Aquesta notícia ha estat publicada per la revista Alda i l'hem portat gràcies a la llicència Creative Commons.

Amb aquest pretext -la passió i l'afició per l'escriptura– hem reunit dos germans, en Asteasu, en aquest Obaba oníric d'Atxaga. Ens van obrir la casa dels Irazu, i comencem una conversa de dues hores en un matí plujós, en un possible Obaba, però amb dos germans reals. Al cap i a la fi, són dos germans d'Obaba.

Som a la vostra casa de la infància. Hi ha quatre anys de diferència entre vosaltres (Bernardo és quatre anys major), però molts records seran compartits...

Bernardo: Sí, abans són records d'infància. Vam anar a viure a Andoain quan era adolescent, i vaig passar la meva joventut a Bilbao, després a Vitòria i en altres llocs. És important analitzar com canvia la memòria. El que ens passa en la infància queda clavat, i per això recordem millor el que va succeir llavors, i les coses d'aquesta edat no es poden oblidar. No sols és qüestió de temps, sinó de relació amb l'espai.

Als catorze anys, per a anar a classe, havia d'anar d'Asteasu a Villabona amb bicicleta, de Villabona a Donostia amb tren, una vegada arribats caminant fins a La Salle… Per a estar en classe a les 9 del matí havia de sortir del poble dues hores abans…

Ramón: Quan vam ser a Andoain -tenia 8 anys- va ser per a mi una espècie de treva de la infància. L'ambient d'Andoain i sobretot el de Lasall se'm feia absolutament estrany. No obstant això, en aquella època no era el més normal aprendre a partir dels 14 anys… Vam tenir aquesta sort. Aquí, al poble, era molt difícil per a la gent dels caserius manar als seus fills a l'exterior per a estudiar. Era una fortuna en aquella època.

B: És cert, però a la nostra casa li donaven molta importància als estudis. La meva mare era mestra, sí, però el meu pare era fuster, i també ell tenia molt clar que havíem d'aprendre. A més, els pares van fer un gran esforç.

Avui som a la vostra casa de la infància, al vostre poble. Ha canviat molt aquesta zona?

B: Ens sentim profundament inclinats a utilitzar generalitats. Diem “Guipúscoa, Euskal Herria”, etc. Però això està molt lluny del mapa de la realitat. Per exemple, per a mi, anar d'Asteasu a Andoain va ser el canvi més gran de la meva vida, encara que vaig estar a 5 quilòmetres de distància. Aquí la política no era res, ningú parlava d'això.

En canvi, a Andoain, en la dècada dels 70, hi havia 19 equips clandestins. M'ho van explicar en arribar. I entre ells, tres grups troskistas! I només un d'aquests grups troskistas a Andoain… i a Saragossa! estava arrelat.

El que vull dir és que aquestes realitats diferents, en general, estaven a Guipúscoa. Però eren realitats terriblement diferents. Els mapes de vida i trànsit són diferents.

R: Jo vaig conèixer el moviment antifranquista de la mà de Josetxo (Bernardo), sobretot quan ell se'n va anar a Bilbao a estudiar en la universitat. Jo tenia uns 14 anys, vivia a Andoain llavors, i el meu germà ens portava notícies d'aquella política de mobida…

B: D'altra banda, les sagnies intergeneracionals eren molt grans. Contaré una anècdota per a aclarir-ho. Abans de la legalització de la ikurriña, Ramón portava una ikurriña en una manifestació que va tenir lloc en la localitat guipuscoana d'Andoain. La mare i l'àvia miraven per la finestra i la mare va comentar: “Miri, miri, aquí va Ramón amb la nostra bandera”. L'àvia va respondre: “Quina és la nostra bandera? Això és?” (rient...).

El compromís amb la literatura, quan i com sorgeix?

B: El compromís amb la literatura no és una cosa que ocorre al principi. El primer és llegir, després escriure… Però això són aficions. I el que realment importa és com sorgeix aquesta afició a la lectura. Sense això no hi ha compromís amb la literatura, per descomptat no hi ha res.

En el meu cas, gràcies a un nen que va venir a viure de Sant Sebastià, vaig tenir accés a molts còmics, perquè tenia una col·lecció increïble. I vam anar a la seva casa a trossejar còmics. Si aquell noi no hagués viscut en Asteasu, on estaríem avui? L'anècdota és més llarga. 40 anys després, el meu editor em va comentar, casualment, que estava treballant molt bé en l'editorial Plaza i Janes, i que era del meu poble, concretament d'Asteasu. I aquell noi!

Això i tenir a mà la biblioteca pública d'Andoain em va empènyer a llegir. Per tant, per a mi, llegir i escriure eren i són aficions. Després, circumstàncies i altres circumstàncies íntimes em van portar a ser escriptor. Però sense llegir, no hi ha res més.

R: En la meva memòria combino la politització i la militància contra el franquisme, d'una banda, i l'afició a la lectura, per un altre. Un any, vaig passar del batxillerat a la formació professional, a Don Bosco d'Errenteria, i em van convalidar moltes assignatures. Això em donava bastant temps lliure i de la mà del meu germà vaig rebre l'afició i la predisposició a la lectura. Vaig començar per la seva recomanació amb escriptors dels Estats Units: Raymond Carver, Dasshiell Hammett, Ross Macdonald, etc…

Com van compaginar la literatura i la política?

R: En aquella època, en 1970, es va produir el procés de Burgos, i aquest pot ser el meu primer record polític, de manera directa. Un dissabte, als carrers d'Errenteria, vaig tenir un embolic tremend... i entretant estava submergit en la literatura negra.

B: Jo recordo molt bé el procés de Burgos. Era la primera manifestació de la meva vida. Bilbao. Els alumnes ens vam anar de Sarriko cap a Deusto, es van produir incidents i vaig rebre un cop de porra en una orella. Després, com per a construir un relat heroic, i com estic una mica sord per aquesta orella, vaig pensar que havia de ser l'efecte d'aquell cop de porra. Però quan vaig ser al metge, em va desmentir aquella hipòtesi… Malgrat aquesta anècdota, el més important és la terrible politització que es va produir llavors.

R: Res més començar en la universitat, amb 18 anys, em va tocar passar un temps en la presó (tres mesos), en 1973-74, per repartir-me propaganda política.

B: Una vegada que vam anar a visitar a Ramón, ens va dir: ‘Sent, algú que camina per aquí, escriu en basc millor que tu’… I era Koldo Izagirre.

R: Les detencions de llavors eren molt freqüents i fàcils. Una vegada, amb un de nosaltres, queia tota la gent que ens envoltava, en efecte va dominar. Al costat de Koldo Izagirre, el nostre germà Iñaki estava en un grup d'estudiants abertzales i quan el van detenir, el van detenir al costat d'un altre dels membres del meu grup. Així es va allargar la corda de les detencions. Quan estava en Martutete, el meu germà em passava els llibres: La condició humana (André Malraux), Alicia al país de les meravelles (Lewis Carroll) i Retrat de l'artista adolescent i Ulisses (James Joyce). Aquests llibres van recollir l'atenció i curiositat de Koldo. Fins llavors no li coneixia.

B: En el camí cap a ser escriptor, el més important és veure els vostres escrits publicats. Imagina't que entre els quatre fronts que tenia ETA de l'època, també hi havia una cultura. Més tard, aquest front va crear la revista ‘Hitz’ (crec que aquest era el nom), i jo vaig col·laborar en ella. Naturalment, Txema Larrea era a prop. Una curiositat: En 1974, també vaig demanar a Xabier Lete un article per a aquesta Paraula… i em va dir que sí! Aquest és l'atrevit, l'atrevit, el que pensa.

La relació entre la literatura i la política pot ser fructífera? O es convertirà sempre en una relació de servitud?

B: Al cap i a la fi, tot és polític, però dir això no descriu res. Jo crec que hi ha una gran diferència entre fer política i el paper d'un escriptor. El polític sempre tendeix a la generalitat: vol comptar amb el poble, amb la classe treballadora, amb la societat. La literatura, per contra, busca detalls, coses concretes, detalls. És l'univers dels matisos. Si jo, com a escriptor, partgo d'una generalitat (per exemple, de la situació de la classe obrera) per a escriure un llibre, no arribaré a cap part, segur.

En literatura, cal prendre el camí just en sentit contrari. Per tant, pots prendre la vida d'un treballador, partir d'aquests matisos, i arribar a comptar una cosa universal. Per descomptat, no és fàcil.

En aquest món, on queda el sindicalisme?

R: Hi ha coincidències entre el que jo penso sindicalista i el literari. Per exemple, que les dues han de ser autònomes. Cap dels dos pot estar subjecte a altres interessos polítics: han de mantenir l'autonomia de dir i fer el que vulguin. I al fil del que diu Bernardo, el sindicalisme, igual que la literatura, ha de partir dels detalls, del que passa en una empresa i de com està la gent. La realitat és la matèria primera indispensable.

B: Això no vol dir que hàgim d'estar aïllats. Aquí està, i tots ho coneixem, el model aristocràtic de ser escriptor que mira el món des d'una talaia. El model contrari es diu ‘democràtic’. L'autor d'aquest model tracta d'estar prop de la gent, no sols a l'hora d'escriure, sinó també a través de conferències, converses, etc. He dit moltes vegades que en algunes qüestions tinc confiança amb el sindicat ELA, però això no vol dir que treballi per una determinada organització o sota la seva dependència. En el moment de crear, a l'hora d'escriure, cal actuar amb total autonomia. El treball de creació és individual.

La literatura és útil per al sindicalisme?

R: He tingut molta sort amb el meu germà major. És a ell a qui dec, en gran part, l'afany de llegir. Des dels meus temps de col·legi he tingut l'oportunitat de seguir de prop els llibres que vaig deixar, els consells de lectura, els seus escrits. Aquesta afició m'ha ajudat molt personalment, i crec que pot ser eficaç per a la formació política i sindical dels militants. La literatura també ens aporta un valuós coneixement de la realitat.

Ha estat vostè prop dels llibres de Bernardo, tal vegada fins i tot dins?

R (rient): Alguna vegada he identificat a algú en llegir els llibres de Bernardo. Però un personatge complet copiat de la realitat, no. És cert que els escriptors són molt tramposos (rient, també Bernardo) i que amaguen molt bé a personatges, vivències o el que sigui, heretats del seu entorn.

B: Bé, alguns pensen que escriure és com Thermomix: tu fiques uns elements en la màquina i d'aquí surt una novel·la o un poema. Doncs no. Fins al més estúpid escriptor té mil elements al cap. Això, els més estúpids, imagineu-vos als altres. Tanmateix, ningú tria el component que estarà involucrat. Tal vegada un succés o pensament de cinc segons és suficient per a iniciar una història. Per a explicar-ho millor: l'escriptor són dues persones diferents.

I com es diferencien?

B: Un escriu i l'altre passeja, imagina, llegeix… I la màquina que tria els elements o components va pel seu compte. Crec que està molt relacionat amb l'inconscient. Al cap i a la fi, un escriptor no controla el que escriu i escriu des d'un punt sense temps. Això sí, quan comenci a escriure alguna cosa, la primera línia et marca com seguir. Es crea un codi entre escriptors i lectors. Si surts del codi, pagaràs...

En la revista Erlea, dirigida per Bernardo, van aparèixer dos articles escrits per Ramón, i així descobrim l'escriptor de Ramón…

R: Jo mai he estat molt hàbil en temes d'escriptura, però per necessitat, he escrit alguns per responsabilitats sindicals. Però sempre en el mateix format, és a dir, textos relacionats amb l'acció sindical: per a corregir assemblees, per a fer cursos o informes... Però en el cas de la revista Erlea era diferent, havia d'escriure un relat d'un terrible succés a Andoain, es va produir un incendi en un edifici ocupat per diverses persones i dues persones van morir. L'edifici era un pavelló industrial abandonat fa temps i no complia necessàriament els requisits mínims per a poder residir en ell.

Quan ocorre una cosa així, el primer que imaginem és que la situació de la gent marginal és deplorable. Però de seguida vam saber que la majoria de les persones sense llar que vivien allí eren treballadors normals, que treballaven de precari, de netejadores, de chatarrerías o similars.

Jo no sentia en absolut que al nostre país hi havia obrers que vivien en una situació semblant.

Quin era l'al·licient per a escriure?

R: Les reaccions que va haver-hi en els dies següents (inclòs l'alcalde) em van sobresaltar sobretot.

Des de l'Ajuntament deien que no mancaven de teulada, que els serveis socials coneixien la seva situació i afegien que per a arrodonir-ho tot s'havien quedat sense sostre després de l'incendi, ja que abans tenien protecció d'una teulada...

Llavors vaig comentar al meu germà que en aquell succés hi havia una història i ell em va retornar la pilota. Per què no escrius tu mateix? Per a mi va ser un treball molt difícil i laboriós, perquè no tenia experiència en obres semblants.

B: En aquell text de Ramón, com en tots els textos, l'edició d'Asun Garikano va ser de gran ajuda. Tots els textos són imperfectes i mai arriben a ser perfectes. Paul Valery deia que “els textos no s'acaben, sinó que s'abandonen”, i la veritat és rodona. Poden ser criteris diferents per a ser editors o escriptors, però en fer la revista Erlea no volíem fer una publicació per a l'aristocràcia literària. Vam tenir una altra tendència, i demanem col·laboracions amb els muntanyencs, sindicalistes, treballadors... sobre el que ocorre tots els dies i en molts llocs. És l'altre concepte de la literatura. Democràtic, en altres paraules.

R: Sí, era cert. També vaig col·laborar amb l'abella sobre els treballadors d'una subcontracta que treballaven en la neteja de Sidenor d'Azkoitia. La majoria eren immigrants, sobretot senegalesos…

Erlea era la revista d'Euskaltzaindia, i tu, Bernardo, vas treure 12 números com a director. En la portada, ho presentaves com “la revista de 1.700”, tal vegada el nombre de lectors potencials?

B: Aquell número 1.700 era molt positiu… Alguns m'han dit que era molt pessimista, però bo, l'Economia ja ho he après i sé el que estic fent sobre els números. Li diré que som unes 500 persones les que normalment compren llibres en basc, unes 500 en tota Euskal Herria; d'aquí, fins a 1.700, hi ha marge per a l'optimisme… Així és, encara que molts no vulguin veure'ls. Un periòdic com una abella necessita temps per a llegir, energia, ganes, etc. No soc un sacerdot per a aconsellar als altres el que els convé. Al contrari, vinc d'una filosofia marxista. Per tant, no vull assenyalar a cap culpable. Però, si us plau, no hi ha retòrica. La situació és com és: 500 compradors.

I on pot ser el fons d'aquest problema?

B: Li repeteixo el que va dir en un programa de ràdio. Aquells programes els feia en el programa de Maite Artola d'Euskadi Irratia, sota el nom de Zeruko kronikak. Contava el que havia vist durant els meus viatges al cel. Bé, en una d'elles em vaig trobar amb Luis Villasante, doncs, per descomptat, el Pare Villasante va ser directament al cel i allí està. Em va mostrar un lloc que semblava una estació d'equipatge en els grans aeroports, visible des del cel, però pertanyent al Purgatori. Milers de maletes voletejaven per les cintes transportadores. “Què hi ha en aquestes maletes?”, li vaig preguntar. Em va respondre: “Hi ha coses belles de la cultura basca, però alhora ningú les vol i són aquí tota l'estona”.

Això és el que passa amb la cultura basca. Hi ha moltes maletes, molts tresors en aquestes maletes, però ningú les buscarà. Els euskaldunes diuen que volen la cultura en basca, i es van d'excursió a les festes i festes a favor del basc. Però després, quan arriba el moment de conèixer els resultats d'aquesta cultura, un poema, una novel·la, un assaig, un article de periòdic, ai! No són de la seva opinió. Mira com parlen els ciutadans que apareixen en els programes de televisió. És evident que no han llegit una pàgina en tota la seva vida i que caminen en dificultats cada vegada que han de donar una explicació de més de 20 segons. Molts euskaldunberris, al contrari. L'accent no serà tan noble, però sovint poden parlar de qualsevol cosa.

I la solució?

B: En resum, el nostre problema no està en la producció, sinó en la distribució, en la difusió. Caldria fer un esforç per a posar la cultura basca davant la gent, com el plat de sopa en la taula. En cas contrari, es quedarà rodant per aquestes cintes transportadores durant tota l'eternitat. I les gents del cel, sí, poden esperar-se en tota l'eternitat. Nosaltres no.

R: No hem d'oblidar la importància de les traduccions, no sols en literatura, sinó en tots els apartats, començant pel sindicalisme. Per descomptat, hem de donar prioritat a la creació d'escrits en basc. Però quan això no és possible, és imprescindible una bona traducció. Tots els materials han d'estar disponibles en basc perquè el basc no es converteixi en castellà. En aquest sentit, el treball que realitzen Asun Garikano i altres traductors és exemplar. Per exemple, l'illa del Tresor traduïda per ell, podem gaudir-la en un meravellós basc.

De la literatura a la realitat actual i local: Euskal Herria és un oasi? Què hi ha darrere d'aquest discurs?

B: Déu o el diable estan en els detalls. En teoria es pot dir que estem bastant bé, però per a demostrar les teories cal confrontar-les amb la realitat. Hi ha moltes ones publicitàries en l'aire. Serà veritat que estem millor materialment que a Extremadura o en altres llocs. D'acord. Però aquesta teoria general no és la correcta, perquè aquí també hi ha molts ciutadans que estan molt malament.

R: Fins i tot si el món caigués, el Govern trobaria una manera de dir que tot va bé. Si es tracta d'un oasi basc, serà en el sector sindical, perquè el sindicalisme basc és molt rar en tota Europa. Un model autònom, fort i en lluita. Aquí hi ha alguns que viuen molt bé, però altres molt malament, i penso en joves, entre altres.

B: Sempre he valorat moltíssim que partim de la realitat. I en el treball d'un sindicat sempre apareixen xifres: ràtios, números, salaris… I, efectivament, la força del sindicat és l'acció, que en la realitat influeixi directament. Un dels problemes dels sindicats és, potser, els missatges recurrents. Aquí es necessita un canvi, sobretot en el llenguatge que s'utilitza. Els enemics ho han entès bé: les protestes dels treballadors ja no són protestes, sinó ‘queixes’. Per tant, fan del que és objectiu i col·lectiu una cosa subjectiva i individual.

R: Vist des del món sindical, hem estat històricament explicant els nostres diagnòstics i solucions entre els treballadors, però ara també hem de fer front a aquest diluvi lingüístic que ve de l'altre costat, per a no perdre'ns més en aquest procés de canvi de mentalitats. A més, el sindicat ha de ser un instrument valuós per a millorar la situació dels treballadors, tant dins com fora del centre de treball.

B: Em ve a la memòria un lema utilitzat a Escòcia: El cap és el camp de batalla més important de totes les guerres.