Acolorits, brillants, de formes tan estranyes com belles, els nudibranquios semblen ser éssers arribats d'un altre planeta. Aquestes criatures nues del fons marí vesteixen els vius colors de les crestes de la dècada de 1980 i la moda arquitectònica dels grans noms de la costura parisenca.
La característica que dona nom a aquest grup és la coleta que tenen en la part posterior del cos, que els separa d'altres mars tranquil·les, és a dir, la branquilla nua. Aquesta trossa, igual que el grup, té formes molt variades: banyes, plomes, forma de pi, espiral… És com un ram de flors que envolta a l'anus, i compleix una funció respiratòria.
Tenen la capacitat d'alimentar-se de substàncies prohibides per a altres éssers marins, com els cnidaris (meduses, anemones, pòlips…) o les esponges verinoses. En ser immunes a la influència de les toxines que contenen, poden ingerir sense problemes les seves cèl·lules resumbantes.
Són tan belles, tan fascinants, tan verinoses. De fet, són parents de caragols i lleves (mol·luscos gasteròpodes), i aquests animals van perdre la seva petxina fa milions d'anys. A mode de protecció, a més de la pell gruixuda i abrasiva, segreguen un verí que no els falla per a defensar-se, a través de les glàndules cutànies.
Veurem taques, ratlles i arraps de tela cara que apareixen en els cossos nus dels nudibranquios, com si fossin llenços. Els colors intensos alertaran de les captures: “Atenció! No et convé que m'engoleixes”. La desfilada de moda més elegant del fons de la mar està dirigit, per tant, als depredadors. Però no per a atreure's entre ells. De fet, els nudibranquios són cecs. Els seus ulls minúsculs a penes poden distingir la llum en la foscor. En lloc d'això, porten sobre els seus caps uns additius sensorials anomenats rinóforos: dos ramitas, com si fossin orelles de conill, per a detectar sabors i olors, per a aconseguir menjar i fins i tot per a buscar un membre de la mateixa espècie reproductora (per a detectar feromones).
De fet, encara que són hermafrodites, perquè es produeixi la fecundació és necessari unir dos exemplars. Encara que siguin els dos sexes en el mateix cos, prefereixen alternar entre dos i no sols. En l'època de posada, l'escultura artística d'ous que genera cada espècie és també un símbol d'identitat.
La més coneguda és Felimare cantabrica, una espècie típica de la mar Cantàbrica i amiga dels bussejadors en la nostra costa. Encara que pot arribar als onze centímetres, el normal és trobar exemplars d'entre 3 i 5 cm. A l'esquena presenta un cridaner color blau, amb dues ratlles grogues brillants, una que comença en els rinóforos i travessa tota la longitud del cos, mentre que l'altra envolta la vora del cos. Té un tatuatge sobre el cap, entre els dos rinóforos, l'ancora o forma T que ens serveix per a distingir l'espècie.
Les brànquies són de color blau fosc, amb forma de fulla de roure per a ampliar la superfície i així complir perfectament la funció respiratòria.
El nostre petit oceà serviria d'inspiració per a les passarel·les de Jean Paul Gaultier. De quina altra manera, el mocador icònic del seu mariner?
LA CALMA CANTÀBRICA (Felimare cantabrica)
GRUP: Mol·lusc/Gasteropodo/Nudibranquio.
TALLA: 3-5 cm.
ON VIU? Al Cantàbric, en fons arenosos de poca profunditat i a un quilòmetre de profunditat.
Què menja? El Dysidea s'alimenta de fragilis esponja.
FECUNDACIÓ: Són hermafrodites però es fecunden per parelles. La posada es fa en espiral, en una cinta de color blanc. Les larves neixen al cap de set dies, a una temperatura de 22 °C.
NIVELL DE PROTECCIÓ No està protegit.