Segons la definició d'Euskaltzaindia el mantra és una idea o frase que es repeteix constantment. El mantra dels centres de titularitat privada és que no reben fons públics suficients per a cobrir el cost real de cada lloc escolar. Però moltes vegades la repetició fa que les mentides no es facin realitat.

Si bé el vigent Decret regulador del Concert Educatiu de 1987 obliga, en els últims 40 anys els centres privats no han fet cap pas cap a la gratuïtat. Per contra, en gestionar-se el dret a l'educació a través d'una lògica de mercat cada vegada més crua, la competència s'ha imposat per a oferir una oferta educativa més àmplia i atractiva, encara que això suposi sobrecostos. Les infraccions i els trucs per a atreure a l'alumnat que suposa una aportació econòmica han estat freqüents en els últims anys, i la complicitat i el rebuig del Govern Basc ha estat una pràctica habitual, donant cabuda a les demandes de qualsevol centre docent privat i creant un sistema de concertació universal que ha possibilitat la segregació salvatge dels estudiants de baix nivell socioeconòmic que patim.

En l'actualitat, aquesta competència creada per la xarxa privada en el sistema educatiu ha afectat els criteris pedagògics, a la cohesió social i a la igualtat d'oportunitats. Els centres privats no han trobat obstacles per part del Govern Basc, en nom de la subfinanciación, per a trencar les regles del joc. Davant aquesta permissivitat, no han de tenir gens de por de crear tants forats ecónmicos en els seus comptes corrents sense transparència. Alguns exemples són: Obrint una aula de 0 a 3 edats, oferint més hores setmanals de docència que les que han d'oferir, duent a terme obres d'alperrika basades en criteris de captació d'alumnes/as dels trams HEZOOP (patis, poliesportius, façanes, piscines...), creant llocs gerencials, contractant responsables de màrqueting, etc. Això els porta a cobrar quotes il·legals a les famílies, perquè els costa pujar a aquest tren del mercat educatiu en nom de la qualitat, carregat de competitivitat. Però resulta encara més car a tota la societat en el seu classisme i discriminació en detriment de la cohesió social.

Però recuperant la frase inicial... la seva argumentació és òbvia. Fa pocs dies vam tenir coneixement a través dels mitjans de comunicació que els directors de les ikastoles privades i de l'escola cristiana calculen cada any un increment de 1.500 euros per alumne per a poder deixar de cobrar les quotes, és a dir, uns 250 milions d'euros. En una entrevista realitzada el 17 de setembre de 2017 per Mikel Ormazabal, "L'Escola Cristiana estaria disposada a renunciar a les quotes que cobra a les famílies si el Govern Basc ens eleva un 25% el finançament".

Els mòduls econòmics de diners públics que reben els centres privats concertats han augmentat un 17% entre 2017 i 2022. Per tant, podríem ser a prop utilitzant la lògica de les patronals, però NO, repeteixen MANTRA. Ara, a més dels 4.174 euros per alumne que reben Kristau Eskola i la Confederació d'Ikastoles, diuen que necessitarien 1.500 euros més, un 36% més. A més, diuen que després d'inflar els seus comptes corrents amb el 17% de diners públics, estan pitjor que en 2017. Sembla que no hi ha sobrefinanciación que interrompi el mantra.

Els partits polítics que estan succeint la llei educativa haurien de respondre sincerament a les següents preguntes: Hi haurà alguna vegada finançament suficient que permeti la gratuïtat? Per què la societat ha de finançar el sistema educatiu concertat? Per què no s'impulsa un procés de publificación ferm per a consolidar un sistema educatiu públic?

Perquè no ens enganyin, darrere d'aquest mantra que ens repeteixen constantment les patronals d'Educació només hi ha dues coses, mercantilisme i segregació encoberta!

Nagore Iturrioz Lopez i Ainhoa Astigarraga Blanco, sindicat STEILAS