He vingut a la recerca d'estabilitat a la presentació del documental Tetuan, d'Iratxe Fresneda, perquè em tranquil·litzin les àmplies panoràmiques i les imatges àgils que tant estimen al director. Tetuan parla de la migració, viatja fora de l'autobiografia del director i la seva família. En concret, a les vivències dels migrants Mohammed i Irina.
La pel·lícula està dividida en tres parts. La primera, que podríem haver considerat com la variant temperada de les Terres Baixes de l'autor, és la part més poètica i gruixuda. La veu en off de Fresneda es refereix a la fragilitat de la memòria, a la ferida de la migració i a la credibilitat de les imatges. El segon episodi guanya vitalitat, al mateix temps que triomfa la veu de Mohammed i Irina. Tots dos conviden a l'espectador a la seva quotidianitat íntima, els seus records d'origen, les seves dificultats i els seus plans de futur. En el tercer capítol de la pel·lícula, Mohammed i Irina ens porten al Sàhara i a Romania, respectivament, per a tornar a una pàtria sense visitar.
Per sobre de les formes més poètiques, Fresneda, de Tetán, presa un camí més humanista. Encara que no em convenç del to personalista amb el qual aborda el tema de la migració, sempre és un plaer submergir-me en l'imaginari i en la delicada fotografia del director biscaí. Aconsegueix una bellesa equilibrada en cada pla.
Des de Tetuan he fet onze parades aquest diumenge a la tarda de la mà d'Iratxe Fresneda: Texas, Almeria, Pamplona, Sàhara, Romania… Però, com he arribat a Mart?
Identificarem als culpables: Gene del Pou, Txomin del Pou, Mila del Pou i, l'última, Amat Vallmajor (per segona vegada, del Pou). Missió a Mart, l'indiferent del jove Amat Vallmajor, se situa en l'atmosfera futurista industrial. Igual que en Tetua, també competeix en la secció Zinemira. En la pel·lícula, Txomin ha de viatjar a Mart per motius laborals i demana al seu germà Gene que li acompanyi en el seu viatge. Una boira tòxica que es propaga ràpidament, màscares excitants, la dansa de la mort… El viatge d'aquest modern (o no tant) el Quixot que s'ofereix de tot. Mantenir la ment sana és un repte realment difícil en el Zinemaldia.
L'argument original que podia caure en la bogeria és perfectament perfectament justificat visualment. Així, gravada en 16mm i en blanc i negre, la cinta s'admet a si mateixa una aparent amplitud, protegida per les cançons dels Hertzainak i les divertides converses dels protagonistes irreverents que actuen sense guió. A més, com tots els punk vells, Missió a Mart també guarda el seu embalum cor. A causa de la malaltia de Gene, els germans han d'interrompre el seu viatge a Mart i passaran diversos dies a casa de la seva germana Mila. Les anècdotes juvenils i les profundes inquietuds obren una bretxa en la juganera melodia de la pel·lícula.
El 29 de setembre s'estrena a les sales de cinema el primer llargmetratge d'Amat Vallmajor, realitzat a l'Escola de Cinema Elias Querejeta (i també produït allí, entre altres). El diumenge calent Missió a Mart ha estat un refresc perfecte per a escapar una hora i deu minuts de la bogeria i ambició del Festival. Per a acabar, sembla que sí, que en Mart serà més alegre que en cap lloc.
Víctor Erice, guanyador del Premi Donostia enguany, pregunta als periodistes del Festival: “Sabeu quin és el suport d'imatge més permanent?”. La resposta no és el suport digital, no el fotoquímic, sinó l'oli. La pintura a l'oli evita la cicatriu de l'oblit millor del que... [+]
Com si va deixar el millor per al final, ha estat una carícia memorable 71. Here, del director belga Bas Devos, que he vist l'últim dia del festival. Stefan, un treballador romanès de la construcció, i Shuxiu, un investigador expert en molses i filles de migrants xinesos, es... [+]
En la vuitena jornada del festival, el cinema ha perdut tot ritual i tot indici de misticisme. L'experiència cinematogràfica s'ha convertit ja en part de la rutina: acreditar-se, acomiadar al personal de la sala i fer-lo directament al seient. Sense màgia, és un mer tràmit... [+]
Durant la cerca de localitzacions per al nou documental, Martín Benchimol es va trobar amb el castell, signe del capvespre de l'aristocràcia argentina. Fascinat, va voler conèixer a l'amo local. D'aquesta manera, i plena d'estranyesa, va conèixer a Justina, de pell bronzejada,... [+]