Això és el que més ens atrapa a nosaltres els bascos. Vaig viure allí durant 7 anys llargs i dolços a Sant Isidre d'Heredia i una vegada em va venir al capdavant que tenia la responsabilitat de difondre el que allí vaig veure en la nostra terra, per encàrrec d'una petita veu interior.

Aquest petit país d'uns sis milions d'habitants, bé estretament encaixat en l'estreta guerra americana, i que hem considerat com a destí vacacional, és una de les democràcies més antigues d'Iberoamèrica, un petit racó on els drets i les necessitats de la majoria encara no són els privilegis d'uns pocs marginats. El país garanteix un sistema educatiu públic i digne a tots els ciutadans, amb els seus propis enfrontaments amb Caixa del Segur Social com Osakidetza o el nostre Osasunbidea, a més de satisfer les necessitats de proveïment d'aigua domèstica i d'energia elèctrica, serveis a l'abast de la majoria. El poble acaba de convertir-se en un referent per l'ús de fonts d'energia sostenibles, ja que l'energia que utilitza prové del percentatge total d'energies renovables. Per si no fos prou, una quarta part de la seva superfície (51.100 km²) està protegida a través de la xarxa de Parcs Nacionals, i molts diuen que és el país més feliç del món.

Però les coses no sempre són fredes o sempre calentes, tenen uns vestits de mil colors. Per això diem que dins d'aquest petit poble que té l'amplitud d'Aragó, la Comarca de Pamplona (587,3 km²) o el Duranguesado (298,8 km²) i Busturialdea (220 km²), o la Costa Rica té plantada Piñaz (Ananas comosus) una superfície similar a la que es genera conjuntament l'alt Urola i el Goierri. Si ens submergim en els vells draps escampats pels precipicis, veurem també com aquestes terres ja no estan sota el govern, sinó sota el control de la més terrible precarietat laboral i ecogenicidio.

Darrere del que nosaltres considerem unes postres tropicals i exòtiques per al Nadal s'amaguen les més dures i violentes influències que no volem imaginar. Per a donar uns quants números, que ningú s'espanti. Entre 1990 i 2009 s'ha produït un increment del 675% en l'extensió de les terres que ocupa aquesta activitat industrial per al seu creixement, havent trepitjat 50,000 hectàrees de sòl fèrtil i salvatge en l'actualitat. Més de la meitat d'aquestes terres estan en mans de dues enormes corporacions, De la Muntanya i Pindeco, si és que es pot dir, quedant només el 4% de la producció en mans d'uns 1200 petits agricultors. Els treballadors que es dediquen a aquest treball, a canvi de miserables sous sota un sol abrasador, amb dotze hores de treball i exposició contínua als perillosos agroquímics utilitzats, en la cartera de la il·legalitat. És sabut (Estat de la Nació, Informe XV, 2008) que “Els empresaris no prenen cap mesura de benestar social”, d'altra banda, els països on es troben les pinya monocultivas (IDH) Índex de Desenvolupament Humà, segons aquest Índex de Desenvolupament Humà, els llocs més baixos i els llocs on aquestes empreses estan situades coincideixen sempre. A més (Gaseta Oficial, Exp 19.371) aquestes corporacions no tributen a cap mena de responsabilitat per la producció de Pinya. En altres paraules, el Govern no sap què fer amb aquestes gegantesques corporacions que manegen aquesta activitat monopeligrosa que ha fet seu al país en els últims anys.

Dues dels tres exemplars de fruita que arriben a les nostres cases tenen el seu origen a Costa Rica i abans d'arribar a les nostres cases ha hagut de recórrer més de 8.000 km de distància, la qual cosa li ha causat una gran contaminació. Però si no fos més que pel camí, la varietat MD2 “Golden” que més s'ha cuidat des de 2006 triga dos anys a aconseguir el seu creixement, donarà dues fruites durant tota la seva vida, després es cremen la plantació, tornant a crear una segona plantació sobre aquesta terra bolcada i estèril, a poc a poc fins a l'esgotament total de la terra i fins a la destrucció total. En molts llocs es dedica a llançar la Selva a la nit i a l'alba no queda rastre de l'extensa selva que ha estat enterrada per complet.

No és just, però a qui el preocupa que en el supermercat tan modest pagemos 1,89 euros d'aquesta fruita saborosa i saborosa ens oblida. És possible el preu real d'aquesta fruita destructiva? I la desapareguda Selva, i els seus animals, i les persones que s'han vist obligades a desplaçar-se, i les aigües i terres dels rius enverinats, i els milers i milers de treballadors que s'han quedat en el camí. Quin és el preu de tot això? Estem disposats a acceptar-ho a canvi d'un capritx ràpid i delicat que no necessitem. Això és el que comprem cada vegada que comprem una pinya. No m'ho preguntis.

Quantes vegades els habitants, grups i moviments de Costa Rica han aconseguit aixecar la veu perquè es pogués escoltar el soroll a tot el món; moltes fonts d'aigua domèstica ja es van prohibir a Europa fa més de deu anys, denunciant que estan contaminades amb productes químics. En 2007 una Directiva de la Comissió Europea prohibia l'ús del verí Paraquat a tot el món, per mitjà de l'aplicació de la moratòria es va prohibir el seu ús. Una empresa va rebutjar a Costa Rica permetre l'ús de terres obertes i encara es continua utilitzant. L'última qüestió ha estat situar a Amèrica sobre l'aiguamoll més extens del Centre, aquest monocultiu i covard monocultiu, anomenat Aiguamoll Terraba Sierpe, que es troba protegit com Urdaibai, però que a la llarga no sembla suficient. Quan els diners és set, no hi ha beguda que pugui sadollar-lo.

Senti! Igual hem començat a treure les coses fora de lloc, però per a oblidar aquestes dades tan preocupants que ens poden fer perdre el son, la pròxima vegada que partim a la recerca d'un paradís tropical, potser no el trobem en cap lloc i no ens quedarà una altra opció que pujar a Aralar. No s'ofengui a ningú! Però avanci amb les nostres pròpies decisions, amb les boques obertes i els ulls tancats, mentre el món gira!

Gorka Artizar Izurzu Zabalza

Educador Ambiental

(Viscut a Costa Rica)