En els últims mesos, són molts els polítics bascos que conec des de fa temps. De sobte, sembla que tots els polítics d'Hego Euskal Herria han mirat a Madrid, com si el que allí passa fos la nostra principal preocupació.

Els dos principals grups polítics del Sud competeixen en el mateix camp de joc pel premi al que es podria obtenir d'una hipotètica col·laboració amb el Govern espanyol. Tots dos han entrat en el joc mediàtic, impulsant hiperliderazgos telemàtics; aturats, dispersos, avorrits, desesperats, allunyats d'una base sociològica sorpresa, precisament en aquests temps en els quals el nostre poble està canviant d'arrel. En aquesta enbata sociocultural, demogràfica, sanitària, política, econòmica, els polítics bascos d'Hegoalde han reconegut la situació de dependència.

Si perdem la passió per transformar la realitat, encara que sigui imprescindible analitzar objectivament la realitat per a canviar una situació que no estimem, no podem fer-ho. La frase clau és “acceptar la realitat”. Des del moment en què es pronuncia la frase ditxósica, es travessa una línia, una fita que no té marxa enrere. Perquè encarna un gran canvi d'esperit, el canvi de meta, el canvi de paradigma.

Els paradigmes no són doctrines, sinó eines. Un mètode que ens ofereix eines per a comprendre millor els fets complexos i un mapa que ens pot donar una pauta coherent per a aconseguir els nostres objectius. En la difícil situació que estem patint, s'ha descartat el paradigma sobiranista i independentista, que pot ser un obstacle per a satisfer determinades necessitats. Jo, en canvi, soc de l'opinió contrària, perquè crec que si haguéssim mantingut el paradigma sobiranista i independentista, seríem capaços d'articular respostes més eficaces.

Hem renunciat a la nostra tradició jurídica i cultural. Una tradició que diu que hem nascut perquè els homes lliures visquin en un poble lliure. En lloc d'abordar-ho, abans de la crisi sanitària, i molt més en aquesta crisi, els nostres polítics han interioritzat algunes pràctiques de política postdemocràtica.

Els grups polítics ja no necessiten una base activa, es poden celebrar congressos telemàtics, reunions virtuals, militància virtual. L'aiguat informatiu, la sobreinformación, oculta la informació essencial. Diria més, pensen que els polítics professionals poden ocultar informació fonamental, els polítics professionals estan convençuts que saben de tot, els polítics professionals han decidit que poden decidir-ho tot en el nostre nom. Els polítics bascos també s'han allunyat del poble.

Com ja he dit, la tendència que s'ha imposat en l'actualitat ja venia. Després de la crisi de 2008, l'Estat espanyol es trobava en una situació crítica. A la crisi generada per la utopia neoliberal se sumen altres crisis. El règim del 78 tenia problemes. Els grups espanyols que es van crear per a modificar aquest règim es van convertir immediatament en paletes del règim. Només a Catalunya, on s'ha dut a terme l'acció més multitudinària de desobediència civil a Europa.

Aquell dia, precisament, es va plasmar la nova actitud dels grups polítics abertzales d'Hego Euskal Herria. El PNB donant suport a l'unionisme; EH Bildu fent un pas enrere. Encara que honestament vam fer moltes campanyes, iniciatives i accions de solidaritat, la veritat és que deixem Catalunya només en el moment en el qual més ens necessitava. Quan l'Estat espanyol es trobava en una greu crisi, ens neguem a la unilateralitat.

Hem de mantenir el paradigma independentista. En aquests moments en els quals la unilateralitat i la bilateralitat són impossibles, només el paradigma sobirà pot treure'ns de la incoherència asfixiant. Si no volem treballar com a paleta del règim del 78, hem de negar en tot moment la legitimitat dels estats francès i espanyol. Aquesta negació no significa que renunciem a la solidaritat, sinó que volem tenir la capacitat i la disposició per a ajudar a les persones i als pobles que necessiten ajuda des de la sobirania. La negació ens fa lliures, lliures, per a començar a crear un altre model, per a evitar un “escalinismo” insostenible i triturador.

La democràcia basca l'hem de construir els ciutadans i ciutadanes lliures, la República Basca l'hem de construir els ciutadans i ciutadanes que conformem l'actual País Basc; podem construir-la, perquè és una alternativa factible, factible i atractiva. Serà un recorregut original, perquè la situació és tan nova com la nostra.