat a la víctima ràpidament com l'únic culpable de la situació.

Després d'una actuació policial que conclou amb l'hospitalització de dos ciutadans, la versió policial (unilateral) està construïda amb el suport dels responsables polítics del moment: Han aplaudit l'actuació policial i han subratllat la culpabilitat de l'altre costat.

És igual el que hagi succeït. L'argument és: "Jo he fet les coses tan bé com m'ha permès la falta de recursos, i l'altra part ho ha fet tan mal com li ha permès el reconeixement social". Sempre igual, basta!

En aquest cas, el sindicat principal de la Policia ha trigat poc a donar suport a la versió dels seus membres (ni tan sols ha fet el menor esforç per a conèixer l'altra versió, ni ha mostrat preocupació pels perjudicis causats). A més de la tradicional excusa de "falta de mitjans", en aquesta ocasió li han afegit l'excusa de "falta de formació". D'acord, reflexionem sobre aquest tema.

Parlen de falta de recursos, però en el moment mateix dels fets estaven cinc agents (hi havia tres persones en el túnel) cadascun amb les seves ràdios, és a dir, amb la capacitat de connectar ràpidament amb qualsevol altre agent i aparell policial. De cara a l'armament, cadascun tenia damunt algun tipus de propines, porres, pistola i gas, incloent-hi armilles de seguretat, guants i botes. Aquí no hi ha problemes de recursos, encara que poden somiar amb ser tasers o bazoks.

També parlen de falta de formació. En tot cas, això és responsabilitat d'ells. La possessió de coneixements per a fer un treball és responsabilitat de cada treballador i de l'empresa o entitat en la qual treballa. Aquesta falta de formació respon a un abandó espontani i és una irresponsabilitat.

Però, a més d'aquests dos factors, hem d'afegir un altre: la falta de capacitat. És clar que els qui s'han acollit a aquesta situació no tenen capacitat per a gestionar-la adequadament. L'excusa de no sentir-se segur no val si el resultat de les teves accions és un tiroteig contra un ciutadà posant en joc la vida d'altres persones. I menys quan parlem de l'individu que se'ns presenta com a guardià de l'ús " legítim" de la violència.

Els mitjans de comunicació tampoc s'han quedat curts. L'única versió que han donat en un principi és la proporcionada per la part policial. No ha estat contrastat. La incògnita de "qui anava a fer alguna cosa" es mostra contínuament i la víctima del tiroteig es converteix en culpable d'un presumpte delicte i de la seva fortuna. En el dia internacional contra el racisme, mentre alguns homes rics parlen sobre el racisme que sofreixen, els fets recollits a Barakaldo han estat publicats sense contrastar la informació i han promogut una opinió que té un marcat sabor de racisme estructural cap a les persones més pobres.

El problema que es deriva d'aquest fet té a veure amb la visió eurocentrista i classista de la migració. Des d'una perspectiva blanca, no entenem la situació perquè no som actors protagonistes d'aquesta realitat. No sabem res sobre migració i pobresa, perquè no som migrants pobres; com no sabem racialment, no ho sofrim. Mentrestant, les persones racistes, migrades i gitanes, sofrim les conseqüències d'aquestes pràctiques racistes que s'oposen a les nostres vides. Per a les administracions el problema de la migració no es basa en els problemes que té la gent que ha hagut de migrar, sinó en els problemes que genera aquesta gent en les zones que migren. Això s'està veient clarament en les actuacions actuals de les nostres administracions locals. Si col·loquem el focus en "malestar", les actuacions seran perseguides. Si el focus se situés en les dificultats sofertes per les persones migrades i racistes, en les condicions que han generat la necessitat de venir aquí i en les condicions que, una vegada aquí, precarizan les nostres vides, les actuacions serien solidàries, d'atenció i de suport.

La visió actual implica "invitació a sortir d'aquí". No volem solucionar la seva situació, volem que no ens afecti. Així, establim de manera paral·lela dues línies: d'una banda, reduir l'ajuda i els recursos, perseguir ajudes personalitzades, no actualitzar els pressupostos, no adaptar-se a les noves situacions... D'altra banda, es “compensa” amb la presumpta formació específica que es dona als aparells policials, així com amb l'autorització i protecció de les respostes perseguides i violentes d'aquests aparells, així com amb la seva justificació immediata.

Quant als serveis socials i assistencials (la majoria d'ells de persones blanques), limitem i dificultem l'accés i avanç en aquests serveis: no dotem dels recursos tècnics i humans necessaris, prolonguem les intervencions prioritàries, urgents i inicials (les tres), posem traves administratives en totes les fases… Denunciem la creixent demanda, en lloc de lluitar per ampliar l'oferta. Pel que fa als serveis de control, la pressió augmenta amb l'objectiu d'expulsar a les persones de llocs en els quals s'empra per a la seva mera supervivència.

Així, donem per descomptat, normal i bo que quan una persona dorm al carrer i hagi de viure la solució no sigui atendre la seva necessitat bàsica i humana, ni proporcionar refugi i recursos per a accedir al menjar. Al contrari, expulsar del municipi, només una versió renovada del clàssic "aquí no pobre".

Quan donem per vàlida aquesta dinàmica d'intervenció, estem validant que els mètodes siguin cada vegada més intrusius i violents.

Abans de res això, els serveis i institucions socials que treballem en la intervenció social ens sumem a aquesta violència espiral i atenem les persones que arriben a nosaltres amb els escassos recursos que tenim (no). En el millor dels casos ens queixem dient "no és just, però no hi ha més". En el pitjor dels casos, arribem a creure que té el que mereix, "perquè no ha fet bé les coses".

Hem de qüestionar no sols el nostre treball professional, sinó també el sentit de la nostra activitat. Ens hem convertit en mers gestors de serveis i hem renunciat a construir models socials equitatius i responsables basats en la igualtat.

Una breu fotografia inqüestionable i representativa de tot això: davant un dels esdeveniments més greus que podíem imaginar, contra una persona que forma part d'un col·lectiu amb major risc de caure en una situació de vulnerabilitat, i realitzada per l'administració local, les organitzacions professionalitzades no han aixecat la veu, i cosa que és més greu, no s'han preocupat de conèixer la situació de la víctima i com s'ha donat l'ocorregut. En el millor dels casos han abandonat el tema, en el pitjor dels casos, l'argument dels qui han decidit tirar del seu refugi a les persones més vulnerables (sense contrastar res).

La reflexió que podem fer sobretot això és molt àmplia i profunda, i la crítica que hi ha darrere de tot això ens portaria a qüestionar-nos sincerament la nostra activitat i el nostre objectiu.

Han passat dos mesos des que la Policia Municipal de Barakaldo va disparar a tres joves, dos d'ells ferits, deixant un d'ells en molt greu situació. Si parlem de la situació donada en aquest túnel, aquest és l'únic fet evident i indiscutible. No obstant això, tots els agents (polítics, policials i mediàtics) culpen al jove hospitalitzat. De moment no hi ha proves evidents que ho acreditin. Ara, l'agent que va tirar al jove es presenta com a acusació particular.

De moment el que tenim damunt de la taula és: Tres trets de la policia municipal, dos joves ferits, un d'ells lluitant entre la vida i la mort. Uns fets objectius que caldria investigar tenint en compte alguna cosa més que les declaracions dels quals van fer els tirs.

Dues versions. Una versió de la policia, dels agents polítics i dels mitjans de comunicació que, d'una banda, culpabilitza al jove ferit sense cap prova; i, per un altre, una versió d'un jove migrat, un jove que ningú ha volgut escoltar i que ha vulnerat els seus drets fonamentals.

I un assumpte que hem de qüestionar... un únic culpable?

Fàtima Letradu, membre de SOS Racisme de Bizkaia.

Kaiene Inzunza, educadora social de Bizkaia.