Al poble basc, des de la presó de Murztia II!

Aquesta carta està dirigida als presos polítics, siguin quines siguin les seves institucions, així com als activistes socials i/o presos comuns que tinguin reclosos. L'objectiu de la present carta és denunciar les imposicions que tant l'Administració Penitenciària com la Presó Murcia II duen a terme en contra dels drets fonamentals dels presos, molts d'ells recollits en la seva Constitució espanyola, prenent com a excusa la pandèmia del coronavirus. No ens enganyem, la presó és un instrument concebut per a tancar a les víctimes del monstre anomenat capitalisme, les que han nascut o han crescut en guetos i entorns marginats. Amb les conseqüències de tot això en la vida, per descomptat: Delinqüència, consum de drogues, etc. Però, al mateix temps, la presó va ser concebuda per a tancar la dissidència política que lluita contra el capitalisme en totes les seves expressions: la lluita de masses, la nostra lluita armada, la lluita sindical, política o social. Per a tancar totes aquestes lluites s'han aixecat muralles amb la finalitat que la vostra societat corrompuda pugui tenir més fàcil l'oblit de la memòria dels quals som presoners, entre l'oblit i aquests murs de destrucció.

Sense més dilacions, vull fer saber que alguns dels presos que estem en la presó de Múrcia II estem en situació d'abandó total, que es repeteix sense excepcions en les presons disperses de la Península Ibèrica, Illes Balears i Canàries, teníem al cap dur a terme les protestes per a denunciar. Aquesta protesta, a més, hauria de servir per a reivindicar els drets vulnerats. I és que, tal com es recull en la normativa penitenciària i en la CE, a nosaltres ens corresponen els mateixos drets que a la societat que viu al carrer “en llibertat relativa”.

El dia 3 de maig, en el suro del mòdul 8, on els presos col·loquen anuncis i altres comptes, van aparèixer dos cartells de grandària DIN A4 que van cridar a concentrar-se tots els dies en SEMPRE EN PAU i SILENCI. La crida per a la concentració era de 09.15 a 09.30 hores del matí. En ella es podien llegir les següents reivindicacions:

• Excarceració dels presos greument malalts i incurables, així com dels quals es trobin a la vora del seu compliment.

• Realitzar tests de detecció de coronavirus a tots els presos, així com als carcellers, que fins ara no s'han realitzat.

• Autoritzar el presoner a assistir al cementiri en cas de defunció de familiars d'un presoner, per a donar l'últim adeu al seu estimat proïsme amb dignitat.

• Oferir als reclusos mitjans per a evitar el contagi per coronavirus, com a guants, màscara, gel desinfectant, etc.

• A partir de març, la visita i el restabliment de tocats s'han suspès per a poder estar amb els nostres familiars. Si als carcellers que estan amb nosaltres tots els dies no els fan tests per a detectar el coronavirus, per què no tenim dret a estar amb els nostres familiars?

La convocatòria de concentració, citada anteriorment i que figurava en el suro, es va realitzar el passat 4 de maig, en un silenci absolut, respectuós i pacífic. Alguns dels reclusos portaven cartells reivindicatius, la qual cosa no va provocar cap enfrontament. Aquesta concentració va tenir la seva continuació, del 5 al 8 de maig, tal com acabem d'explicar.

No obstant això, el dissabte 9 de maig, la policia penitenciària responsable del mòdul 8 era al pati a les 09.00 hores, en un gest de violència, al costat d'una dona que estava de treball. No obstant això, al voltant de 70 presos vam tenir el coratge de seguir endavant amb la concentració, com fins llavors, sense caure en les provocacions dels citats carcellers.

Aquest matí, havent dinat i mentre ens dirigíem als calabossos, la carcellera de dona abans citada es va acostar als dos presos polítics del mòdul per a llevar-los els cartells reivindicatius que havien utilitzat en la protesta. El meu company no portava cap cartell i jo el tenia en la meva bossa d'esport. Així li ho vaig dir. El vigilant va obrir la bossa d'esport i va agafar el cartell. En aquest moment, li vaig explicar que creia que s'estava cometent una il·legalitat i que, suposadament, s'estaven vulnerant els drets fonamentals de la Constitució espanyola. Per tant, li vaig demanar el número d'identificació (que per llei ha de portar a la vista). Tot això va ocórrer sobre les 13.45 hores i va quedar gravat, ja que hi ha cambres en l'oficina central i en els passadissos.

Estant els presos en les nostres cel·les, van obrir la meva porta i a les 14.05 van aparèixer els dos vigilants citats, mostrant el cartell que em va llevar i les targetes d'identificació. L'única cosa que vaig fer va ser rebre el número d'identificació del carceller que em va llevar el cartell. Li vaig dir al vigilant que no volia el seu lloc. Aquest últim, no obstant això, em va dir amb severitat que també m'identifiqués, “perquè ell va donar l'ordre de llevar el cartell”. Mentre recollia la seva identificació, va començar a amenaçar-me. Quan li vaig demanar comptes per aquest motiu, una vegada més amb to amenaçador, em va amenaçar de front. A continuació, els dos guàrdies de la presó em vaig anar i em vaig quedar només, en la cel·la del 71. Tot això va quedar gravat, ja que hi ha una cambra en el segon pis de les cel·les, a escassos 5 metres de la cel·la número 71.

Com a protesta i, mai com un acte d'amenaça, cap a les 17.00 vaig fer ús d'un làmina d'afaitar per a autolesionar-me i denunciar el tracte amenaçador al vigilant abans que he esmentat anteriorment. Vaig fer tres corts al braç esquerre d'uns 6/7 cm. Uns minuts després em van portar a la infermeria. Allí em van posar 9 grapes metàl·liques per a curar i tancar les ferides.

El metge que es trobava en el lloc, sobre les 17.15 hores, es va negar a atendre'm. Ni tan sols va mirar les seves ferides. Li vaig pregar que fes l'informe mèdic, però ell es va negar, exigint a l'altre funcionari que em conduís al mòdul. En aquell moment li vaig demanar el número d'identificació. A més de renunciar a ell, va ordenar al funcionari que portés “aquest merda lluny de la seva vista”. Tot això ho va gravar la càmera de la dependència de la infermeria.

Em van portar al mòdul 8 i em van tancar a la meva habitació fins que a les 19.00 em van obrir la porta de la cel·la per a poder anar a sopar. Em vaig dirigir al carceller responsable per a lliurar una instància en la qual vaig explicar que l'objecte de les ferides que m'havia causat a mi mateix era denunciar i no amenaçar a ningú. El citat vigilant de guerra, de tracte desfavorable, es va negar a rebre la meva instància perquè en ella s'advertia l'existència d'amenaces contra mi mateix.

Havent sopat vam tornar als calabossos sobre les 20.00 hores. Estava cansat i nerviós, així que em vaig ficar al llit i em vaig asseure a descansar.Però una vegada més, encara que no ho recordo bé, crec que serien les 21.00, va obrir la porta i va aparèixer un carceller i una dona, per a baixar a la sala on els treballadors i educadors socials fan “el seu treball” (sempre en contra dels drets dels presos). Al principi em vaig negar perquè aquesta habitació s'utilitza per a amenaçar i colpejar als presos, perquè en aquesta habitació no hi ha cambres. Així li ho vaig fer saber, però de seguida vaig contestar que el director de la presó m'esperava. Llavors vaig acceptar baixar.

Per a entrar en aquesta habitació cal travessar un petit passadís en el qual estan les cambres, per la qual cosa només es pot provar que vaig entrar a l'habitació que acabo d'esmentar. En el mateix es trobaven, a més del director, el subdirector de seguretat i el cap de servei.

Vam estar parlant durant 20 minutos i només va parlar el director. En l'entrevista, el director em va amenaçar de forma molt similar, em va dir que jo era el cap de les concentracions, que es podien considerar un intent d'organitzar la revolta i que tot això podia tenir conseqüències en la meva situació penitenciària (m'han mantingut tancat durant 15 anys en mòduls de règim tancat, fins i tot en galeries d'aïllament, classificats en el grau 1). Jo em vaig enfrontar a les seves amenaces més o menys reticents per a fer entendre que les concentracions de presos són drets que recull la Constitució espanyola, com: Dret de reunió, dret d'expressió i altres.

Em va ordenar que posés fi a aquesta concentració, a la qual vaig contestar que no era a la meva mà. Vaig sortir al pati i li vaig dir que continuaria concentrant-me, encara que només fos un. En aquest moment, el director va donar per finalitzada la reunió. Anava a començar a pujar l'escala per a tornar a la masmorra, a la meva esquena, i no sé quin vigilant, quan va dir: “Aquesta estúpida merda no sap que a vegades els presos es fiquen al llit i mai tornen a despertar-se”. Quan encara caminava donant tornades pel cap, em vaig ficar al llit en el llit, però als 15 minuts, de nou es va obrir la porta de la meva cel·la, com es pot comprovar en el pis 2 i en la cambra que està a pocs metres de la meva cel·la. Es van presentar dos carcellers, una dona i el cap de servei Patricio. Em van dir que agafés els meus assumptes, perquè em portarien a un altre mòdul. Cap a les 22.00 em van portar al mòdul 6. Soc aquí.

Al fil de la frase abans esmentada: “Aquesta merda inculta no sap que a vegades els presos s'han ficat al llit i mai més es desperten”, haig d'aclarir que durant els 15 anys que porto tancats en règim tancat i galeries d'aïllament, he pogut veure que alguns presos estaven morts a l'alba en les seves cel·les. També he vist com el jutge s'acostava a recollir el cadàver i EL TINC CLAR, en molts casos s'han suïcidat sense poder suportar les amenaces, jo soc testimoni d'aquestes amenaces. En altres ocasions s'han suïcidat per problemes psicològics, però en unes altres se sospita que els carcellers han tingut una responsabilitat directa. Les cel·les d'aïllament i galeries són espais de total impunitat contra els presos. Els mateixos dubtes han sorgit quan els presos polítics han aparegut morts. Davant aquesta situació, traslladaré les raons aquí exposades al Jutge Castro, titular del Jutjat Central de Vigilància Penitenciària.

Tinc una mamà de 73 anys i mai li deixaria que es torturés a si mateixa preguntant-me si m'he matat a mi mateix o si ho han fet els carcellers. Per això escric i faig pública aquesta carta, perquè pugueu visibilitzar la realitat que vivim en les presons, denunciar les mesures que no s'han pres contra el coronavirus i conèixer les amenaces que m'han fet. Per a acabar, voldria expressar el meu amor a tots els lluitadors que romanen en peus.