Gregorio Ordóñez, regidor de Donostia-Sant Sebastià i líder dels populars guipuscoans, estava realitzant una trajectòria ascendent dins del seu partit i estava al capdavant de l'alcaldia de Donostia-Sant Sebastià. No era fàcil imaginar a un PP en l'alcaldia de Donostia, i era difícil que succeís de veritat, però no impossible. Els seus somnis no eren insignificants, en les dues eleccions de 1994 –les del Parlament Europeu i les del Parlament Basc– el PP va ser la primera força política de Sant Sebastià. Al maig de 1995 es van celebrar les eleccions municipals i al maig de 1995 va ser assassinat en un restaurant de Donostia-Sant Sebastià durant un menjar preparatori.

Amb aquest recorregut, els del pp es trobaven en l'escuma. A Espanya el pp s'estava consolidant i a Euskal Herria també. José María Aznar era ja el líder de l'oposició a Espanya i en 1996 va guanyar les eleccions a Felipe González, candidat del PSOE a la Presidència del Govern. En les eleccions al Parlament Basc de 1994, el PP va obtenir 11 parlamentaris –cinc més que en 1991–, en les de 1998 setze i en les de 2001, amb Jaime Mayor Orella al capdavant, va aconseguir el màxim històric amb dinou, convertint-se en la segona força parlamentària.

En aquest context d'auge dels populars, ETA va assassinar a Ordóñez a les mans de la seva banda terrorista. En 1988 al Pacte d'Ajuria Enea, signat per tots els partits majoritaris contra ETA, li va costar avançar, però una vegada arrencat, ETA es trobava fort per a mediats de 1990 i es trobava arraconada, i amb ella l'esquerra abertzale. Aquest últim, no obstant això, encara mostrava una gran força política i social. Però en l'esquerra abertzale les esquerdes eren cada vegada majors, ETA no aconseguia asseure's a negociar amb el Govern espanyol, mentre que l'Estat, cada vegada més colpejava amb més força.

De Bidart a Oldartzen

Un d'aquests grans cops va ser la caiguda en Bidarte de la direcció col·lectiva d'ETA Artapalo, en 1992. Un bon cop, però no suficient perquè se m'acostés. Els caps d'ETA haurien estat desmantellats una vegada i una altra per l'Estat, però l'organització armada s'havia reestructurat una vegada i una altra. En el camí de la feblesa d'ETA, va ser una dinàmica de molts anys.

Des de la dècada de 1980, l'estratègia d'ETA era la de negociar amb l'Estat, però després de les negociacions d'Alger no es contemplava i ETA va decidir fer un volt més al caragol de la lluita armada, i no de qualsevol manera: aquí està l'estratègia d'Olds. Va ser aprovada en 1994 dins d'ETA i va ser absorbida per la Mesa Nacional d'HB a dos dies de l'assassinat d'Ordóñez.

Què Llançar-se? Es trigaria molt a explicar, ja que es tractava bàsicament d'una estratègia que afectava a tot el Moviment d'Alliberament Nacional Basc (MLNV), però un dels pilars del seu pensament era: ETA no aconseguia portar al Govern d'Espanya a la taula de negociació, per la qual cosa calia estrènyer la pressió armada, i per a això hi havia diferents formes –també en aquest context es va iniciar el gran auge de la kale borroka–. D'una banda, ampliaria el marc de les seves accions i, si fins llavors es dirigia principalment a la policia i als membres de les forces armades espanyoles, d'ara endavant les accions d'ETA s'estendrien a polítics, periodistes, jutges o fins i tot a altres àmbits.

Per això, el d'Ordóñez va ser molt significatiu, perquè aquesta estratègia va portar a ETA, entre altres coses, a actuar contra desenes de regidors del PSOE o del pàg. El terratrèmol va ser molt intens en tota la societat basca i un dels més grans en la pròpia esquerra abertzale. A mitjan dècada de 1990 ja existia en el seu si un gran debat sobre la lluita armada.

Alternativa Democràtica: Renovació de l'alternativa CAS

En el si d'HB aquesta divisió es va reflectir en dues ponències: Iratzar, Patxi Zabaleta i altres militants que posteriorment se situarien en el partit polític Aralar. El primer va ser molt superior al segon (71-16%, segons HB). En les assemblees locals d'HB era difícil que prevalguessin les alternatives de les posicions oficials, a vegades, però poques; encara que en els àmbits socials de l'esquerra abertzale la visió crítica cap a la lluita armada era més àmplia, en els àmbits militants predominava la perspectiva oficial en general.

Des de llavors, si a Oldartzen li ha quedat un concepte fortament pegat, això és “la socialització del sofriment”. Emilio López Adán Negro destaca en el seu llibre La lluita armada a Euskadi que, no obstant això, no era el concepte utilitzat en els documents de l'esquerra abertzale, sinó “socialitzar les conseqüències de la lluita”.

El moviment Oldartzen, no obstant això, era una de les potes del nou moviment, seguit de l'Alternativa democràtica presentada per ETA en 1995, que pretenia dur a terme la renovació de l'Alternativa CAS. Aquest últim va ser l'eix estratègic d'ENAM després de la mort de Franco, des que en 1976 ETA el va presentar com a alternativa mínima per a deixar les armes. En el fons, segons Alternativa Democràtica, després de la negociació d'ETA amb el Govern espanyol, aquest últim havia de garantir el dret a decidir d'Euskal Herria, i després els partits havien de fer aquest recorregut. Era el punt de partida d'un plantejament que més tard vindria com a esquema de les dues taules de negociació, però que no entraria en vigor fins a les sessions de negociació de Loiola i Oslo.

Després de l'assassinat d'Ordóñez, ETA va fer esclatar una bomba a l'abril de 1995 contra el líder del pp, José María Aznar. El blindatge del seu cotxe protegia a ell i al seu conductor, però l'explosió va matar a Margarita González Mansilla, que estava en llit en un habitatge pròxim.