Lluny estan els temps en què parlàvem del coronavirus i rèiem. Moltes coses han canviat des de principis d'any, quan l'expansió de la pandèmia ha accelerat la crisi capitalista, ja estabilitzada. Prenent la nostra salut com a pretext, els Estats que constitueixen l'instrument de la burgesia han aplicat mesures polítiques autoritàries, adequant el nostre dia a dia al ritme que els és necessari. Veure la decisió d'aquest segon confinament no és més que veure que en lloc de garantir la salut dels treballadors, els propietaris del gran capital han preferit assegurar l'acumulació dels seus guanys, seguint la producció. Per a això, la classe treballadora que explota es veu obligada a anar al treball, ja que la set de la taxa de guany sobrepassa la salut del proletariat.

Els temps de crisis suposen una profunda reestructuració de la societat. Perquè la burgesia conservi la seva capacitat d'acumulació, és necessari accelerar l'explotació del treball. El toc de queda, els confinaments i, en general, altres mesures restrictives per al control social no es poden entendre ni lluitar fora d'aquest context. Aquesta ofensiva capitalista ha donat lloc a dos fenòmens: l'extensió de l'empobriment general i la violació de les llibertats civils i polítiques.

Quant a l'empobriment, la desarticulació de la classe mitjana havia començat abans de la crisi sanitària, en el context de la crisi general del capitalisme. Una sèrie de drets i comoditats que es van adquirir en l'estat del benestar després de la segona guerra mundial es van esvaint gradualment —per exemple, a través de la reforma de les reserves, les autoritats pretenen eliminar alguns d'aquests assoliments socials, augmentant l'explotació dels treballadors i desestabilitzant les seves condicions de vida—. D'aquesta manera, una massa ampla es proletaritza més, ja que no pot mantenir el seu nivell de vida anterior, mentre que l'altra, volent mantenir la seva vida anterior, es converteix en còmplice de l'ofensiva burgesa. Per exemple, molts membres de la classe mitjana han tendit la mà a la política institucional, en lloc de promoure una organització que garanteixi el benestar dels i les treballadores. És a dir, la crisi capitalista i els canvis en el context de la seva COVID-19 suposen aprofundir en la bretxa entre les dues classes antagòniques. D'una banda, hi ha polítics professionals, capital financer i grans empresaris, és a dir, dirigents d'un model de producció capitalista que domina el món. D'altra banda, la classe obrera que, sent majoritària, ha de sotmetre's a les decisions d'uns pocs. No obstant això, aquest fenomen generalitzat de l'empobriment no s'estén únicament a l'àmbit econòmic. I és que, com l'empobriment suposa una pèrdua de recursos, porta al treballador a prendre una opció de vida concreta, allunyant-se de les llibertats i convertint-se en un subjecte limitat. La pobresa i la falta de llibertat són dues cares d'una mateixa moneda.

A més, la burgesia arrabassa al treballador totes les seves capacitats revolucionàries i organitzatives, ja que en aquest embalum els mitjans presos violen les llibertats polítiques. Amb el toc de queda o mitjançant el confinament, la llibertat de reunió ha quedat clarament limitada, la qual cosa ha eliminat la possibilitat de portar endavant el treball polític, obstaculitzant l'execució de l'organització proletària. La pràctica de la política se'ns embeni com un acte criminal als qui volem organitzar-la fora de les institucions públiques capitalistes, calcigant el dret a l'expressió i a la reunió. Exemple d'això serien les amenaces als periodistes de la llei francesa que està en el camí de prohibir la difusió d'imatges i vídeos de la força policial, així com les condemnes de presó o d'identificació en les mobilitzacions.

Les nostres llibertats civils també són excloses en aquest moment: el dret a moure's és restringit i el control social ampliat, amb la coacció dels certificats i la presència constant de la força policial, tant en la via com a la frontera. Han arribat a establiments hostalers i comerços “innecessaris” i han llevat els espais que teníem per a socialitzar-nos, alimentant la distància social entre nosaltres. És evident que cal actuar contra la pandèmia, però les mesures que s'han adoptat no protegeixen la salut, sinó que calciguen a la classe treballadora, generant mancances físiques i psicològiques. Per exemple, —tret que tingui la dada d'Ipar Euskal Herria— el nombre de depressions en l'Estat francès s'ha multiplicat des de setembre.

Fins i tot en aquesta greu situació, és legítim reivindicar la salut per a tots i totes, així com la garantia de les llibertats i drets fonamentals. Estendre la salut a totes les persones suposa la garantia d'uns drets fonamentals i hem de continuar reivindicant fermament la defensa de les nostres llibertats, al marge de les mesures i lleis que ens imposen, perquè la llibertat real és l'emancipació del proletariat. És imprescindible parar la dictadura de la burgesia en la qual vivim perquè l'acumulació de capital no controli la nostra vida, per sobre de la nostra salut, llibertat i necessitats bàsiques. Per això, lluny de ser utopia la unió de la classe obrera, aquest model de producció capitalista hauria de ser el paper de tot l'oprimit perquè el proletariat es desenvolupi com a subjecte polític i revolucionari, obrint el camí a l'organització de classes.

*Elixabet Etxandi Goienetxe

És membre del GKS d'Iparralde