Serra comença la seva intervenció dient que hi ha confusió i preocupació dins dels grups antilimitaristas perquè la resposta ciutadana a l'actual guerra d'Ucraïna no té res a veure amb la de fa vint anys, la de l'Iraq al febrer de 2003. Milions i milions de persones van sortir al carrer per a denunciar la invasió estatunidenca, cosa que no ha ocorregut ara. Posant damunt de la taula el moviment de les insubmissions, assenyala que un país amb una llarga història antimilitarista s'ha convertit en un desert. “Per què?”, pregunta Serra.

Diu que hi ha un altre tipus de guerra darrere de la desmobilització i l'eliminació de la resposta: la guerra cognitiva. La guerra cognitiva es produeix per la suma de la guerra psicològica i la guerra informativa, que actua a través de les noves xarxes socials i les noves tecnologies de la informació i la comunicació desplegades en els últims anys. A través d'idees falses i desfigurades influeix en els comportaments i pensaments de la ciutadania, i els camps de batalla són els nostres líders en qualsevol part del món.

Una altra variable que ens ha portat a no donar una resposta clara dins de l'esquerra és el canvi del tipus de guerra. “Els dolents no són els de sempre, els EUA”. És descendent de Vladimir Putin Lenin per a una part concreta de l'esquerra. Però ara, a diferència de la Guerra Freda, no hi ha grans diferències ideològiques entre totes dues parts. Ara és una guerra econòmica i geopolítica. Dos grans enemics lluiten entre ells, “un major que l'altre”, afegeix NAT, fent referència als EUA i a la Unió Europea. I aquesta situació ha generat un debat entre els pacifistes.

Al final, en torn de preguntes, un oïdor qüestiona aquest relat de la guerra entre els dos grans imperis. Afegeix que és limitat perquè en aquesta guerra hi ha un país invasor i un envaït. Serra li respon que Ucraïna és una marioneta en mans dels EUA contra Rússia i que els ucraïnesos són poc importants. Perquè el que està en joc és la superioritat a nivell mundial, on l'Imperi, amb la Xina com a principal enemic, està guanyant la guerra: la guerra d'Ucraïna ha portat la resurrecció de l'OTAN; ha afegit dos nous membres, Suècia i Finlàndia; s'ha vist que Rússia té mancances militars; Alemanya, com a fàbrica europea, ha deixat a un costat el gas rus i ha començat a treballar amb la indústria bel·ligerant en la resta del continent.

No obstant això, Serra creu que després de la guerra d'Ucraïna s'oculten altres fenòmens socials. Diu que estem immersos en una crisi econòmica, energètica i social. I tornant a la pregunta inicial, afegeix que la guerra cognitiva està creant generacions joves educades en violència i militarisme, acostumades a respondre amb violència a la inseguretat i als conflictes. Juntament amb la Llei Mordassa, que facilitarà el control dels aixecaments provocats per la crisi. Perquè, en definitiva, “aquesta guerra afectarà més els treballadors”.

 

 

 

 

 

 

Velasco ha recollit el testimoni de Serra en la seva intervenció mantenint conflictes socials, però en lloc d'aprofundir en la naturalesa de la guerra, ha ampliat el seu discurs aprofundint en la perspectiva antimilitarista. També ha subratllat que el capitalisme patriarcal i colonialista ric en cognoms necessita militarisme per a poder mantenir el control social, i en aquest sentit ho entén com a guerra social.

Coincidint amb Serra, “Qui gana en una guerra? Planteja la pregunta “Qui perd?” i afirma que les guerres no es diferencien de la guerra de classes, sinó que donen suport als processos d'acumulació i dominació dels rics. Així, ha arribat a la conclusió que les lluites socials que fem porten la pau.

“Com cuinar antimilitarisme en la guerra permanent?”. Velasco ha dit que hem de desmilitaritzar els nostres territoris, les nostres ganes i els nostres cossos. Per a això, el primer que cal fer és posar de manifest la militarització i els conflictes per a, a continuació, procedir a la desmilitarització. Cal trencar els recursos, econòmics, socials i ideològics que permeten la guerra. Des de la no violència i la perspectiva revolucionària que busca la pau social.

Per a això, ha posat damunt de la taula una sèrie de mesures per a fer abans, durant i després de les guerres. La justícia social, la cultura de pau i les eines necessàries per a resoldre conflictes, la sortida de l'OTAN i la reducció del pressupost militar fins a la seva supressió, entre altres coses, són necessàries. Difondre actituds antibèl·liques durant la guerra, protegir persones i organitzacions objectores de consciència a Rússia, Ucraïna i qualsevol lloc, no protegir a cap dels competidors, protegir els atacats, trencar vincles amb països competidors, etc. I després, treballar les solucions de conflictes i els convenis de pau.

“Quan la gent ens pregunta quina alternativa planteja l'antimilitarisme, nosaltres responem que portem dècades treballant”: reivindicant aquí i a nivell internacional la reducció de la despesa militar, impulsant la desobediència civil, denunciant i obstaculitzant la indústria i el comerç armamentístic. Però subratlla la importància de treballar en això la construcció d'alternatives: la penetració d'espais autogestionats, la construcció de la sobirania alimentària, energètica i comunicativa i la lluita per la justícia social. Tot això és lluitar contra les guerres i la militarització i per la pau, ha acabat.