La bretxa de la societat de benestar que ha forjat la nostra vida ens porta a la crisi dels psiquismes humans que la sustentaven. La crisi dels psicismos (S. Bauman) s'està produint en un món líquid, juntament amb la vivència de risc i malalties (estrès, ansietat o depressió) que ha augmentat la pandèmia. El creixement de la riquesa material en el punt de mira és la crisi d'un patró de civilització que mostra un major creixement i la necessitat de fer més diners; el declivi del sistema de benestar que ha dut a terme una vida d'explotació desmesurada dels recursos materials. Heus aquí que l'insaciable desig d'aquest psiquisme radicava en un creixement il·limitat. Quan els indicadors de satisfacció dels consumidors després de la pandèmia voldrien confirmar el creixement d'aquest benestar, el presumpte benestar s'ha vist esquerdat quan hem pogut confirmar que s'està desenvolupant amb malestar psíquic i més malaltia.

Pel que sembla, el desig d'adquirir indefinidament la riquesa material del creixement de l'hiper venia a compensar l'enfonsament massiu i creixent dels ecosistemes mundials. La contradicció consistia en el fet que el sistema productiu global, necessari en un creixement sostingut, venia xocant amb els límits de la biosfera i els signes d'esgotament. Aquesta és la base de la crisi sistèmica que vivim.

Avui dia, hauria de preveure's la possibilitat de sembrar els fleixos més adequats entre les preocupacions pedagògiques, com no, fora de la mercantilització del sistema que considera a l'individu com a mercant o client, per a poder construir relacions més poderoses des de la societat/escola i per a poder desenvolupar una cultura d'acolliment i benestar. És a dir, tan important com un bon sistema educatiu és poder construir una societat educadora que faci front a la crisi sistèmica.

L'escola és una organització productora, productora de la subjectivitat humana. Productor fonamental de coneixements, representacions, pràctiques, pensaments, opinions, experiències, subjectivitats. Per tant, tots els agents educatius hauran de pensar i repensar de manera permanent el que estem produint i per a què, aprofitant no sols el coneixement i els espais d'aprenentatge eficaços, sinó també l'oportunitat de crear crítics i significatius. Davant la crisi sistèmica que estem vivint, el paper fonamental de l'escola actual és prendre consciència i treballar per a crear un altre subjecte. En un món de poca seguretat i maduresa per a la producció de noves identitats, des de l'escola s'afronta l'exigència d'una adaptació permanent per al desenvolupament de les característiques culturals i lingüístiques de cada lloc en les noves generacions. El desenvolupament dels fleixos més adequats (els nostres propis) quant a bases emocionals, valors i relacions serà fonamental perquè el subjecte no es desplaci.

Ja vivim en una època de molta incertesa. La societat de riscos en la qual vivim O.Beck, provoca sistemàticament catàstrofes, ens fa més necessària que mai una transició soci-ecològica que limiti el progressiu enfonsament dels ecosistemes. A hores d'ara, el canvi social ha de ser entès des de la lògica de l'educació i des de la lògica de l'educació. De la mateixa manera que viu la societat, educarà als seus adolescents i adolescents. Educarem com vivim. En la societat de la incertesa, la subjectivitat humana es convertirà en la clau per a construir el futur.

Pel que fa a la innovació i la millora en l'educació permanent, la pregunta fonamental és la següent: Quin poble i societat volem per a les pròximes generacions? A quins fills deixem aquest món? El model social que prioritzarem per al futur pròxim exigeix avui un sistema educatiu a la seva mesura. Si a l'escola només treballem en el treball de reproducció social, quins canvis s'esperen d'això? En la conjuntura de reconduir el teixit socioeconòmic del nostre país, els límits i els problemes de l'educació no es resoldran només amb mesures tècniques i paradigmes pedagògics. La transformació de l'educació ens exigeix un canvi en les noves coordenades de la cultura social cap a un futur més viable, que prioritzi la qualitat de vida i estigui més disposat a canviar les formes de vida.

Caldrà crear persones disposades a reformular l'actual model de desenvolupament, no tan adaptades a les estructures socials i productives, sinó que desenvolupin i apreciïn el pensament crític i l'autonomia. La creativitat, la innovació, la motivació, el treball en equip, la capacitat d'acció, l'arrelament de la ciutadania de demà són imprescindibles si es desenvolupa des de les característiques lingüístiques i culturals de cada lloc; ciutadans i ciutadanes amb autonomia i pensament crític desenvolupat, amb una consciència soci-ecològica lleial. El sistema educatiu pot resultar de gran ajuda en aquesta cruïlla de crisi sistèmica per a avançar cap al nostre destí com a poble. És a dir, hauríem de pensar l'opció per l'una o l'altra forma d'educació en funció dels objectius que té Euskal Herria. En definitiva, l'educació dels nostres joves haurà de ser entesa sota aquest objectiu, no tant en funció de variables alienes a aquest. Miri, la nostra capacitat educativa és un recurs poderós en l'esperança de millorar la societat basca i les seves condicions de vida, en el camí de la creació d'un altre subjecte.

No obstant això, si no proporcionem una crossa adequada per a desenvolupar altres formes de vida a través de l'educació, la construcció de la nostra identitat la faran uns altres i, sobretot, el sistema global de mercat. L'articulació identitària comunitària després de la pandèmia serà decisiva, la capacitat de l'escola per a utilitzar la pedagogia crítica. Perquè basar les individualitats en el consumisme seria un error massa gran, perquè, malgrat tot el contrari, hem d'afavorir el caràcter intern dels nostres joves, en relació amb els projectes comunitaris més estimulants i l'interès col·lectiu.