Els assistents a la presentació del llibre Rumarrean a Elgoibar van dir que la fira es quedarà sense plaça. Va baixar l'edifici i es va dirigir a la casa de salut, elegant. No hi ha rastre del nou mercat, sembla que no es respira. Amb l'elegant supermercat valencià que hi ha als afores de la ciutat, sembla que serà suficient: si té aparcament, també hi haurà una parada pública d'autobús en el portal. Un quilòmetre, doncs.

Els comptes de l'Eibar són diferents a les d'Asp. Pel que sembla, davant la pressió d'alguns veïns, l'Ajuntament va posar fi a deu anys d'agonia en la fira de baserritarras i la va col·locar en la Plaça Errebal. En ella també es troba la botiga Basagune, un espai dedicat a l'alimentació ecològica. M'ha semblat curiós, no obstant això, que no aparegués en internet res que fes referència a la fira de baserritarras o a Basagune. En la majoria dels casos, Errebal Plazia és una plaça pública de cultura i participació ciutadana, i així ho afirma el propi Ajuntament d'Eibar en la seva pàgina web.

Dubto que en el marc d'aquestes cultures i d'aquestes intervencions públiques els eibarreses entenguin que també existeix una fira de baserritarras. Errebal Plazia podia tenir una altra força per als baserritarras i productors. Si és a les valls pròximes, on estudiar. N'hi ha prou amb caminar cap a l'Urola o pujar per la vall del Deba per a trobar-nos amb projectes interessants en marxa; dos itineraris diferents que han anat en la mateixa adreça: les organitzacions més pròximes, els baserritarras i la ciutadania en comú assumint la responsabilitat de l'alimentació.

Desgraciadament, els que s'escolten sovint al carrer d'aquests projectes que reforcen a les comunitats no solen ser dolces: "També han rebut diners públics"... "fan competència deslleial a les petites botigues del poble, les tancaran"... A la comarca del Goierri no és més fàcil el que s'ha sentit. El carnisser d'un poble parlava amb satisfacció en el que l'elegant supermercat valencià obriria les seves portes: més oportunitats, àmplia oferta per a tots... Han passat dos anys des de llavors. Tindrà la mateixa opinió?Podem
portar el mirall i donar-nos la volta: on comprem els qui anem a fires i cooperatives a vendre les nostres pròpies verdures, carn, lactis, pans, etc.? Quantes cares coneixem en els nostres frigorífics i armaris? -Quants quilòmetres hi ha d'Atharry a Tardets? -em van preguntar.

A vegades ens resulta difícil distingir a l'enemic. En aquesta ceguesa de boira, no som capaces d'endevinar on està el poble, i ens dedicarem al tauró que menjarà, mans i alegre; seguint el somni d'arribar a ser tauró alguna vegada i en cap lloc, a l'autofagocialización.I per descomptat, l'acord entre la Unió Europea i Mercosur, signat el passat dia 6 a Montevideo, ens fa sortir de polleguera
als baserritarras –perquè és una cosa que ens fa sortir de polleguera–, i en les xarxes socials i en les altres, ens crema –i així deu–, perquè ens veiem a nosaltres mateixos en una situació de fallida, un cop més, l'últim? Perquè sabem, entre altres coses, que en aquest acord la indústria de la UE, les empreses farmacèutiques, les energètiques, etc., podran pagar amb facilitat aquests negocis, que suposaran el 82% de carn de boví, soia i altres productes agrícoles sense aranzel.

Però els insults ens faran oblidar que les cares desconegudes dels nostres frigorífics i prestatgeries estan lligades a aquest acord. Que estem omplint la nostra tomba amb cada euro que suposadament estalviem en els supermercats, sense deixar espai per al nostre cos.En el
context de les inundacions a València, he escoltat i llegit el vers d'Antonio Machado: Només el poble salva al poble.

Recordarem que nosaltres també som un poble? Sabrem distingir què és el poble?