No obstant això, llegint el llibre Papi Niang de Mikel Garcia Idiakez Un nou començament, m'ha quedat aquesta confessió del senyor Pape Niang dels conreats al cap: “Alguns hem hagut de trepitjar Europa per a adonar-se que era millor el que deixem enrere que el que trobem fora. Estic segur que molts migrants es penedeixen que esperaven un altre acolliment i una altra vida en el destí, però en moltes ocasions no has més alternativa de fugir”.

La convicció queda confirmada. No saben el que trobaran a Europa, en alguns casos perquè els migrants que viuen a Europa no els informen de les seves dures condicions de vida, perquè endolceixen el que han viscut, en altres casos viuen en condicions de vida tan miserables que no tenen una altra alternativa a Àfrica fent llargs passejos extensos i fatigosos -com altres humiliacions, donant propines als corromputs policies de duanes per a evitar la mort de les fronteres de l'Estat-, o el pas a través del Mediterrani. També parteixen enlluernats per les riqueses materials que s'observen en els mitjans de comunicació als pobles europeus.

Papi Niang Wolof, protagonista i narrador del llibre, és musulmà de la comunitat –al Senegal els cristians i musulmans viuen barrejats sense problemes, a vegades en la mateixa família–. El negoci de la botiga de mercaderies en la capital Dakar havia posat rumb a Europa amb un munt d'euros en la butxaca. Va passar la seva infància feliç en Ndar (Saint-Louis en francès; la sisena ciutat més poblada al Senegal), d'on va fer pa a Dakar, i en 2008 es va dirigir a Europa i en 2009 va trepitjar Europa (Cadis), amb les butxaques completament buides. Viu a Bilbao des de 2010 i en la localitat d'Artea fa la necessitat en una cooperativa agrària, al costat d'altres migrants -d'aquí el nom de “un nou començament”-. Després de veure als vermells i als negres, està esperançat, però té clar que la feliç infància tornarà a la pàtria on va viure.

Ha sofert racisme o menyspreu a Bilbao? No vol parlar d'això, però ha hagut de sentir que era millor seguir per la selva i a l'home que ho havia dit va contestar: que la gent de la selva té mil vegades millor respecte i consideració que ell. I també ha rebut ajuda entre nosaltres, què vols? la gent que li pregunta i la que l'ajuda.

Per què havia d'abandonar la pàtria? Més enllà de l'anècdota personal –ja comentem abans que la botiga es va ensorrar–, dona una resposta política clara: França continua governant al Senegal i decideix quines són les seves autoritats i explota recursos: gas, or, petroli, minerals i recursos naturals. Cita alguns exemples del neocolonialisme, com el recent aeroport a 50 km de Dakar, o els fanals de camí com l'aeroport, que han estat fabricades per multinacionals franceses, encara que al Senegal també s'haurien col·locat empreses elèctriques i boniques fanals que si les obres s'adjudiquessin a elles. Més que això: diu que a Àfrica es parla francès en catorze països i que els diners que s'utilitza en tots ells el fabrica el Banc Central de França. No poden adoptar cap decisió política monetària sense el vistiplau del Govern francès.

D'economia a cultura, per a arribar a la universitat no han d'anar a París, però la universitat que hi ha a Dakar, al voltant de 90.000 alumnes, funciona completament en francès, i l'única llengua oficial del Senegal és el francès, encara que de forma molt diferent la llengua wolof, que també parla altres llengües. En aquestes condicions el país sobirà Senegal? El govern, és a dir, les autoritats venudes als francesos, i els acords entre els francesos són bons per als senegalesos, per la qual cosa molts joves, formats i no preparats, han de marxar-se de la seva pàtria.

No sap basc i ha advertit que el desconeixement del basc limita, no tant a Bilbao, però sí en altres localitats. La professora que li va ensenyar el castellà li va dir que el basc era una llengua complexa i difícil, i que no valia la pena. Es penedeix d'haver-ho fet. Ell sap bé el francès, però és parlant de wolof, de la comunitat wolof, i sap l'important que és l'idioma: -Si tu vas al Senegal t'ocorrerà el mateix: si vas allí i fas francès a la teva gent, la majoria et comprendrà, però si parles de wolof, la gent està guanyada, segur. Si parla vostè de wolof, el senegalès mantindrà la conversa, si no és per curiositat, per a saber fins a on pot vostè parlar de wolof. Als bascos ens donen què pensar.

En 1960, el Senegal es va fer amb la independència de França, però només en teoria. Depens econòmica i políticament de França i quant a la llengua? Hi ha una llengua que entenen i parlen uns quinze milions de persones, el wolof, i l'única llengua oficial és el francès. La majoria dels senegalesos tenen un sentit de comunitat, i per a això, si el wolof és decisiu, i si és generador de solidaritat, aquesta llengua durarà molt temps; pot estar més segura que la nostra -la nostra llengua tindrà més oficialitat en una zona de la CAB i Navarra-, però ens treuen una mica d'avantatge en l'ús social.

Des de 2010, Papi Niang ha plorat molt a Bilbao, i li ha tocat viure i veure tant els vermells com els negres. Gràcies a la tecnologia entra en contacte amb la família extensa del Senegal i té clar que tornarà i que allí morirà. Mentrestant, el poble d'Artea està il·lusionat amb la cooperativa agrària dels migrants.

Jo crec que la majoria de nosaltres no pensem aquí que els negres no havien de sortir de la selva, tenim més respecte que això, però quan veiem al negre, sobretot si és un venedor de carrer, veiem al pobre, al pobre, al pobre, gairebé al captaire, i no volem problemes ni ens sentim molt poc a l'altura de donar-los l'ajuda, a veure si ens preocupen els serveis socials, perquè nosaltres també tenim les necessitats. L'egoisme de sempre dels éssers humans.

Llibres com aquest ens recorden que el nou colonialisme europeu continua vigent, i això continuarà creant migrants, i que tots som en part responsables, més autoritats però també inautoridades, i que com a éssers humans d'aquest únic planeta no sempre podem mirar cap a un altre costat.

Li desitgem a Pape Niang que visqui bé aquí i que torni orgullós a la comunitat wolof.

Pako Sudupe

Escriptor