Brahms en 5. La dansa hongaresa crea plaer. El Naixement de Venus de Boticelli també. Orgasme també. El plaer és un pur benestar que ens aixafa automàticament en la improvisació: com si estiguéssim ofegant en les arrels mòbils de l'èxtasi, aquí està el plaer i nosaltres a la seva mercè, gaudint del que ens delecta.

El plaer no és eteri, el plaer té cos en les fortaleses i en els cossos. Si tot està en ordre, es ficarà la clau en el cotxe i es posarà en marxa, independentment que el que introdueixi la clau tingui o no coneixements de mecànica. Per als quals no sabem, la tecnologia audiovisual que tenen els cotxes ens dona a conèixer els múltiples incidents que poden donar-se. Per exemple: s'encenen diverses llums indicant que alguna cosa funciona malament. I bo, això ens ajuda a conviure amb els cotxes, encara que tenim molts dubtes sobre l'amabilitat dels cotxes –però cal deixar de costat–.

Els éssers humans també tenim llums vermelles i la seva gestió és necessària. En l'Odissea d'Homer, Ulisses volia escoltar les cançons màgiques de les sirenes voladores. Segons les llegendes, escoltar les cançons d'aquests éssers màgics era el major plaer que es podia sentir mai. Ulisses sabia que la vivència d'aquest plaer era extremadament perillosa: els que ho sentien es desmaiaven, queien a la mar i eren aixafats per les sirenes. Ulisses, per impuls de la voluntat, va prendre tres mesures per a escoltar les cançons de les sirenes: d'una banda, van lligar fortament el seu cadàver amb cordills en el pal; per un altre, tots els marins de la tripulació van ser obligats a posar taps en les orelles; i finalment, perquè els marins no trenquessin la seva ordre de continuar remant malgrat tot el que succeís en la ruta de les sirenes, els van amenaçar amb la mort. I què va passar? Ulisses va poder sentir les cançons de les sirenes: es va quedar molt seduït i es va marejar… Estava tan ben lligat en el pal que no va poder alliberar-se per a anar a les sirenes: va intentar amb passió deslligar les cordes però no va poder, per la qual cosa va cridar als mariners de tota la tripulació que li donessin la llibertat del pal, però com tots tenien taps de perquè no van poder escoltar-li i no li van donar. I sí, en certa manera, van vèncer.

I en certa manera tots som Ulisses, ens agradin els clàssics o no. En les nostres rutes s'encenen llums vermelles per a tots. Les llums vermelles són llums de conveniència, les llums vermelles enceses són indicadors del que hem de mirar en el nostre recorregut per a evitar danys futurs. El mateix Ulisses, conscient del perill que corria el poder de la temptativa del plaer, podia, doncs, prendre precaucions i gaudir del plaer.

La presa de consciència de la llum vermella i la presa de mesures no depenen, almenys en un principi, de la voluntat de tots. Els impulsos i la vivència de l'augment de la fragilitat dels ego fràgils davant les llums vermelles: les llums vermelles dels cotxes dels quals s'han quedat sense gasolina en els marges de les carreteres. També hi ha vida plena de bombetes òrfenes que s'han quedat destrossades en l'abisme entre el present i el futur.

El nucli accumbens del cervell d'Ulisses volia dopamina, ja que gaudir de les sirenes i dels seus cants era submergir-se en el plaer. Les sirenes oferien el plaer més íntim de la improvisació. Molts mariners van donar la seva vida convertint-se en bocades de sirenes a canvi de la dopamina. Ulisses va dissenyar i va poder aconseguir el pla.

Una de les possibilitats del futur de qui encén la llum de la falta de gasolina i mira per a un altre costat és la metamorfosi del vehicle que no pot circular. I si es tirés una horda sense cartes al que pugui venir, també produeix dopamina.

Es diu que John Lennon, quan era nen, li va preguntar a la seva mare quina hauria de ser de gran, li va dir que la seva mare havia de ser feliç. Ser feliç. La felicitat es relaciona amb altres neurotransmissors: sistemes serotoninèrgics i oxitocina, entre altres. Aquests no es relacionen amb assoliments d'improvisació, sinó que estan relacionats amb objectius ètics i de vigilància.

Retrat de Dorian Ramat. Oscar Wilde. Col·lisió entre hedonisme i eudemonisme. Hedonisme plaers i dopamina de la improvisació; eudemonisme organització, qualitat ètica de la vida i sistemes serotoninèrgics i oxitocina. La necessitat de dopamina pot generar moltes dependències. Addiccions: llums vermelles.

La nostra societat, tant la teva com la meva: tots ens trobem en un procés de socialització ple d'històries i llegendes sobre la fascinació i els plaers dels assoliments més estètics dels individus. Per exemple: per a la majoria són més temptadors els pits de les dones infestades de silicona que els que donen llet; socialment són més eròtics els penis i els cretins que són calbs, encara que en aquesta falta de pèl es troben evolutivament en la infància (és un apetit que cal revisar, una espècie de trikotilomani) que els que són naturalment. I, en general, ningú vol envellir: tots som Dorian Gray en diferents proporcions.

L'assoliment dels continguts de les llegendes que hem interioritzat en el procés de socialització, incloent-hi els exemples que acabem de citar, i la satisfacció dels plaers de la improvisació només genera dopamina. I ens crearà un ramat d'ovelles sense escorça prefrontal en la mesura en què vulguem continuar sent. Perdó, l'escorça prefrontal no ha estat presentada de manera breu: aquest és l'espai que es troba en el cervell, el més recent filogenéticamente i en el qual se situa el pensament i la capacitat crítica, entre altres coses. Bé, m'agraden molt les ovelles.

Igual que el bisturí, amb capacitat de curar i matar, amb capacitat de col·locar als éssers humans exclusivament en el plaer o de possibilitar en els diferents plaers i d'associar-los amb l'ètica, deixant de costat el protagonisme dels objectius estètics materialistes individualistes que hem tingut interioritzats en el procés de socialització, coneixent el poder de la dopamina, i activant l'oxitocina i els circuits serotoninèrgics, hem de continuar col·laborant amb la felicitat a través dels criteris de la felicitat. Heus aquí la llum verda.