Prova d'això és el "V Congrés de la Batalla de San Marcial. Creació de la Fundació del Centenari i Programa de deu conferencies "Conferències Març-Octubre 1719-2019" a Sant Sebastià, en el qual intervindrà en directe l'actual Duc d'Alba.

Les conferències programades a Sant Sebastià tenen com a objectiu donar a conèixer els ressons dels debats familiars que van tenir lloc en la Guerra de Successió entre els defensors de la Casa d'Habsburg i la Casa Borbó una vegada conclosa la lluita en 1714. En 1714, Guipúscoa va participar com a botí de guerra, moment en el qual es va produir el setge contra les fortificacions militars de Sant Sebastià i Hondarribia, amb la participació del Terç Vell de Sicília del número 67 en la defensa de la davantera nord d'Espanya.

A causa de motius polítics internacionals, el mariscal francès Berwick va envair Guipúscoa en 1719. Sant Sebastià es va rendir l'1 d'agost. Berwick va oferir respectar els furs pel recent trasllat de les duanes cap a Castella a la costa, aprofitant el descontentament general dels bascos. Per a això, va començar a negociar amb les tres institucions basques. El 7 d'agost de 1719, Guipúscoa se sotmetria al rei de França; el 18, Sant Sebastià, i el 29, Àlaba. Bizkaia, ja el passat dia 11, va rebre una invitació per a enviar un diputat. Guipúscoa es va posar en contacte amb Berwick per a garantir que Anglaterra i França respectarien els furs de Guipúscoa si Guipúscoa tornava a Espanya, per la qual cosa Guipúscoa va entrar per primera vegada en el joc de la diplomàcia internacional.

Així mateix, s'analitzarà l'estatus jurídic especial de la província de Guipúscoa, les decisions preses en 1719 per a defensar aquest estatus i les polítiques socials, econòmiques, culturals i polítiques que caracteritzaven a Sant Sebastià de la primera meitat del segle XVIII, així com altres qüestions de caràcter general que corresponen a altres tres segles d'Història.

L'última conferència programada té com a objectiu destacar els treballs de les forces armades espanyoles en missions de pau a l'estranger; a diferència dels exèrcits americans, anglesos i francesos, que actuen en defensa dels interessos econòmics dels seus països, els espanyols actuen com una ONG amb despeses al tresor popular espanyol i “ad maiorem dei et hispaniae gloriam”.

El balanç d'aquests últims cinc-cents anys per a Espanya és impressionant. El sol no es posava mai de ser un Estat, tan gran, que avui dia només té ciutats de Ceuta i Melilla i l'espina de Gibraltar. Per a arribar a aquesta lamentable situació, a més de les grans guerres que apareixeran en el programa de Conferències, el poble pla ha hagut de sofrir la guerra dels comuners, les cinc Revoltes, una Zamakolada, tres guerres carlistes i tres revoltes carlistes, temps de misèria i emigració, la guerra civil del 36 i la postguerra, sense tenir en compte les revoltes socials i polítiques que durant tots aquests anys han provocat.

En el segle XXI cal analitzar la història de manera crítica i no amb el pensament del passat. El problema és la diferència entre la Història oficial espanyola i la Història real. Les celebracions que patim són conseqüència d'una visió parcial, esbiaixada i rígida de la Història, que no valora adequadament el cost humà de les lluites glorioses, ni la que es va produir directament entre els combatents, ni la que es va produir entre la població civil, ni el resultat del final de les lluites.

Oficialment no es reconeix en l'Edat Moderna (segle XV). Des de finals del segle XVIII fins a finals del XVIII, i durant gran part de l'Edat Contemporània, la guerra que va assolar Europa va ser conseqüència de les discrepàncies entre el patrimoni dinàstic de les Reals Casas i l'incompliment dels Tractats entre els Estats, molts dels quals eren familiars, l'objectiu de la Pau entre les monarquies europees, inclòs l'espanyol, de la separació dels territoris, sempre oblidats de les crisis, i de les conseqüències de les lluites econòmiques. En efecte, la riquesa del Rei pertanyia a l'Estat, i precisament per això tots els Reis d'Estat volien annexionar-se els territoris per mitjà de guerres que havien d'acréixer el seu patrimoni particular.

Lluís XIV.llaurin reflecteix l'Absolutisme Monàrquic de l'Edat Moderna en tota Europa. La Revolució Francesa de 1789 va posar fi a l'Edat Contemporània que representa l'expressió "Tot per al poble però sense poble" del Despotisme Il·lustrat, que desenvoluparia l'esperit de la Il·lustració.

Hauria trigat molts anys a separar el domini públic de l'Estat de la propietat particular de la Casa Reial, perquè el regne no fos un negoci particular del rei, i cal dir que és un tema que encara no s'ha superat de manera homogènia en tots els països. Va caldre aprofundir en la Il·lustració, desenvolupar i crear la Hisenda Pública Moderna i els Bancs Centrals per a delimitar els objectius econòmics insaciables dels reis i avançar en solucions democràtiques.

Els desresponsables moren en les guerres i el que cal posar de manifest és la il·legalitat de la part basada en la il·legalitat dels enemics. Després de la guerra sempre hi ha conseqüències polítiques, econòmiques i socials que són pitjors per als ciutadans. A baix les guerres i a dalt la democràcia.

*Fernando Merino és doctor en Història per la UPV/EHU.Aquest
article ha estat traduït al basc per LUMA.