La resposta a aquesta pregunta pot tenir tants vèrtexs com desitgi. Nosaltres volem centrar-nos en l'activitat pesquera i en el futur del sector pesquer. En una època en la qual el Govern Basc està decidint què fer amb l'activitat econòmica, s'ha insistit que el sector primari és estratègic, els aliments són imprescindibles i el treball dels baserritarras i els pescadors ha sortit més alt que mai. No obstant això, l'activitat dels pescadors està molt limitada per la crisi del coronavirus.Als pescadors que ja es trobaven en situació de precarietat severa se'ls han donat unes condicions que ara són sistèmiques i insalvables: en molts vaixells no poden mantenir la distància mínima i no poden garantir la seguretat de no contagiar-se mútuament. D'altra banda, el mercat del peix s'ha desfigurat per complet i la dansa de preus no fa rendible l'activitat.

D'acord amb el que escoltem en els mitjans de comunicació i de la forma en què s'ha comportat aquest sector amb anterioritat, la nostra sospita és que l'aposta per a sortir d'aquesta crisi és esperar a les subvencions que reparteixi Europa (o les seves administracions). Si aquesta és la solució, la pregunta és inevitable: per a què necessitem la pesca si aquesta activitat no serveix per a aconseguir aliments quan hi ha més necessitat? Per a què mantenir aquest sector amb diners públics si no complirà la seva funció social? Per què acceptar aquest impacte en la biodiversitat i el patrimoni natural a una activitat no estratègica? Entenem que la pesca és imprescindible per a la sobirania alimentària. Correspon a l'Administració la gestió d'aquesta activitat econòmica i de les professions associades, però en la confiança que puguem fer aportacions en aquest sentit, aquestes són les nostres propostes.

En primer lloc, la flota sembla que es queda i això pot ser beneficiós per als pescadors, ja que reduiran el risc d'emmalaltir i l'interès comercial dels peixos, ja que els deixarem en pau, i d'aquesta manera, el cicle natural i la posada que realitzen aquí el faran amb tranquil·litat. Però perquè aquesta situació sigui beneficiosa, cal compensar als pescadors, igual que a la resta dels treballadors, i mesurar l'impacte que aquest període no pesquer ha tingut en les poblacions de peixos. Ambdues són viables i l'Administració disposa de mitjans per a això.

La segona opció és assegurar el consum de peix. Per a això s'hauria de mantenir l'activitat pesquera, però de manera controlada i selectiva. Cada dia/setmana i per torns, es poden treure 2 vaixells de cada port (6 de Guipúscoa i 6 de Bizkaia), sempre garantint les condicions de salut dels pescadors que s'embarcarien una vegada realitzades les proves i descartades les possibilitats de contagi mutu), permetent la posada a la disposició de les confraries del peix del dia i la venda directa d'aquest a un preu fix. Aquest preu regularia el mercat perquè les peixateries no tinguin avantatges il·lícits en aquesta situació. L'activitat pesquera també hauria de ser limitada, respectant les quotes i les mesures, i treballant fora de les 12 milles per a evitar danys majors que els habituals en les poblacions pesqueres. Les normes es poden ajustar i endurir amb criteris científics i tècnics, respectant la biodiversitat, per a garantir el consum diari del peix. L'Administració està facultada per a això.

Aquestes són només dues propostes factibles, totes dues destinades a millorar el sentit i la situació de l'activitat pesquera. Perquè si en aquesta crisi la pesca no exercirà la seva funció social, hauríem de preguntar-nos què estem promovent i mantenint amb diners públics, ja que el peix és un patrimoni natural, i això només pot justificar els beneficis públics d'explotació.

Ondarroa 12 milles

en representació de l'Associació:

Leo Belaustegi i Aitziber Sarobe