Són les flors que més m'agraden en aquesta època de l'any: els seus colors, formes i olor. A alguns li sembla una mala olor, però una màquina s'ha aromatitzat amb la intenció de simular la de les seves flors per a aixecar els collarets. I és que en olor la flor de la peonia és silenciosa, té vapor. No es pot extreure el perfum de la flor fins avui. L'obtenció del perfum de les flors de la suor ha estat una constant en l'agenda dels antics perfumers. Tots caminen desesperats pensant que les seves fórmules són úniques i diferents.

Els pètals de la flor s'han utilitzat com a tint fins abans-d'ahir; no eren barats les melmelades i els licors amb el color que van donar aquests pètals.

És un gran curvilini. El seu nom també li ve d'aquí: Paeonia. Agi danean, Paeos procedeix del metge mitològic, que amb aquesta planta va curar a Plutó i a altres déus de les ferides de la guerra de Troia. Les fulles, les flors, però sobretot les arrels. Té arrels gruixudes, grans reserves alimentoses, d'aquí, clar, el nom de “troncs”. Gràcies a la saca d'aquestes arrels es renova la primavera. Hi ha una superstició que prové dels déus i que es renova a conseqüència de la concessió de la lluna, i que brilla a la nit, protegint així les collites, els animals i els pastors. Aquestes arrels no han de ser retirades per l'amic de la peonia; el costum era retirar el sòl que cobreix, lligar fermament un cordó i retirar-lo tirant del gos. En això també tenim la tendència a evitar responsabilitats com la nostra, la humana, la masculina, i a culpar al gos.

Les filets i llavors de les arrels es ficaven en un fil i es vestien com a collarets o collarets per a combatre la malaltia. Els nens també els portaven per a estimular la dentició i alleujar el dolor. Salutacions per a salutacions al nostre país: cap a finals de juliol es reunien les llavors rodones de color vermellós. A la Xina és la flor de l'estat i és considerada com una de les plantes més apropiades per a la salut de les dones: dolor menstrual i trastorns, enrampades musculars, alleujament de la migranya, etc. També és símbol del vell regne d'Aragó, que sabrien alguna cosa.

Una altra creença molt coneguda és que les formigues per a obrir la flor dels ossos han de visitar el seu ull de flors o la seva pipilla. Un mite. Tot tipus d'insectes s'acosten al botó floral per a recollir el nèctar que segrega en els sèpals de la part inferior, ric en lípids, aminoàcids i altres components orgànics. Algú es nega a posar la pota prop de la casa per a no atreure formigues. Jo així ho vaig posar d'acord, amb l'esperança que els agradi més el de la sabata que el menjar que trobaran dins de la casa.

També se'n diu “astolilia” i “tulipa”. Crec que està confús. O?