Després de dos anys, has deixat el lideratge del programa Irakurieran.

No per cap altra cosa del món. Tinc altres projectes i no puc arribar a les coses. Llegint, a més, alternant amb el bagoaz. Es tracta d'un projecte liderat per l'Associació d'Escriptors, que compta amb bastants anys de marxa, i pel qual han passat molts membres. Jo he complert el meu cicle, vindrà un altre.

Més de 60 sessions. Han passat molts escriptors, molts llibres. T'hauràs divertit, hauràs rebut grans sorpreses.

Si no fos pel programa, he llegit alguns llibres que potser no hagués llegit, que m'han agradat molt i que els he trobat una cosa especial. Llibres que no reben molta atenció, uns altres d'escriptors novells... Precioses sorpreses d'aquí, sí.

En les xarxes socials, en anunciar el comiat, comentava que té la sospita que la literatura basca és cada vegada més homogènia, tant en les seves formes com en els seus continguts. De què estàs parlant?

En la nostra literatura busquem aquesta homologació a través del mercat. És a dir, el basc i la cultura basca, i per tant la literatura basca, tenen algunes mancances i obstacles, com tots sabem, coneixem la nostra realitat. Per tant, i crec que és normal, caminem buscant homologacions, perquè hem de dir que som aquí i que la nostra literatura és tan valuosa com qualsevol altra literatura.

On veus el canvi o creus que anem cap a on?

Tirant la vista enrere, i sense dir “els temps del passat són millors”, crec que és de destacar la singularitat en les formes i l'estil que es va donar en l'època en la qual es va modernitzar la literatura basca, amb Amaia Lasa, Ramón Saizarbitoria, Arantxa Urretabizkaia, Joseba Sarrionandia o Bernardo Atxaga. En aquella època eren molt freqüents les trobades: Pott Banda i altres, en Donostia hi havia un gran moviment al voltant de la literatura, la revista Panpina ustela, després vindria Susa... Hi havia un ambient estretament vinculat a la política.

Des de llavors, el camí que s'ha seguit ha estat el de la comercialització, no tant el valor social que té la literatura. S'ha fet un camí per a enfortir l'estructura econòmica, per a generar “l'economia del llibre” en el sistema editorial.

Crec que amb el temps s'han notat les peripècies. Em sembla que la literatura ha perdut valor social, presència social, i que ha perdut les preguntes i preocupacions en general: què ha de ser la literatura, per a què escriure... És clar que, al final, quan es redueix al mercat, s'anul·len alguns cànons i que en petites literatures com la nostra és difícil de complir. Són molt pocs els llibres que es venen, i els que es venen són de la mateixa tipologia. Poc espai per a la sorpresa.

S'embeni poc i al mateix temps hi ha una producció increïble. El lector basc el té difícil si vol llegir tot...

Això està relacionat amb la realitat sociolingüística i política. És clar que cada vegada hi ha menys lectors, i és veritat que no estem encertant a donar-li la volta. És fàcil dir-ho, però crec que el canvi pot venir de recuperar el valor social de la literatura; si la poesia ens serveix per a alguna cosa, llavors necessitem poesia. I la poesia serveix, per descomptat. Torna de la socialització de la poesia.

Vostè deia que la lògica del mercat és molt perjudicial.

Sí, i estem buscant, a més, algun tipus de protecció i prestigi en l'exterior. Cada vegada veiem més que els escriptors bascos estan traduint al castellà. Això no és casualitat: el mercat necessita estrelles, i com s'aconsegueix un ésser basc per a ser estrella? Has de passar pel castellà i reconèixer-te en les estructures espanyoles. Has d'aparèixer en el suplement literari d'El País. Així, com a cultura, no anem a cap part. I en això no tenen gens de culpa les editorials, i molt menys els escriptors; els n'hi ha prou amb viure d'aquí, els que viuen.

Som un poble sense política cultural. L'única cosa que fan les institucions és subvencionar publicacions i dotar d'una mica de diners a la creació. Però això no és una política cultural. Cal pensar per a què necessitem la literatura, quins llocs ha d'ocupar i com ho farem perquè segueixi endavant. No estem inventant i es nota.

A pesar que el valor social ha baixat, vostè va destacar que les noves generacions s'estan donant compte d'això.

Existeix un cert impuls per part dels joves. Han creat un parell de bandes, Pomada i Behe, també hem començat a veure els fanzines de revistes, i han celebrat una gran jornada literària a Vitòria-Gasteiz, on s'ha congregat molta gent. Són altres maneres de difondre la literatura, no sols en format lliuro, sinó també en el mercat i no en el context d'aquesta lògica “editeu-veniu”.

Dit per tu: “Perquè la poesia sigui un martell i no un test de colors suecs”.

Viu amb interès el que ve i el que ja és aquí. Tinc relació amb alguns joves que estan en això. El concurs Urruzuno, per exemple, està organitzat pel Govern Basc i el premi és fer trobades en Arantza durant una setmana; jo he estat amb ells. En aquestes estades es va sembrar la Banda Baixa.

Els de la Banda Baixa pensen, o van pensar, que l'única manera de fer literatura és publicar llibres, i el llibre no és més que un suport. Hi ha més maneres de fer literatura: per exemple, la dels fanzines i les revistes, i, per descomptat, les actuacions en públic. La literatura és un mitjà molt interessant de socialització. Li dona un lloc diferent, sortint del mercat, una forma diferent de viure la literatura, de pensar, de compartir, d'aconseguir un altre vincle amb el públic. Desgraciadament, les actuacions que s'organitzen entorn de la publicació d'un llibre tenen més que la difusió de la literatura des de la promoció, encara que també hi ha un camí per a obrir-la una mica.