Encara recorda molt bé com li va dir ahir la seva mare: “Iraitz, ves-te al llit, que ja és hora. I deixa't el mòbil, perquè t'encegaràs!”.

Per descomptat, la meva mare tenia raó. Els ulls d'avui no perdonen. No havia pegat ull aquesta nit. Sovint, en tornar-se i tornar del llit, recordava aquella història de l'àvia, la seva antiga i curiosa manera d'enganyar els nens. A ell, per descomptat, no li enganyarà, perquè no és un nen, que l'any que ve passarà al batxillerat... Crec que va ser l'últim a recollir aquestes idees. Vull dir que s'havia adormit entorn de les ovelles. S'ha aixecat mosqueada. Però igual ha estat un bon somni, perquè encara que sigui una mica confús, recorda els paisatges verds i empinats de la novel·la de Sara Mesa Un amor, i les ovelles allà, allà i allà en el prat, costa amunt i a baix...

El despertador ha sonat a les 8.13 hores, 30 minuts més tard de l'habitual a la sala Multibox. El temps, els seus 47 minuts, estan ben calculats. La que dona els dos primers al seu cos per a assumir-lo. Fins fa poc eren cinc minuts, però ara eren dos; la migdiada de tres minuts no és cosa de bromes. Sol deixar la roba que es posarà al dia des de la vespra i està molt orgullós d'haver-la acostumat a ella, perquè per endavant ha resolt els maldecaps i de roba que no es poden calcular en el temps.Avui també: uns pantalons de pluja, uns pantalons vaquers clars, un jersei negre amb caputxa i, com no preveu llevar-se el jersei, per sota una samarreta llarga i vella, càlida i càlida. D'aquesta empresa, que té la seva seu en l'entrada a Arrasate, res de barat. Però vell i una mica estripat, per a explicar-ho tot. L'impermeable de sempre. I el paraigua en la motxilla, per si de cas, si plou a fons. I sap ploure molt a Euskal Herria. I si es mulla molt, comèdies. Pel catarro? No, diables. L'important és el pèl. Amb la pluja, els cabells del lleó se li ensordeixen.

Ha arribat a temps a l'estació d'autobusos de l'antiga escola. Ja hi havia alguns companys de classe. No li agrada ni el primer ni l'últim, perquè si no, ser aquí amb els professors, no és un pla. De seguida ha arribat el moment d'entrar en l'autobús, i amb prou feines han arribat els companys més disbauxats, com si fos el més important arribar a l'autobús... I també asseure's darrere, és dels disbauxats. Però Iraitz prefereix arribar a temps, asseure's en la part davantera i ocupar un lloc al costat de la finestra. No perquè es maregi, ni perquè vulgui mirar els paisatges. Però la veritat és que avui el desdejuni s'ha barrejat bastant en l'estómac. Es va desmaiar una mica. No ha aixecat cap des del mòbil. Allí estava, seguint la pàgina web de la Fira de Durango, a la qual va dedicar una hora ahir en el sofà. Novetats. 933 per a mirar. I les que no són novetats, milers. Però, sobretot, és important portar el full de ruta de les presentacions preconcebuda.

L'autobús s'ha parat i no ha xocat amb el cap, per poc, per darrere del seient davanter del vehicle.

-A veure si... Escolteu-me, si us plau... –ha dit en veu alta el professor, una mica de desesperació i en to de retret–. Són les 10.00 hores. Disposen de quatre hores per a visitar la fira. És a dir, ens tornarem a reunir a les 14.00, aquí. Aquí, no. El que voleu fer, però us vaig comentar, a les 11.30, en la sala d'actes,...

Fins llavors, més o menys, se li ha escoltat bé, però no se li ha entès cap “bé”, “passar-ho bé” o “adeu”. Un remolí de tumult li va aixafar. Literalment també, gairebé. Enpin, és igual. Iraitz sap molt bé que ningú de la classe acudirà a la cita de les 11.30, ja que ha sentit en algun dels rècords d'aquesta setmana que hi ha un bar prop del recinte firal, que serveix kalimotxos sense demanar el DNI... Els guays de classe, els que volen ser guay i els que viuen pel lideratge acudiran a la cita. Desgraciadament, aquests últims també. Nois. Les noies tenen un altre pla, però no s'acorda molt bé de què. No els va prestar massa atenció. De fet, Iraitz, sense dir en veu alta, vol entrar en el mercat. Res més baixar de l'autobús, fuita. I ràpid a més. Però sense donar una nota, perquè els companys no percebin res. Per tant, ràpid, però no tant. A veure si no hi ha massa cues a l'entrada de Plateruena per a veure Popperra, Afterra, Utopia...

Doncs no. No hi ha a penes gent per a les 10.15 hores, i només falta un quart d'hora perquè comenci l'aventura. Comprem entrades per a diversos comptes amb un any i un pic d'antelació... Però bo, alguns tenen gana de talo (a les 10.15, qui té tanta gana?! ) i es col·loquen en fila uns pocs, impulsats per l'olor que surt de l'interior, si bé encara no han obert la tapa de la txosna. Encara sort que aquesta gent, i la multitud de joves que per aquí i per allà es troben, oculta l'esperança tímida dels frikis que volen entrar en Plateruena.

La gent que ha entrat amb ganes i sense més, animada/empesa/forçada pel bon professor, aquestes dues classes solen ser notables en els matins d'Estudiants. Hi haurà una dotzena o un màxim de dos d'ells que assistiran amb plaer a la festa, mentre que cinc o sis dotzenes correspondran a la segona classe. Però bo, al final s'ha ajuntat una mica de gent diferent. I entre els quals s'han ajuntat, a més d'aquestes dues classes, és explicable que moltes noies estan assegudes amb molta atenció, pel que respecta al velímetro, i els nens, excepte alguna excepció, abandonats i en peus en general. I amb el mòbil. I no per a gravar-ho expressament, perquè sobre l'escenari hi havia un gravat: un espectacle de llums i sons, florit pel bell recital de Sarriugarte.

Una mica de vergonya, sobretot, Iraitz ha tret de la butxaca el seu mòbil –aquesta mateixa acció no és vergonyosa, avui dia , enmig d'una sala fosca i un espectacle– per a gravar la seva actuació. Sense aixecar-se massa, el braç, és a dir, a l'altura del pit, perquè la gent no el noti, ha gravat un pedacito d'uns deu segons. “Un story insta? Igual no”, ha pensat. “Quina vergonya... No?”.

No obstant això, un jove que la té en diagonal grava i grava o treia imatges del seu pas per la ciutat, sense cap mena de vergonya. Eh!, i també pujant les stories chulisimos. “Bé, seran els chulisimos perquè d'alguna de les mil fotos que ha tret, en algun moment, la llum anava a quedar bé”, conclou Iraitz. Però sense vergonya, és aquí.

Però, de sobte, la seva atenció es va dirigir al tablado. “El poppera sempre ha estat a les fronteres”, ha dit Sarriugarte. Límits i marges. Una metàfora una mica radical del propi Popper per a parlar també d'altres mil qüestions marginades. Buala.

Però no, o ben bé Iraitz no creu que en sentir-ho la gent del seu entorn hagi tingut una reacció eruptiva com la d'ell mateix. Va tornar a mirar a la diagonal. Els ulls li brillen amb el primer mòbil i al que estava tocant i cremant. No està fent mobilitzacions ara. Els seus ulls rellueixen. Sarriugarte parla de la queerteza, de provar el popper, de degustar, de voler més, d'obrir l'anus, no sols a les maricas... “Quins dolços la melodia de Narbaiza”, ha reflexionat Iraitz. I el que té en diagonal, el mateix que ell, sense llevar-se els ulls de damunt. Sembla que té els ulls verds. Ulls verds que es descobreixen també amb llums vermelles i revoltes. De mirada penetrant, de transmissió d'il·lusió.

Sarriugarte està duent a terme una reflexió personal literària sobre les persones queer, però els sorolls que es produeixen en la part posterior són una mica molestos. Una mica pel lloc d'Iraitz. Els nois s'estan avorrint i semblaven impacients. Es torna i veu una barrera de nois. Un mur barrera, formant un cercle, envoltant a les noies assegudes i als pocs nois infiltrats. Kantuan Sarriugarte i Narbaiza: “Aquest món no és suficient per a tots”. Barrera de nois. Banda sonora. Poesia.

Ahir Iraitz va sentir en les notícies que els adolescents nois són els que més contrarietat tenen en el feminisme i en els drets del col·lectiu LGTBI [Informe de l'Observatori Basc de la Joventut]. Casualment la franja d'edat dels quals eren en Plateruena i els majors, 15-19 anys. Els més poc inclinats amb el feminisme, els de la dreta i els que s'acosten al discurs de la ultradreta.

Una vegada més, Sarriugarte ha tornat a guanyar l'atenció: “Jo era el primer tipus d'empollona... 35 anys ara... A vegades estic aprenent a no ser pedant i a controlar les respostes”.

Allí segueix l'ull verdós, amb els ulls brillants, contemplant el recitat. IRAITZ, per part seva, s'ha tornat a mirar a ell. Els mirava als dos.

11.15 Jotzear. Ara sí: talo. De reforç, mixt. O d'un xoriço. El tàrtar d'aquí, va murmurar, tornant-se cap a ell. Així ho ha considerat en veure la part de l'anterior. Però Gasna era una bona persona. Almenys, ben semblant. I la fila que hi ha, d'aquests pobres diables, eh. Diners dels pares per a gastar en llibres, destinat a talogiles. Ajam, el terme que es va estendre durant la pandèmia, activitat socioeconòmica. En sentir aquestes dues paraules, la mare d'Iraitz deia: “Un únic objectiu, no importa en quin, però gastar-lo”. Perquè això és. Compri i empassi.

“Jo també què faig”, es va repetir Iraitz. Bé, pot ser que sigui baixet, però en veu alta ho va dir, i el veí el va sentir. O no. Però ha observat que algú li estava mirant. És una vergonya. Comentari comú. I la gent mirava. Bé, potser no tant. Però una, una altra vegada aquest ull verd. Va tornar a mirar. Ell. “Fotre, se m'han posat els cabells regirats?”, i amb una mà, una mica dissimulada, s'ha tornat al capdavant. La mirada entre els dos ha durat un segon i mig, però a Iraitz li ha semblat llarga. No cessa de pensar en d'on seria. “Bé, ell demanarà el talo abans, a veure on va després...”.

Després ha perdut la pista.

Bé, no ha recuperat molt: Concert d'Eneritz Furyak. No hi havia molta gent allí... Què tenen les coses experimentals? "Que ens uneixen a ell i a mi", va pensar. Ni tan sols en això ha deixat de gravar aquest ull de verdor, eh. Mentre es movia la cintura. I això que en l'entrevista que s'ha publicat avui en Berria Furyak deia el contrari. O sí: "No sé si [disc] és ballable en el sentit més superficial, però si que dona la possibilitat de moure's, no sols a l'oïdor, sinó també a mi en l'escenari". O sí, per tant. En quin sentit ballava?

A les 14.00 l'autobús de tornada. Encara falta almenys una hora. L'Aula de Cultura ha estat guardonada amb el Premi Rikardo Arregi. Tenen una presentació... Perquè com comença a les 13.15, Iraitz no sap molt bé quines, alguna cosa d'Ikusgela, perquè ha decidit anar allí. Zugaza al cinema. Pla de relaxació en aquesta sobretaula, sens dubte.

El talo no sols li ha llevat l'apetit, sinó que també li ha donat un somnolent. Tant Txilardegi a dalt i Txilardegi a baix, o igual no era Txilardegi, eh, però molts colors en la pantalla, perquè els ulls li cremen, si ve, per on... El cansament de dormir poc...

-Perdoni'm..., permet-me sortir. –Noies més dins de la fila de butaques, amb un punt de vergonya–.

Un esglai.

“Sí...” s'ha aixecat ràpidament del seient d'Iraitz, amb la gavardina, seguint el corrent. I la llum del sol de l'exterior, vaja, no és de gran ajuda.

I joño-X2, s'ha oblidat d'orinar. Les conseqüències de la presa de decisions sense espavilar. De nou a Landako Gunea, desviament de la via de l'autobús per a fer cua en els lavabos laterals dels talogiles. Sempre hi ha cua. “Si almenys la gent begués infusions... Es netejarien bé les entranyes, no tacades amb restes de cervesa”.

-L'últim?

-Què? – una mica alt per Iraitz, segon esglai en menys d'un minut.

-A veure si ets l'últim a anar a l'excusat... jeje!

Ara processa aquest esglai-X2. Un amic amb ulls verds que ha vist pertot arreu, ell en la fila de l'excusat, darrere d'ell.

-Sí... Jo l'últim, sí...

-T'han agradat els vídeos de l'Aula d'Audiovisuals?

“I això com sap que he estat al cinema? Ai mamà, i em veuria adormit?”. Donar un sí aproximat, és a dir, dir que els vídeos són o no, pot ser que li hagin costat cinc segons.

-Somni. Tu?

Iraitz li agafa la mà. Fer dos petons no està de moda.