“L'aigua deixarà de sortir a la carta i a la temperatura que vulgui”, penso cada vegada que obro les fonts de la cuina o la dutxa. “A casa haurem d'aprendre a conviure amb el fred”, en encendre la calefacció. “Es farà materialment impossible la vida en ciutats mitjanes com Vitòria-Gasteiz?”, en fer la compra. Com treballarem en ARGIA quan per falta de gasolina no podem ajuntar-nos moltes vegades, o quan convertim en luxe els aparells electrònics amb desenes de minerals escassos?”, amb cotxe, a Lasarte. "La guerra, que estem acostumats a exportar, colpejarà la porta de la nostra casa?", mirant a Ucraïna. Pensaments repetitius.

Ha arribat. En 2008 reflexionem en el barri, “amb el que venia”, que havíem d'impulsar la transformació organitzant festes populars o ocupant espais més que lluitant per una alimentació i un habitatge per a tots, perquè es multiplicarien els exclosos –encara que els marginats continuessin sent “els altres”–. En 2015 la lectura de l'enciclopèdica L'espiral de l'energia em va causar calfreds a “el que teníem a prop”. La pandèmia es va desencadenar enmig del procés de creació de la xarxa alimentària del barri, i per primera vegada vaig sentir que la satisfacció comunitària de les necessitats bàsiques podia convertir-se “demà” no sols en “la dels altres”, sinó en una eina per a satisfer les meves necessitats. Crisis energètiques, caos climàtics, guerres i migracions massives, problemes de subministrament... Llegir amb col·lapse era ahir un exercici intel·lectual; avui és una realitat tangible: de la mateixa manera que la revolució no comença ni acaba en el dia èpic E, el col·lapse és un procés.

Penso que, potser amb excés d'optimisme, seria fàcil resoldre molts dels problemes que s'aveïnen: compartint, col·lectivitzant, reduint, reutilitzant... Molts d'aquests canvis ens portarien, no sols supervivència, sinó també alegria de vida. Veig a Europa multiplicant pressupostos i valors militars en la calor d'una guerra que trenca, i penso, amb massa pessimisme, que no hi ha hagut cap grup dominant en la història que hagi acceptat el retrocés “amb esportivitat”: que nosaltres els europeus no serem millors, defensarem els privilegis aconseguits per la guerra aprofundint en ella, perquè encara que la matança sigui ‘estèril’, la pèrdua d'hegemonia no té marxa enrere.

L'agenda de les nostres elits és clara. Què farem els ciutadans? És més, què creieu d'esquerres els ciutadans? Seguir a costa de les elits per a defensar desesperadament la nostra gàbia d'or –gàbia, però de color daurat; però gàbia– que continuarà creixent? “En una societat en la qual els recursos disminueixen, aprenem a compartir-los com mai, o ens matarem com mai”, va escriure Emilio Santiago Muiño. Prenguem mitjana tornada i comencem a compartir-ho. Crear i enfortir les rutines, els desitjos, les ètiques, les estructures, les organitzacions que facin possible l'intercanvi.