Els ciutadans hem sortit una vegada i una altra al carrer per a solidaritzar-nos amb Palestina. Hem deixat clar el desig del poble. No obstant això, les institucions continuen sent sordes i fermes a donar aire al sionisme. Escoltem notícies sobre el genocidi que sofreix el poble palestí (notícies massa antigues), plenes de desesperació i impotència.

En totes les xerrades, manifestacions i actes es planteja la mateixa pregunta: “què podem fer els ciutadans?”. El caràcter humà que té aquesta pregunta fa aflorar la nostra visió humanitària, però també amaga la nostra responsabilitat. No som conscients (vols ser-ho?) fins a quin punt som responsables de la situació. Potser no volem veure-ho.

Aquesta llunyania entre els ciutadans i les institucions posa de manifest les fallades del nostre sistema (paranys) i posa en qüestió el nostre confort (la nostra blancor, els nostres privilegis, nostra nord global). Això ens provoca una gran inquietud. I el malestar es basa en la següent pregunta: “Estem realment disposats a trencar amb aquesta comoditat i assumir la nostra responsabilitat?”. Perquè, si actuem des d'un punt de vista decolonial i antiracista, on hauríem de situar-nos?

La filosofia Ayurveda explica que l'ésser humà tingui dos ulls: l'ésser humà té dos ulls per a mirar amb un ull cap a fora i l'altre cap a dins. Tenim dos ulls alhora per a poder mirar cap a fora i cap a dins. Què és el que tenim llavors dins?

Aquest sistema global ens situa en el nord. Com portem amb orgull (no és per a menys) que som un poble oprimit i que sobreviu, també hem de ser conscients que la nostra identitat té moltes arestes i que avui tenim privilegis en el món global. La seva acceptació no elimina l'opressió en altres contextos. Els conceptes, les situacions o les identitats són complexos i no s'expliquen mitjançant pensaments binaris simples.

Prendre consciència d'això pot ser el primer pas per a acabar amb aquesta incapacitat. Aquest reposicionament no sols ens fa responsables, sinó que ens fa possibles agents de canvi. En la mesura en què les institucions (ajuntaments, Diputacions Forals, Govern Basc) representin al poble, haurem d'actuar (fins a derrocar si fos necessari) i exigir un canvi en l'actitud i tendències basques que trenqui la complicitat que tenim avui dia.

I és que avui dia moltes institucions basques són responsables directes del genocidi que sofreix el poble palestí. Un dels més significatius és el C.A.F. (Beasain) és una empresa (el 3% correspon al Govern Basc). Des de 2019 gestiona el tramvia de Jerusalem i realitza “labors d'expansió”. Fent arribar el tramvia als assentaments il·legals situats a Jerusalem Oriental, unint la zona ocupada amb Jerusalem Occidental, facilita als colons la seva obligació (ocupació i genocidi). Encara que forma part (i beneficia) de l'ocupació i el genocidi, enguany el seu president, Andrés Arizkorreta, rebrà de la Diputació Foral la Medalla d'Or de Guipúscoa (tacada de sang palestina).

També sabem que moltes empreses basques es dediquen a la fabricació d'armes (amb subvencions del Govern Basc):

Aernnova de Miñano, ITP de Barakaldo, Sada d'Andoain o Sener de Getxo.

No és això el que ens produeix malestar? Perquè:

En el nostre nom està ocorrent la destrucció d'un poble.

En el nostre nom està succeint un genocidi.

En el nostre nom, gràcies a la complicitat del Govern Basc, a la col·laboració de les Diputacions Forals basques i a l'impuls de les empreses basques, s'està produint un genocidi.

En el nostre nom s'està produint un genocidi amb la complicitat basca, l'ajuda basca i l'impuls basc.

Per tant, el boicot sí que crema privilegis i ens responsabilitza.

Gora Palestina lliure, del riu a la mar.