Un nen veu un vídeo en el mòbil sota el seu llençol. Un home esvelt sense samarreta assegut en el llit: “Em dic Angel Rossi i soc actor porno. Porto un parell de mesos ensenyant al teu fill tècniques de dominació i com tenir-la dominada a la teva filla”. Es tracta de l'espot preparat per Emakunde per al 25 de novembre, que ha estat difós amb l'adhesió d'EUDEL i les tres Diputacions Forals. Després de les paraules d'aquest home se sent la veu en off d'una dona: “El porno és una escola de violència contra les dones. No deixem l'educació sexual en mans del porno”.

El departament de premsa d'Emakunde ha determinat a ARGIA que s'ha basat en un informe publicat per Save the childrenen en 2020. Entrevistant 1.753 joves espanyols d'entre 13 i 17 anys, la meitat afirma que s'inspira en la pornografia quan té experiències sexuals. A més, el 30% reconeix que aquests vídeos són l'única font d'informació sobre sexualitat.

Hem contrastat la campanya amb sexòlegs, educadors sexuals i pares feministes, que han respost amb paraules semblants: aporta una visió alarmista, simplista i reduccionista. Coincideixen en part amb el diagnòstic: el porno mainstream heterosexual és el principal punt d'arribada de molts nens i joves desitjosos d'explorar la sexualitat, la qual cosa reflecteix estereotips i relacions de poder sexistes. Però no comparteixen l'estratègia de demonitzar la pornografia.

De fet, tots ells han destacat la influència d'altres productes culturals (departaments, videojocs…) i institucions socials (quadrilla, família…) en les relacions sexuals i de parella dels joves. Llavors, per què tant de remolí amb porno? El professor de sexologia Bruno Martínez Incisex i Guratuz respon: “El sexe encén l'alarma especial. En Friends podem trobar missatges perillosos sobre les relacions, però les institucions no fan campanya contra les comèdies romàntiques”.

Segons Ibai Fresnedo, membre de la cooperativa Hiruki Larroxa, Emakunde ha pujat al tren del boom mediàtic del documental “La generació porno”, produït per EITB i TV3: “És innegable que existeix preocupació en la comunitat educativa i en els pares. Hem de treballar-ho, però no des de l'alarmisme, ni des d'un punt de vista amb un to sexófobo o erotófobo”, ha assenyalat. Coincideix Florència Arriola, promotora de sexologia floral: “El repte actual és l'accés de nens i joves a un porno sexista i violent, i la informació confusa que pot proporcionar-los. Però la solució no és posar el porno en el punt de mira, sinó garantir l'educació sexual integral des de la infància, perquè tinguin una mirada crítica al que els arriben aquests continguts”.

Els entrevistats han situat el porno en el camp de la ficció i les fantasies amb metàfores diferents: que els espectadors de pel·lícules de superherois no intenten volar o que els aficionats als videojocs d'acció no comencen a disparar. Així, encara que Arriola Porno és crítica amb la generació, valora positivament que els actors porno expliquin als adolescents els trucs que utilitzen per a representar determinades pràctiques: “Hem d'explicar a nens i joves que no són escenes reals i que les interaccions reals entre persones són més complexes”.

Mensajes banals i falta de plans estratègics

En 2017 es va posar en marxa a Vitòria-Gasteiz un projecte per a analitzar críticament el porno que els adolescents trobaven en Internet i conèixer alternatives ètiques, després d'haver resultat guanyador d'un concurs d'idees municipal: Guia didàctica Porno Eskola. Va ser presentat el 26 d'octubre i tancat el 18 de desembre per les pressions de la Federació d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes de Centres Concertats d'Àlaba.

La necessitat d'una educació sexual de qualitat és un missatge transmès per les institucions basques en la roda de premsa de presentació de la campanya del 25 de novembre, però tots els entrevistats han denunciat la falta de polítiques concretes. Norma Vázquez, directora de Sortzen, ha realitzat la següent lectura: “Quan les institucions diuen que l'educació sexual depèn del porno, què signifiquen, que els seus programes de coeducació han fracassat?”. Una crítica similar ha fet Fresnedo: "La campanya seria vàlida si l'haguessin presentat juntament amb un pla estratègic, però no hi ha fons ni intenció de posar recursos. Què ha fet Emakunde per a integrar l'educació sexual en la nova llei educativa?”.

Segons la sexòloga i tècnica d'igualtat, Aitzole Araneta, “a les institucions els agrada llançar missatges tan banals, però aprofundeixen molt poc en la comprensió de l'educació sexual”. Així, els tres sexòlegs denuncien la seva falta de reconeixement i respecte a la seva professió: “L'educació sexual ha de proporcionar eines per a comprendre la complexitat de les manifestacions del fet humà, la identitat sexual i la trobada interpersonal. Per a l'ensenyament de la biologia és necessària una formació en ciències, igual que en la nostra”, explica Martínez. “Em criden dels centres per a apagar els incendis, quan s'ha donat una situació preocupant, per a donar una sessió de quatre hores. Així no es pot treballar”, ha afegit Arriola.

Silvia Allèn és autora de la carda fanzine Mamà. Aquest follólogo i pare, com s'ha presentat per a aquest reportatge, considera fonamental que els alumnes treballin transversalment i a fons els valors d'alliberament i diversitat sexual, en lloc de limitar-se a les pastilles existents: “Per a quan una assignatura dirigida per persones amb formació? Per a quan deixar anar espais segurs sobre el propi cos, sobre la dignitat o sobre la paritat en la relació i el plaer?”.

Puritanisme i kinkifobia

La campanya d'Emakunde es basa en la següent dada: el 88,2% de les escenes pornogràfiques presenten violència física o verbal contra les dones. “No podem acceptar que la violència cap a les dones, la humiliació i la dominació es converteixin en una cosa natural. No podem permetre que es barregi el sexe amb la violència”, ha defensat Mirin Elgarresta, directora d'aquesta institució, en roda de premsa.

L'autor de la fanzine Mamà carda qüestiona la metodologia i la intenció ideològica darrere d'una dada d'aquestes característiques: “Quins criteris han utilitzat per a resoldre quines escenes són violentes i quins no? I qui ha fet la recerca, la Universitat de Navarra?”. Doncs bé, des del departament de premsa d'Emakunde ens han respost que han sortit del Treball de Fi de Grau d'una alumna de psicologia balear, i aquí trobem que la dada s'ha pres d'un estudi dels Estats Units en 2010.

En qualsevol cas, el discurs d'Emakunde es basa en feministes acadèmiques abolicionistes. Per exemple, Monica Alario Política sexual de la pornografia. En el seu assaig Sexe, desigualtat i violència, la pornografia defensa la necessitat d'erradicar la “apologia permanent de la violència sexual” per a avançar cap a la igualtat. Prova d'això és que les escenes que no respecten el rebuig de les dones tenen un èxit especial.

Andrea Dworking és una feminista radical abolicionista pionera en aquest corrent. “Pornography: men possesing women en el seu assaig de 1981 va defensar que la pornografia és l'eina de planificació i el resultat de l'agressió sexual”, explica Martínez. En l'altre extrem, la sexòloga ens recomana l'assaig Pornopositive de la productora porno ètica Paulita Pappel. D'una entrevista en el mitjà Exberliner prenem la següent cita de Pappel: “Moltes dones tenen fantasies de violació. Clar, això no vol dir que realment vulguin ser violats. No crec que el porno el promogui en la realitat. En canvi, convertir les fantasies sexuals en tabús sí que porta a les mancances de comunicació i informació, a les frustracions i, en el pitjor dels casos, a la violència real”.

Després de realitzar el Màster d'Estudis Feministes, Arriola va acabar la prostitució adaptant-la al llibre Putes, feministes i les meves contradiccions. “El feminisme institucional abolicionista tendeix a reivindicar la puresa moral. No entén determinades dimensions de l'eròtica, no accepta pràctiques en les quals la seva promiscuïtat o desig es consideren bruts. M'agrada ser humiliada en el sexe. No existeix sexe feminista, sinó relacions sexuals satisfactòries”.

Norma Vázquez respon en la mateixa línia al discurs contra l'erotización de la violència: “Qui decideix què és correcte i què no en el llit? Han d'existir carícies i romanticisme? Les dones no podem escalfar a veure o practicar sexe dur? Hem de defensar el reconeixement i l'apoderament, sí, però normalitzar el desig és puritanisme”. En aquest sentit, com a expert en violència masclista, considera una reculada el missatge difós per Emakunde: “Portem anys analitzant la violència com un problema multifactorial. No és cert que els nois vegin el porno i aprenguin a ser agressors, ni que les noies normalizen la violència per veure el porno. No és tan simple. Els agressors ho violen perquè senten poder i impunitat per a fer-ho, entre altres coses, per moltes resolucions judicials”.

Araneta afegeix que encara que la indústria del porno és molt criticable, convé valorar les interessants fractures que es donen en ella: “Per exemple, fins fa poc era impensable que en el porno heterogeni apareguessin pràctiques relacionades amb el cul de l'home”.

En la generació de porno, adolescents i adults parlen amb molt de desdeny d'orgies o de jocs penals barrejats amb la violència masclista. Especialitzada en minories eròtiques, Martínez s'enfronta a la kinkifobia en les seves xarxes socials: “Determinades pràctiques i desitjos es consideren absurds, en lloc d'entendre són simulacions i jocs”, explica.

A més, ha subratllat que els abolicionistes donen una imatge parcial, ja que en els jocs de dominació que apareixen en el porno apareixen sovint homes dominats per dones, o en el porno LGTBI+ es donen pràctiques sadomasoquistes. Creu que la quincalifobia s'uneix a la misogínia i l'homofòbia: “D'una banda, pensen que la sexualitat de les dones ha de ser fina i tendra. D'altra banda, no paren esment a la sexualitat de gais i lesbianes, potser perquè assumeixen les seves ‘perversions’, perquè les consideren subjectes desviats”.

Un dels eixos dels tallers d'Hiruki Larrox és analitzar el model hegemònic de sexualitat i criticar el marc disciplinador que aquest estableix. Així ho explica Fresnedo: “El model eròtic que promou l'heteropatriarcado és coitocéntrico, però sobretot moralista i normatiu. Les pràctiques, els cossos i els subjectes situats en els marges es presenten com a foscos o perillosos”. Diu que els adolescents els pregunten sovint per les pràctiques quink, però amb un to negatiu: “Em sorprèn que molts utilitzin el terme ‘parafília’. Els responem que el sistema de valoració de les pràctiques eròtiques canvia constantment segons els paradigmes culturals i socials del moment, per exemple, fins fa poc es considerava el sexe oral com parafín. Fluixegen!”.

L'autora del fanzine Mamà carda conclou: “El puritanisme no ens protegeix de la violència, perquè el puritanisme és la mateixa violència: perpetua el pecat i la culpa”. Així, ha posat en marxa una contracampaña entre els nens i joves del seu entorn: “Vull deixar clar que la curiositat no és dolenta”.

Pomada

Els sis entrevistats han assenyalat que la campanya d'Emakunde ofereix una imatge estereotipada i paternalista dels adolescents, i han destacat que els valors de llibertat sexual i de tracte són més elaborats pels joves que les generacions anteriors. Segons Araneta, “situar-nos el 25 de novembre transmet que totes les nenes són víctimes potencials i tots els nois agressors potencials”. “És una visió tremendament injusta dels joves perquè els nega l'agència”, afirma Vázquez. Fresnedo assenyala que a les escoles també els joves es queixen de la imatge que tenen els adults: “Diuen: ‘no tots som heteróneos’ o ‘no tots consumim porno de la mateixa manera’.

Arriola ha destacat també que les joves d'avui estan més empoderades gràcies al treball realitzat pel moviment feminista. Quant als nois, recorda el que li va dir un de 16 anys: “L'única cosa que ens ensenyen és que el no és no”. Tots tenen més coneixements, per exemple parlen d'identitats no binàries o d'asexualitat. “Busquen respostes per a comprendre els seus desitjos i sentiments. Reconeguem que estan en contacte amb el porno i que parlem d'alternatives, en positiu, centrant-nos en la diversitat”, ha defensat.

Així, els educadors d'Hiruki Larrox destaquen en els seus tallers l'existència de porno feminista, ètic o indie, així com la possibilitat d'autoproducció: “Els diem que és possible que cadascun creï el seu propi porno per al seu propi consum o per a compartir-lo amb els seus amics. Però posem l'accent en el dret a la privacitat sexual, no sols en el sexting, sinó també davant els mecanismes de control que estableixen els pares”. El problema és que cal pagar un porno alternatiu, mentre que els joves (i la majoria dels adults) recorren a plataformes no ètiques que ofereixen continguts gratuïts.

En qualsevol cas, Araneta afegeix que en aquest mainstream cada vegada està més present la diversitat corporal, la qual cosa és important per a les persones LGTBI+: “El porno pot ser important perquè els adolescents se sentin situats en l'univers eròtic i, en general, en l'imaginari social”. A més, reivindica la necessitat d'evitar la “tutela helcentrista”: “Els adults no hem de pontificar. Escoltem nens i adolescents: no són tuntos ni tan perduts. Acceptem la seva sexualitat, que no és tan coitocentrista ni orgasme-centrista com l'adulta”.

Per a Fresnedo, “hipocrita” és centrar el debat social sobre el porno en els joves: “En els tallers em presento com a consumidor de porno. Els adults hem de fer autocrítica sobre com entenem i vivim la sexualitat. Posem una pressió enorme en els joves: diem que el futur depèn d'ells, però el present està en mans dels adults i nosaltres som el seu model”. La generació porno li agrada del documental la comunicació dels seus pares amb els seus fills: “Si es treballa la confiança i la comprensió des de la infància, no arribaran airoses a l'adolescència”.

Però estan tots els pares disposats a educar als seus fills de manera positiva en sexualitat? Arriola no creu: “Malgrat la seva bona intenció, molts ho connecten amb la preocupació i la por, per la qual cosa seria de gran ajuda comptar amb l'assessorament de professionals”. En qualsevol cas, recomana una comunicació bidireccional entre generacions, basada en l'honestedat i la curiositat. Així ho viu Silvia Allèn en la seva maternitat: “Ens ve molt bé una mica d'humilitat: reconèixer que no tenim grans idees i que tenim molts tabús interioritzats. És un plaer créixer de la mà dels nostres fills!”.

Les claus de les mares feministes

Jonquera Alzugarai, fisioterapeuta, entrenada en sexologia i fundadora del model anatòmic Alooa:

“Soc mare de dos adolescents i a casa hem treballat l'educació sexual des de petits, com hem pogut. Hem deixat els telèfons mòbils quan ens hem sentit disposats a usar-los lliurement perquè no som partidaris de controlar-los: necessiten la seva intimitat, la seva llibertat d'experimentació i el desenvolupament del criteri. El seu cervell no és com els adults, necessiten emocions fortes, per això busquen noves sensacions al porno o a les drogues. El problema és que no es consumeixen com a ficció sinó com a educació. Les institucions han de fer el seu treball per a no deixar als adolescents a la deriva.

El seu cap, fill de 14 anys, ens ha dit que li agrada veure porno de tant en tant, i nosaltres som aquí, disposats a parlar. Per a mi són pitjors altres coses, com jugar des de petits a videojocs sexistes, alguna cosa que les institucions no treballen tant. Sempre s'ha consumit porno, jo també ho he consumit i això no m'ha afavorit la violència.

La campanya d'Emakunde ha sortit de la mà del documental Porno belaunaldia. És veritat que hi ha porno misogin i violent, però també porno ètic i feminista. Què fan les institucions a més de demonitzar el porno? Quines alternatives plantegen? En qui es responsabilitza? Amb els pares? En el model de societat? Som cínics! Molts dels quals es resisteixen al porno el consumeixen a casa. La reflexió hauria de ser molt més profunda i àmplia. En les pel·lícules romàntiques també hi ha violència”.

Clàudia Cantó, terapeuta especialista en llaços sexoafectivos:

“Si els nens veuen porno des de petits serà perquè tenen una necessitat que no satisfem a les escoles i en les famílies. Em vaig adonar que la meva filla necessitava imaginar com és una relació sexual, perquè no era capaç d'explicar-la amb paraules. Llavors li ensenyava obres d'art en les quals apareixien escenes eròtiques. També hem vist junts la sèrie Sex education i li he dit el que tracten bé i amb el que no comparteixo. És possible que les escenes preses més endavant pel porno serveixin per a parlar amb ell. Sé que un tabú és una vulneració, però crec que pot ser una manera de prevenir la violència, perquè quan se sent incòmode pugui nomenar-la.

D'altra banda, jo no parlo de la sexualitat com si fos un ens abstracte, sinó en primera persona: li parlo de la meva sexualitat. Per exemple, no és el mateix explicar que les dones poden tenir sexe entre elles, que contar que jo tinc una parella de dones. Llavors, em preguntarà més fàcilment: 'I quin tal? Com funciona això?’.

Bea Sever, sexòloga i membre de l'associació Naiz:

“El meu fill petit té 14 anys, hem tingut una sola entrevista sobre porno, però també ha escoltat les meves converses amb el meu altre fill de 21 anys. Jo sempre li he tret temes de sexualitat, per exemple quan veiem la televisió. Hem parlat molt de la jerarquització del coit. El cap veu el porno mainstrem i no em preocupa, perquè té una visió crítica; mestressa les pel·lícules de les Guerres Mundials, i no estic pensant que es poden començar a utilitzar les armes. És més, ell té una constant preocupació: no tenir un llimac.

Conscient que el porno mainstream no és el seu model, és conscient, com el porno, que la societat tampoc s'adapta al seu model. Per exemple, quan comencen a parlar en un grup de nois sobre masturbació i ejaculació, descobreix que en la societat no es té en compte la possibilitat de ser un noi afortunat. Mostra escenes de penetració contínuament en les pantalles, no sols en el porno. En aquest sentit, el porno que reflecteix la diversitat sexual pot ser útil per a observar diferents cossos, pràctiques i eròtiques. En les trobades de l'associació que soc, Aitzole Araneta va dirigir un taller sobre eròtica, i el meu fill em va dir que anava a participar, per a ser tips per al que és major!”.

Ania Yoel, ex-treballador tupper-sex:

“Tinc un fill d'11 anys. És gairebé l'únic que no té telèfon mòbil en classe, i m'han dit que als 12 anys hauré de cedir perquè utilitzen els grups Whatsapp per a fer els seus treballs. Jo crec que el porno no no és un problema en si mateix, sinó que hem de protegir la sensibilitat dels nens. Li he explicat que Internet és per a adults i que els nens han d'usar juntament amb els seus pares. Li he recordat que una vegada li va aparèixer un vídeo amb molta violència per sorpresa i es va ofendre. No em preocupa que el nen vegi porno de tant en tant amb els seus amics; em sembla una experiència divertida i excitant. El que no vull és tenir accés il·limitat a tot el porno que Internet vol ensenyar-li.

Encara no hem parlat d'aquest tema, no s'ha tret, però vull explicar-li que són pel·lícules, que són realitzades per professionals, que no ha d'esperar que la realitat sigui així, sinó que ha d'escoltar el seu cos i el de la seva parella. Li explicaria també que en el món del porno hi ha poc control i molts excessos. Hem parlat de xatejar amb desconeguts en internet, li he explicat les meves bones i males experiències i li he donat les claus per a xatejar amb seguretat. També vull parlar en breu sobre l'enviament de fotos i vídeos sexuals: com és un noi, vull dir-li que no li enviïn res que no li hagin demanat (el que es diu fotopolla), i que si algú vulnera la seva intimitat i la seva confiança tingui clar que no ha estat culpa seva; que els que han compartit aquest contingut sense permís han de sentir vergonya”.