El Dia de la Memòria i Barrionuevo ens porten els seus dies de memòria. Des del punt de vista de la memòria s'han fet passos importants en els últims anys a Euskal Herria. Està molt bé que la violència reconegui a qui l'ha portat de mil maneres. Però hi ha víctimes i víctimes, sempre han estat. En temps, per exemple, gairebé ningú es recordava dels guàrdies civils assassinats per ETA, i se celebraven grans funerals i manifestacions quan mataven als etarres.

El Pacte d'Ajuria Enea va donar la volta a aquesta situació a poc a poc, més tendra a mesura que ETA i l'esquerra abertzale se submergeixen en el forat negre. Però ni llavors ni avui, no totes les víctimes són iguals, excepte en el dolor i el sofriment. Ningú ha tractat mai per igual, ni els assassins –ETA o l'Estat–, ni la societat, ni la justícia. Les víctimes d'ETA i de l'Estat, aquí està fonamentalment la bretxa de desigualtat. És polític, no ètic.

Els pilars de la memòria són la veritat, la justícia, la reparació i no la repetició. I per això les víctimes són diferents, perquè en aquests paràmetres no s'actua de la mateixa manera. Més encara quan l'Estat espanyol s'obstina a repetir el passat. Són onze les postures inadequades de l'Estat des que ETA va abandonar la seva activitat armada en 2011, incompatibles amb la pràctica igualitària de la memòria (empresonaments, judicis, actitud davant els presos, falta de reconeixement de la tortura, secrets oficials...). Però no sols d'ell, l'Ertzaintza ha estat objecte de centenars de denúncies de maltractaments, fruit de la recerca realitzada pel propi Govern Basc, però ningú ha estat jutjat ni condemnat.

No hi ha futur si no és veritat, diu la memòria. La memòria és rebutjada, però també és una manera d'entendre el succeït. Però per a això fa falta molta generositat i bones relacions de força. L'esquerra abertzale va sortir del conflicte armat tal com va sortir, la qual cosa també ha influït notablement en l'àmbit de la memòria.

El 18 d'octubre de 2021 la “esquerra independentista basca” va fer una cèlebre expressió: “Fem nostre el seu dolor [el de les víctimes d'ETA], i des d'aquest sentiment honest afirmem que allò mai hauria d'ocórrer”. Fer-ho per si mateix o perquè així li ho demanen és molt diferent. Què vol dir sincerament que “allò mai hauria de succeir”? Que va estar mal ETA de Franco? O el de la mort del dictador? O ETA de qualsevol època? Que va estar mal l'obstinació armada? Per tant, també tota l'activitat d'aquell banderer ENAM? Des del punt de vista de la memòria, què és més constructiu per a la societat basca: parlar d'això sense risc d'anar a la presó i poder reflexionar públicament o utilitzar la memòria, sobretot, per a continuar engreixant el relat del guanyador?