“De lluitar contra tot, vam aprendre a lluitar per alguna cosa”. Són paraules de Mabel Canyada, en la part inicial del documental. En els primers moments apareixen fragments no-do en la pantalla: Franco inaugurant la central nuclear de Garoña, explicant l'important que serà la central de Franco Lemoiz... Els temps de l'energia nuclear. A Hiroshima van morir 200.000 persones en els anys posteriors a l'explosió atòmica dels Estats Units, molts dels governants que deien que era el recurs energètic més útil possible. El Govern espanyol i Iberduero van plantejar així cinc projectes de centrals nuclears a Euskal Herria i en els suburbis: En Garoña, Lemoiz, Tudela, Ea-Ispaster i Degui. Si tots es posessin en marxa, com s'indica en la pel·lícula, la costa basca hauria tingut la major concentració de radiació a nivell mundial.

Pel valor de la vida, pel medi ambient, es va iniciar un moviment transversal contra l'energia nuclear tant al País Basc com en l'àmbit internacional. Aquesta ona, que va durar anys, havia fet moure's a tot un poble. Sempre pacífics per la seva naturalesa i portats pel somriure del sol.

Després de diverses preestrenes, la primera parada l'han fet a casa de Gladys, a Sant Sebastià, en el Teatre Principal. L'expectació era evident i l'espai s'ha omplert fins dalt. La directora Bertha Gaztelumendi i el guionista del documental Sabí Ormazabal, i l'ànima matter, han estat rebuts amb un aplaudiment d'aplaudiments quan han pujat a l'escenari i han ofert un recital d'agraïment a tot l'equip que ha treballat darrere de la pel·lícula. Tampoc ha estat necessari esmentar a Gladys, ja que hi ha molta gent que va viure de prop aquella època.

La pel·lícula recull els esdeveniments previs i posteriors a la mort del jove, i il·lustra el moviment social que va atreure a gran part de la societat basca de l'època. En el treball s'han documentat una infinitat d'entrevistes i imatges que expliquen els detalls de cadascuna de les centrals i del propi moviment. “El monstre es va quedar per al final”, diu un entrevistat en l'exterior de la central de Lemoiz. Una vegada suspesa la central de Deba i Ea-Ispaster, estava disposada a posar en marxa la central ja construïda en la costa biscaïna. Tal com es pot veure en el documental, Euskal Herria es trobava en un estat de flames.

El moviment ecologista era fort. Els activistes recorden que diverses centrals paralitzades, "malgrat haver construït Lemoiz, no podem deixar que s'encengui". Ho van donar tot perquè no ho encenguessin. Així, ETA també es va unir a l'activitat. Va haver-hi morts entorn de la central de Lemoiz, i l'ambient es va tornar encara més violent. Les injustes intervencions policials van ser encara més dures, i com diu l'amic entrevistat de Gladys, els membres del moviment antinuclear tenien clar que no havien d'utilitzar la violència. Així, no obstant això, el que va poder passar alguna vegada va ocórrer a Tudela. En 1979, després de l'accident nuclear de la rodalia d'Harrisburg (els EUA) i coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient, el 3 de juny es va congregar a Tudela una multitud que reivindicava la desmantellament del polígon de tir de les Bardenas. A punt d'acabar el programa del dia, va aparèixer la policia i es va abalançar, va envoltar als presents i van matar a tirs a Gladys de l'Estal, de 23 anys d'edat.

Per al documental s'han entrevistat desenes de persones que s'havien mobilitzat contra les centrals de Lemoiz, Tudela, Degui i voltants, Martín Zabaleta, l'activista antinuclear que en el cim de l'Everest va inventar el logo del sol antinuclear, Anne Lund.

Al final de la pel·lícula es recullen les contradiccions generades per la intervenció d'ETA, així com els diferents maldecaps i opinions que això va generar. ETA va arrabassar el poder al moviment popular? Què havien de fer els activistes antinuclears que s'oposaven a la lluita armada? Era possible que Lemoiz es quedés sense ETA?

Amb motiu del 40 aniversari de l'assassinat de Gladys, Gaztelumendi i companyia han realitzat un documental per a recuperar la memòria d'una lluita que per a moltes persones va ser traumàtica. Per a la memòria de la gent, fins i tot per a transmetre-la a generacions més joves si es vol convertir la memòria en una memòria col·lectiva. L'oblit la devorarà si no hi ha interès de les noves generacions.