La meva primera referència i imprescindible és un llibre publicat en 1975, Medical Némesesis (Némesis mèdica, Némédicale) d'Ivan Illich. Ivan Illich, director de l'Institut CIDOC de la ciutat de Cuernavaca (Mèxic), va recopilar i va elaborar a partir de 1966 gran informació sobre les institucions estructurals de la societat industrial (escola, sanitat, transport, etc.). ). El llibre de Némesis comença amb aquestes paraules: “La sanitat institucionalitzada s'ha convertit en una greu amenaça per a la salut”. Avui dia, la frase ens semblaria una bogeria, i el que diu, diguem que no està en cap fòrum de debat. Però, curiosament, el llibre va ser un èxit en el seu temps i es va traduir a diversos idiomes.

Una dotzena d'anys després, el mateix Illich va fer una espècie d'autocrítica, més sorprenent, més inquietant: “En els territoris desenvolupats, l'obsessió per la salut perfecta s'ha convertit en el principal agent patogen”. No la intervenció mèdica, com ja s'ha denunciat anteriorment, sinó la “obsessió de la salut perfecta”. Està mal cuidar de la salut? No ha de ser la nostra primera preocupació per la salut?... Òbviament, la paraula “perfecte” és la clau de la frase.

Tornant a aquelles escandaloses afirmacions –i convidant a escoltar-les una vegada més–, comencem amb la industrialització. El desenvolupament de la industrialització ha fet impossible qualsevol altre mode de vida. Les engrunes que es resisteixen són tractades com els antics eremitas que es retiraven al desert: ocells de mala sort que reivindiquen la nostra conversió i la nostra apocalipsi instantània. Avui dia tot és “indústria”: agricultura i viatge, sexualitat i art. I quan parlem d'indústria ens referim a les activitats comercials capitalistes: res val res si no és mercaderia (“valor de canvi”). I aquí entren totes les cures personals i comunitaris que ens demanden la malaltia, l'envelliment i la mort. És imprescindible per a tots nosaltres? La denominació d'aquesta indústria és “Sistema Sanitari” i potser la medicalització de la salut és la part més eficaç del procés d'industrialització global, ja que ens afecta en el més íntim, el més vulnerable, en el més essencial de la condició humana, en la nostra condició mortal.

La cerca de la immortalitat física s'ha convertit ja en la fantasia “racional” de la majoria, i no en el deliri dels alquimistes insensats. Igual que va succeir amb el “dret a la felicitat”, reconegut en la Constitució de la nova Arcàdia dels Estats Units, proclamarem immediatament la immortalitat com un dret fonamental que han de ser reconegut per les noves constitucions. Mirarem des de lluny les fantasies dels nostres avantpassats de l'eternitat moribunda.

En les seves reflexions dels anys 70, Illich distingia tres tipus de iatrogénesis –els efectes perjudicials inherents a les intervencions mèdiques–: els danys produïts directament per les intervencions clíniques o la “iatrogénesis clínica”; la segona l'anomenada “iatrogénesis social”, que incita a una societat malalta, alimentant cada vegada més les demandes derivades de la seva conversió en pacient; i finalment, la “opressió estructural” que aconsegueix que la pròpia, la malaltia i la mort.

Què significava Illich, el crític més profund i coherent de la modernitat, segons Giorgio Agamben, amb aquella sorprenent frase que va pronunciar dotze anys després, “l'obsessió d'un cos sa s'ha convertit en el principal agent patogen del present”? A la vista de com aquestes coses han avançat, crec que és més fàcil entendre-les aquests dies. Durant les dècades que van seguir les primeres afirmacions d'Illich, van ser molts els que van intentar crear fronts cara a cara en els àmbits de la salut i de les altres institucions estructurals. Era habitual parlar de “Medicina Alternativa” enfront de la “Medicina Institucional”, però el buldòzer de la industrialització aviat va destruir aquells somnis com altres fronts ficticis. I també els que intentàvem fer front a la medicalització, vam cedir amb bastant facilitat, i els beneficis que venien amb ella eren inevitables: tractaments reeixits contra malalties mortals, augment de l'esperança de vida (de la supervivència), etc. Els “sistemes sanitaris alternatius” es van convertir ràpidament en “sistemes complementaris” capaços de tractar alguns efectes involuntaris de la “autèntica medicina científica”, o almenys per a pal·liar l'estrès, per als qui podien pagar aquests luxes –per als pobres, aquí estaven el menjar d'escombraries i les consultes ambulatòries.

No estan entre els més hipocondríacos molts que qüestionen la “Medicina Oficial” ballant en contínues “teràpies alternatives”? Referent a això, Illich es referia precisament a un “nou agent patogen” per a finals dels 80: hi ha moltes maneres de reforçar la vulnerabilitat, la mortalitat de la naturalesa humana o la negació de la condició corporal. I per això potser és tan significatiu que, després de tantes alertes greus, com la del desastre ecològic, dels refugiats o l'insostenible sistema econòmic que ve, hi hagi una pandèmia que hagi posat en contacte directe amb la Realitat Occident. Aquest Oest comença avui a la Xina, capaç de dur a terme la biopolítica més ferma i despietada.

Llançar-se a aquestes preguntes és potser la més ingènua de les ocurrències. Davant la situació de pànic general que ens ve a la ment recordar les propostes d'Ivan Illich, no hi ha res més urgent, al meu entendre, que discutir sense límits sobre la salut i la malaltia en un moment aïllat i apocalíptic.

Juan Gorostidi Berrondo