La imatge de Clinton davant Washington en 1993 semblava un punt de trobada increïble; després que en dècades anteriors el nivell de tensió en el conflicte palestí-israelià encengués la intenció d'una iniciativa pacífica, la mà de Yasser Arafat es va estremir en Rabin i Yitzha es va convertir en un enemic acarnissat. D'aquesta manera es va iniciar el període de transició que establien els acords.

Les condicions bàsiques dels acords establien l'acceptació de l'altra, per la qual cosa Israel va reconèixer l'autonomia de Gaza i Cisjordània i l'Organització d'Alliberament Palestí va reconèixer el dret a existir a Israel. L'Acord d'Oslo va establir com a objectiu promoure la solució dels dos Estats, per la qual cosa va obligar totes dues parts a posar fi a les seves accions armades i a apartar totes les seves pretensions d'abanderament. Així mateix, li instava a complir la resolució 242 del Consell de Seguretat de Nacions Unides que establia la retirada de la presència militar israeliana en els territoris ocupats com a condició de la formació d'un govern palestí. Amb caràcter de transició, l'Autoritat Nacional Palestina es va convertir en l'autoritat de Gaza i Cisjordània. No obstant això, la finestra d'esperança que tot allò havia obert es va obrir passo a la infame praxi.

L'acord deixava en mans del Govern israelià la major part del territori cisjordà i el control dels aqüífers i les fronteres. El full de ruta no va abordar amb fermesa l'estatus i la situació de les colònies, i, al costat d'altres factors, l'opressió palestina no va cessar. L'inici de l'era inèdita va ser representat per Yitzha en 1995 per l'assassinat de Rabin a les mans d'un jueu ultradretà israelià, en 1996 pel nomenament del primer ministre, Benjamín Netanyahu, i finalment per la segona Intifada de 2000. A partir de llavors, un imaginari que repeteix la mateixa història: En 2002, la construcció d'una muralla de vuit i set-cents quilòmetres d'altura; les massacres de Gaza de 2009 i 2014; les carreteres exclusives per a dur a terme una política de separació i aïllament de la població palestina; el creixement incontrolat de les colònies, la persecució política, militar i econòmica; en 2017, la Llei israeliana de Regularització d'Assentaments, també per a la legislació de l'Estat jueu (totes les colònies són il·legals), ha portat a la política de 2018 a la retaguanti. Això posa de manifest el seu caràcter excloent i racista respecte als palestins, i de la mateixa manera persegueix els israelians que s'oposen a aquestes polítiques.

De fet, la llei d'Estat-nació que el govern ha aprovat aquest estiu revela de manera inequívoca el caràcter del sionisme, donant lloc a l'apartheid dels tres eixos que el componen: només als jueus els correspon exercir el dret a l'autodeterminació nacional d'Israel; l'hebreu és l'única llengua oficial d'Israel; a més de reconèixer la colònia jueva com a valor nacional, es disposa a impulsar la seva promoció i desenvolupament. Mentre el 25% de la població està abandonant completament la democràcia i aplicant la universalitat jueva en aquest territori no jueu, les diferents parts del sionisme la utilitzen per a pervertir el seu significat històric i literal a través de la manipulació del terme antisemitisme en qualsevol racó del món i blanquejar la seva conspiració política.

Res pot esperar-se d'un ocupant que es considera víctima, ni tan sols d'aquell que està exclòs pel valor universal de la justícia per protegir a Israel. No obstant això, des dels qui es valen de l'equidistància i de les excuses de no voler submergir-se en la política, es pot exigir un mínim nivell de moralitat, fins i tot en la nostra. Els responsables del Sant Sebastià International Film Festival, per exemple, han posat en l'aparador la idea que el feminisme està en la igualtat i la paritat, però no han donat tanta importància al que ocorre en el cas Palestina-Israel com a la qüestió del canvi de nom del festival, fent cas omís a la sentència futura de la història. Podem trobar amb tranquil·litat en el SSIFF pel·lícules i sessions de col·loqui multilingües sobre la situació de l'apartheid a Sud-àfrica, però no una denúncia contra el que està provocant en l'actualitat una situació més desfavorable que l'actual, el moviment internacional de la població ocupada, a pesar que el moviment BDS ha anomenat a això. Ni en la cultura ni en la política es pot ser neutral, especialment quan s'ha resolt el compromís amb els Estats criminals de justificar les violacions de drets i de difondre la imatge de la normalitat.

Contra l'Ajuntament de Pamplona ACOM (Acció i Comunicació sobre Orient Mitjà) utilitza amb lleugeresa referencies a l'Holocaust com “judenfrei” per fer costat a Palestina i al moviment BDS per a denunciar la suposada imposició de l'antisemitisme en Palestina, quan en el dia a dia de la població es poden trobar pintades com a “gas the arabs”. En un moment en el qual la coberta de la façana democràtica israeliana ha caigut per complet, assumim la paraula dels jueus que fan costat al BDS, així com la reivindicació del llegat i la mongeta d'Ilan Pappé, Judith Butler o Hanna Arendt, però no la dels promotors de la situació de Theodor Herzl, Sheldon Adelson o Benjamin Netanyahuryahm.

Aitor Bikandi i Maddi Gallastegi, membres d'Askapena