Sionisme, acords confidencials Sykes-Picot i declaració Balfour

El terme sionista s'aplica al moviment polític creat pel periodista jueu nascut en l'Imperi Austrohongarès Theodor Herzl. Encara que aquest moviment no es va basar inicialment en la religió, va utilitzar la religió com a reclam per a crear un Estat jueu.

Quan Herzle va escriure Der Judenstaat (La situació dels jueus), Palestina no era la seva prioritat. Abans va estudiar altres llocs per a crear una nova nació: l'Argentina, Uganda, Xipre, Kenya, Moçambic, Península del Sinay o Congo.

Finalment va optar per Palestina, empès per la seva «llegenda poderosa (religiosa)», que feia costat a altres dirigents sionistes que es consideraven ateus o “no creients”. El moviment sionista va començar a convertir-se en un projecte colonial des dels seus inicis, reconegut pels seus dirigents, amb la intenció de conquistar el territori gradualment, a través de les colònies. En un primer moment van buscar l'ajuda de l'Imperi otomà i després dels britànics, entre els quals es trobaven importants seguidors, com el banquer Lionel Walter Rothschild.

D'altra banda, i en el context de la Primera Guerra Mundial, cal destacar que França i Gran Bretanya necessitaven l'ajuda dels àrabs per a enfrontar-se als otomans. En conseqüència, van aprofitar el desig d'independència entorn del “gran despertar àrab” d'Orient Pròxim i Orient Mitjà per a aconseguir aquest objectiu.

No obstant això, les promeses de totes dues potències en aquest sentit eren enganyoses des del principi. Mentre proposaven als àrabs la seva independència, aquests dos països repartien entre ells els territoris de l'Imperi esfondrat.

Els plans reals van anar configurant-se durant anys en els acords secrets Sykes-Picot de 1916. Els bolxevics van posar de manifest l'acord després de la caiguda del tsar. L'anglès Sir Mark Sykes i el francès George Picot van dividir la regió en dues zones, sotmetent les parts a cadascuna d'elles mitjançant “encàrrecs”. En conseqüència, es dissoldria la “Gran Siriana”, quedant Síria i Líban en mans de França, i Transjordània (avui Jordània), l'Iraq i Palestina en mans de Gran Bretanya.

La situació es va agreujar per a Palestina, ja que amb l'inici de la colonització anglesa els britànics van arribar a un acord formal amb el moviment sionista, recollit en la Declaració Balfour de 1917, en la qual es van comprometre formalment a crear un «país nacional jueu natal en Palestina». Això va impulsar encara més la colonització sionista de la Palestina històrica que va començar a la fi del segle XIX.

A més, el caràcter del sionisme com a moviment colonial va aplicar —i continua aplicant avui dia— el model denominat “colonització blanca”. La població emigrada, composta per colons, representa a la població autòctona en tots els àmbits. Aquest concepte està directament relacionat amb el terme “transferència” de la població, l'eufemisme utilitzat per a no dir expulsió. Aquesta idea es reflectirà en tots els plans realitzats pels dirigents sionistes i presentats en instàncies internacionals, que posteriorment seran executats per les forces militars.

Missió Britànica i Distribució de Palestina

Així les coses, els anglesos van prendre el control de Palestina en 1917, encara que es va oficialitzar en 1920. A conseqüència d'això, els palestins van viure una sèrie de crisi en el colonialisme anglès, que donava suport a la permanent i agressiva migració sionista en el context de les protestes donades.

Exemples d'això són l'alçament del-Buraq en 1929, els disturbis de 1933, la gran rebel·lió àrab (al-Zawra al-kubra) en 1936-39 i, finalment, la destrucció de la major part de la Palestina històrica en 1948.

A conseqüència de l'anterior, els britànics van decidir delegar el problema de Palestina en les Nacions Unides entre 1946 i 1947. En això van influir, d'una banda, les exigències sionistes afavorides en aquest moment per l'EBB i els jueus palestins, cada vegada més forts terrorismes contra els britànics. D'altra banda, la creixent pressió àrab exigia el compliment dels drets dels residents i de les promeses realitzades.

 

El 29 de novembre de 1947 les Nacions Unides, nascuda en 1945, mancaven pràcticament d'experiència, van votar formalment la divisió de Palestina mitjançant la Resolució 181, que permetia la divisió del territori en dos estats, jueu i àrab.

Així, les Nacions Unides no van fer cas a la població local del país, sinó que van aportar el 55% del territori a l'Estat jueu, quan la població era principalment àrab (musulmans i cristians) i la població jueva no aconseguia el 6% de la terra.

La proposta va ser rebutjada pels dos grups. Perquè els jueus volien més territoris sense població àrab, i els àrabs no estaven disposats a repartir la terra amb una comunitat colonitzadora que buscava la seva desarabización.

Naixement d'Israel i Nakba

Finalment, al maig de 1948 es va crear l'Estat d'Israel, proclamat unilateralment, com a destí de la colonització realitzada. Això va suposar una profunda transformació del territori i l'expulsió de més de la meitat dels palestins. La majoria d'ells es van convertir en refugiats en un procés de neteja ètnica per part d'un nombre creixent d'investigadors.

Entre 750.000 i 800.000 persones de diferents creences (musulmans i cristians) i posicions socials van ser expulsades de les seves cases i terres en un esdeveniment denominat en àrab al-Nakba (desastre). Els seus béns personals i col·lectius van ser expropiats o destruïts.

 

Així mateix, les ciutats, pobles, llogarets i barris habitats van ser derrocats o derrocats pels veïns, segons el seu interès, i rehabilitats amb colons nouvinguts .

Des de llavors, la societat palestina quedaria definitivament dividida en tres grups: els que es van expulsar als països àrabs de la zona o a altres llocs, els que es van quedar en l'Estat d'Israel, que no es consideren refugiats, i els que es van desplaçar als llocs que quedaven de la històrica Palestina (Cisjordània, Gaza i Jerusalem). A cap d'ells se li ha autoritzat, fins avui, el retorn a les seves cases d'origen.

Mar Gijón és investigadora de la UPV.