En el tema dels residus de Guipúscoa també guanyaríem, si el tema s'hagués tractat en un referèndum, independentment que hi hagi un resultat o un altre. Per tant, si es decideix per referèndum la construcció de la incineradora, sortirem guanyant com a poble, per decisió democràtica? Perquè s'ha decidit en referèndum una infraestructura que seria cancerigen, guanyaria el país, a pesar que s'han produït més càncers?

El cas de les parenceries d'Hondarribia i Irun també té una solució simple, per tant, segons aquesta lògica.

Que votin els ciutadans d'aquest poble si les seves esposes tenen dret a desfilar en la Parenceria. Si la majoria decideix que no poden anar a la parenceria, guanyaríem com a poble? Perquè s'ha decidit “democràticament” vulnerar els drets de les esposes, guanyaríem?

Es pot acceptar que votin els qui volen vulnerar els drets de les esposes? No.

Les mesures que posen en perill el complement són dolentes per a un poble, ja sigui votant o no.

Una política que vulnera els drets fonamentals és perjudicial per a un poble, independentment que es voti o no.

La democràcia no és votar. O no sols.

En les dictadures també hi ha hagut referèndum, i això no ha convertit a les dictadures en democràcies.

Democràcia és l'accés a tota la informació, transparència institucional, llibertat d'expressió i llibertat d'expressió. No és democràcia estar sota l'amenaça de la policia i la justícia d'un Estat que no és el nostre, estar ofegat sota la propaganda d'aquest Estat, estar atrapat en les xarxes de l'administració d'aquest Estat…

Durant segles, un poble que viu sota el comandament d'un altre estat no es troba en una situació democràtica.

Les votacions que s'organitzarien en aquesta situació no es farien en condicions democràtiques. Un poble té naturalment el dret de ser lliure, i l'exercici d'aquest dret és el mateix perir, ja que és negar la naturalitat de la llibertat.

Que la llibertat sigui arbitrària és fer legítima l'opressió.

Podem guanyar com a poble en els passos quotidians. Aquests passos quotidians fan o desfan el poble. Si llevem espai al basc en el món laboral, en l'administració, en els mitjans de comunicació, en la vida pública… perdem. Si el basca presa noves àrees, som guanyadors.

Si es reforcen les xarxes i les col·laboracions entre empreses de les set províncies, guanyem com a país. Quan els mitjans de comunicació tenen com a eix i referència Euskal Herria, som més pobles; si s'actua per divisió institucional, no som poble, som perdedors.

En organitzar trobades esportives i campionats de tota Euskal Herria, teixim el poble. En afermar les relacions desenvolupem una visió de país. Quan mirem menys a Espanya o a França tenim més força com a país.

Quan sabem més de la nostra història, som més amos de nosaltres mateixos; quan la nostra geografia està interioritzada, estem més fortes…

Tot això es fa a través del treball diari (o no es fa). Aquest treball (moltes vegades silenciós, altres vegades sorollós) fa que el poble es converteixi en una major consciència. Sense això estem febles i, per tant, lluny de la llibertat.

Quantes més persones entenguin que cal reciclar, més gana el poble o la Terra, però no quan es vota què fer amb els residus, abans de prendre consciència de la necessitat de reciclar o de generar menys residus.

És el mateix amb el poble. La teulada difícilment es mantindrà en peus si no s'alcen les parets per davant.

Aquest article ha estat publicat per Enbata i l'hem portat a ARGIA gràcies a la llicència CC-by-sa.