En el sector sanitari es poden trobar diferents definicions i descripcions de la qualitat, però en la definició que utilitza l'Organització Mundial de la Salut (OMS), amb un enfocament sistèmic es divideix en sis criteris: eficàcia, eficiència, abast, acceptabilitat, equitat i seguretat. Cadascuna afecta a les altres i totes estan íntimament unides.

L'abast seria oferir el servei en temps i lloc adequat, és a dir, proporcionar els mitjans humans i tècnics necessaris en el lloc adequat i en el temps adequat. És tan important que també es recull en la legislació. El Decret 65/2006 de la CAPV, per exemple, estableix els terminis màxims d'accés als procediments quirúrgics programats i no urgents, que no poden superar els 30 dies en el cas de les cirurgies oncològiques, els 90 dies en cirurgia cardíaca i els 180 dies en el cas d'altres intervencions. És evident que l'espera, una de les parts més importants de l'abast, està integrada en els paràmetres de qualitat habituals i se li dona prioritat en la gestió de les organitzacions sanitàries. De fet, el 30% de les reclamacions o queixes dels pacients procedeixen de llistes d'espera. Però, s'avalua correctament?

Les llistes d'espera s'avaluen per especialitats de les unitats de servei. No cal dir que això sigui molt important, per a saber on es poden detectar les deficiències. On les necessitats, els recursos allà. Però la medicina i l'atenció sanitària en general no haurien de centrar-se en les especialitats sinó en les persones. Aquest és el nostre objectiu: atendre les persones, no a les malalties. I hi ha variables socials que condicionen totalment la salut, com el gènere, el sexe, la classe social, el lloc de residència, les condicions de treball, l'origen, l'ètnia i l'idioma.

El gènere és clau en qualsevol sistema de salut creat en una societat masclista. Conec al pacient que va sofrir un còlic renal al qual se li va practicar la litotrícia a tota velocitat a l'Hospital Galdakao-Usansolo. El pacient el recorda d'agraïment, per descomptat. No fa falta dir que aquest pacient és un home, com el metge que li va atendre. Difícilment trobareu a una dona que rebi una atenció tan primerenca entre els homes. No esmentaré, per exemple, el cas que hem vist en les xarxes. Era la d'un amic, una dona, a qui deien diverses vegades que tenia ansietat, fins que per fi van trobar un càncer d'estómac molt estès. Massa tard: va morir de càncer. No ens enganyem: En Osakidetza hi ha relacions de poder (entre professionals i pacients), jerarquies (entre professionals) i processos de socialització (tant d'usuaris com de treballadors). No escrita, però regeixen les normes socials vigents i, per tant, els prejudicis, els estereotips, el racisme, el classisme, la lingüística (metge basc o bon metge?) Dominen. També el masclisme.

Explica-li-ho i reflexioni. Vaig fer la meva especialitat a l'Hospital de Galdakao-Usansolo fa vint anys, i ara la majoria dels treballadors, inclosos els metges, són dones. Personal, però no director o cap de servei: director de gestió clínica, director gerent, director mèdic, cap d'urgències, cap d'urologia... són homes. La salut és seriosa i sembla que cal actuar amb sentit comú.

Però anem al gra. Què té a veure ser dona amb les llistes d'espera? Això és, no té res a veure perquè no s'ha estudiat o no es vol veure. Com s'ha dit, les llistes d'espera s'analitzen per especialitat (d'agrair), però no es tracta la mostra correctament: gènere, sexe, localització, nivell social... I com a metge, m'agradaria saber si les dones han d'esperar més que els homes. I m'agradaria que aquestes dades anessin públics, que se sabés també en el Parlament de Gasteiz. No soc d'ahir, però... I soc metge. Sé que els diagnòstics poden variar (jo també els canvio). Poden dir-nos que les dones amb ‘càncer d'estómac’ no han d'esperar més que els homes per a ser ateses. No ens diran que potser el supòsit diagnòstic original va ser ‘ansietat’, o ‘malestar’, i que en uns mesos se'ls va diagnosticar càncer, potser una mica més tard que a homes honrats amb càncer d'estómac.

Per a acabar, m'agradaria donar una curiositat als pocs lectors que han arribat fins aquí, sobretot a les dones. En l'època en què era estudiant de medicina, els meus companys (molts d'ells simples erdaldunes de bona família, procedents d'escoles privades) van organitzar un equip de futbol anomenat Ovafat. Us cardarem a totes. En l'actualitat són especialistes o caps de servei. Els que gestionen les vostres llistes d'espera. Jo no soc feminista, no puc ser-ho, perquè soc un home nascut i crescut en la societat de l'època. Jo defenso l'atenció sanitària sobretot en basca. Però estic convençut que també en aquesta lluita les dones m'ajudaran. Analitzem amb rigor i rigor l'atenció que es presta a les dones; analitzem les llistes d'espera des de la perspectiva de gènere.