El 30 d'abril, la patronal espanyola CEOE va penjar aquesta foto en les xarxes: a l'esquerra està Antonio Garamendi, fill de Getxo president de la CEOE, i a la dreta el bilbaí Alfonso Santiago, cap del promotor Last Tour en el món dels festivals de música, membre del Consell Basc de la Cultura, dependent del Govern Basc. En el portal del Primer de Maig es va informar de l'entrada en la CEOE de l'empresa que condemna als treballadors a actuar en precari, com s'ha denunciat en diverses ocasions.

Més dades. Last Tour realitza una facturació anual de 100 milions d'euros, que factura en Bizkaia i que satisfarà a més d'un. Organitza festivals i esdeveniments com BBK Live, Azkena Rock, BIME, Santaspascuas, BilboRock, etc., compta amb un restaurant a Bilbao i una sala de mil metres quadrats, el segell discogràfic Os Ederra, l'editorial Llibres... i molts altres negocis que realitza sota noms estranys. En basc, quatre gotes. I a mig fer: l'última que hem vist “Comprar més entrades”.

Last Tour és un gran especulador que no actua només, no és privat; compta amb el suport absolut de governs i institucions que impulsen aquest model de macrofestibales: milers i milers d'euros a l'any, facilitant recursos i contribuint a la promoció. No és cap petitesa.

És interessant l'entrevista que Iñigo Astiz ha fet als J Martina en Berria –la frase que ha portat al titular és la que ha sortit d'un cant propi dirigit a la indústria musical–. Segons Kattalin Barcena en l'entrevista: “Tots els circuits altenativos estan terroritzant [Last Tour]. La gent explota. Una indústria corrupta està aterrant a Euskal Herria. Tot s'està monopolitzant, tant els músics com els circuits. Realment és un monstre”. I segueix: “Nosaltres solos no podem fer front a això. No n'hi ha prou amb quedar-nos en les eleccions personals, i dir que nosaltres, J Martina, no tocarem el BBK Live, està bé, i ens han demanat i no hem tocat, però a part d'això, no podem quedar-nos en una posició de negativa. Per això, la nostra opció és generar potencialment nous circuits”.

Hi ha dos camins que s'obren, i no necessàriament contradictoris. Una, i que provocaria la confrontació, que s'assenyalés als músics que participen en macrofestibales del model explotador –és la pregunta/idea que va sortir del públic en una conferència impartida per Urzelai i Cruz–. I l'altre, seguint les paraules de Barcena, triar per a un altre model organitzatiu. Tota crisi obre la porta a la reflexió.

Amb aquesta fotografia, així és com s'anuncia el desastre. I, amb urgència, no cap més que accelerar la reflexió.