Obra: Winona & Grace

Compañía: Khea Ziater.

Quan: 29 d'octubre.

On: Sala Juanba Berasategi de Pasai Donibane.

----------------------------------------------------------

La condició més senzilla per a sentir-se còmode sobre l'escenari és representar un personatge o situació. Tant l'actor que segueix el guió com el que sap que l'espectador està disposat a escoltar-lo no té por; l'adrenalina és la que pren el seu cos i el seu cervell. Però si tu anessis el que està en la mirada de tots?

Winona i Grace són dos actors en condicions molt diferents. Un és famós i no li falta treball, però l'altre només es deté en l'intent. L'obra barreja el pes de la fama i la càrrega del que no pot aconseguir, representa l'idíl·lic i mitificado món dels artistes, però aquí ningú està content. Els personatges volen criticar això mateix parlant de les seves vides de color gris i a partir dels seus arguments i vivències.

Les mestresses de la casa de la vida buida que el seu marit tracta com a nens i els cambrers d'una cafeteria que vol que la seva parella es casi amb ell, es van agafant el cotxe i fugint de la rutina de les seves vides, ficant totes les frustracions en el maleter. Aquestes línies formen la sinopsi de la famosa pel·lícula de Hollywood Telma i Louise, però estan directament relacionades amb la intenció d'Ainhoa Artetxe i Graciela Doniz. L'obra s'ha posat en diverses ocasions de cara a la ciutat nord-americana, fent referència directa a una segona: Night on Earth. L'actriu Winona Rider actua com a taxista en aquesta pel·lícula i rep en el seu cotxe a una prestigiosa directora representada per Gena Rowlands. Aquestes dues pel·lícules formen part dels personatges i de l'ambient de l'obra: el titular, el caràcter dels dos protagonistes, els fets i l'estil. S'endinsen de ple en un món a gran distància. La decisió és arriscada, que pot impedir que l'espectador entri en l'obra. Jo, almenys, m'he acostat al teatre bastant escèptica per a començar els títols, perquè no m'ha seduït, perquè precisament m'ha portat a Hollywood. Un saló de luxe i l'actriu que ha rebut a Goya trenquen el silenci inicial, que més tòpics m'han semblat. Però els creadors no han ocultat aquest propòsit en cap moment, sinó que l'han explotat i l'han portat al seu terreny.

Al mateix temps, han barrejat el teatre amb els llenguatges del cinema, i l'han encertat de ple amb això, perquè ha meravellat la posada en escena i ha donat sentit al drama. L'ús de pantalles i vídeos ha representat un món diferent que se suma al que s'estava veient en directe. I aquí comença a despullar la ceba: dues actrius que no saben si els agrada ser actrius. Cinema i teatre. Referències externes que inclouen. Pensaments i reflexions internes profundes que mostren la intimitat des de la distància de la pantalla. Intencions de creadors i personatges en secret. Dues persones sentides literalment, també metafòricament. Dos amics que no es coneixen. L'imaginari mític dels famosos, que també critiquen. I per a crear més submons, l'atmosfera de la droga. En definitiva, una realitat disfressada de ficció dins de la realitat.